Aimar Pérez Galí.

“la dansa és una il·lusió que amb el moviment es va evaporant i el que queda és una mica l’empremta en la persona que ha estat mirant en forma de record”

 


Estudià dansa contemporània a l’Escola Superior d’Arts d’Amsterdam (Holanda), ha cursat el màster en Teoria Crítica i Estudis Museològics en el Programa d’Estudis Independents del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Aimar Pérez Galí desenvolupa la seva pràctica artística en el camp de la dansa i les arts en viu com a ballarí, coreògraf, investigador, pedagog i escriptor transitant en la recerca sobre les relacions entre la dansa, la pedagogia i la història. Entre els seus darrers treballs destacam è p i c a, The Touching Community o la conferència performativa Sudando el discurso: una crítica “encuerpada” per la qual va rebre el Premi Arts Libris 2016 amb la publicació homònima. Ens trobam per a la conversa a la Nau Bostik al barri de la Sagrera (Barcelona). Les seves paraules desprenen pauses i ritmes que sumen una mirada clara i tranquil·la.

 


 

 

Quan vares adonar-te que el cos era la teva possibilitat per a contar històries?

No et sabria dir un moment revelador. De petit no era un nin gens físic, feia molts treballs manuals i era molt artístic, però no feia esport perquè em costava molt i m’interessava poc. Quan tenia 12 anys vaig començar fent claqué després de veure Cantando bajo la lluvia (riu), a casa ballava com a Flashdance quan no hi havia ningú, un poc en secret, i a partir del claqué vaig anar entrant al món de la dansa clàssica i contemporània. Quan vaig entrar a fer Història de l’Art a la Universitat Autònoma em vaig apuntar al grup de dansa que té la universitat i allà em vaig adonar que no m’interessava estudiar Història de l’Art, sinó moure’m i estudiar dansa. Va ser quan vaig marxar a Amsterdam a estudiar la carrera de dansa contemporània i m’hi vaig començar a dedicar professionalment. Crec que tot plegat ha estat molt intuïtiu, no hi havia un pla.

 

Centres la teva pràctica artística interrelacionant la dansa, l’educació i l’escriptura entenent els cos com a lloc de referència i la dansa no com un fi en si mateixa, sinó com una eina de transformació crítica. Dintre d’una societat evidentment cada vegada més virtual, sembla que escapam d’un cos que ens recorda que som mortals…

El tema virtual és una ficció, perquè hi ha un lloc on hi ha un ordinador que ocupa un lloc físic, volum i matèria on s’està arxivant tot això. Aquesta idea que tot és eteri i volàtil no deixa de ser una ficció que ens estam creient. Cream personatges al món virtual i les xarxes socials són maneres d’especular possibles personatges que podem experimentar. En aquest sentit, em sembla positiu, però també té una altra lectura com de voler escapar del mateix cos, i la dansa hi té molt a dir, perquè és un dels mitjans artístics que desapareix en el moment que s’executa. El que passa amb la dansa és una il·lusió que amb el moviment es va evaporant i el que queda és una mica una empremta en la persona que ha estat mirant en forma de record. Potser aquesta virtualitat a la qual estam sotmesos és una manera d’escapar d’aquesta fatalitat que és inapel·lable: el cos té una duració i mor. I  sembla que d’aquesta manera, jugant amb la virtualitat, ens cream una il·lusió que esdevé infinita. 

“la dansa té la capacitat de recuperar el cos,  perquè és de les poques activitats que no necessita més que el mateix cos per a realitzar-se.”

 

De cada vegada més som cossos asseguts darrere d’una pantalla. Fins a quin punt des del cos ens podem alliberar de la tecnologia?

S’ha d’anar amb compte de no demonitzar la tecnologia. Abans, la gent llegia al metro i ara mira els mòbils perquè s’aprofita el trajecte per omplir el temps. Sovint, el viatge en metro és un poc avorrit, si no és que t’interessi mirar la gent, en canvi, està molt bé si el trajecte és tan agradable com per a mirar un paisatge, però si només anam per túnels foscos, preferesc mirar el mòbil (riu) o llegir un llibre. Crec que la dansa té la capacitat de recuperar el cos,  perquè és de les poques activitats que no necessita més que el mateix cos per a realitzar-se. L’esport també, però l’esport ara s’entén com un mitjà a través del qual s’aconsegueix l’objectiu d’estar tonificat per tenir un cos “Danone, un cos que suposadament tots hem de tenir per arribar a l’èxit, i no em sembla massa adequat. La dansa treballa des d’una altra perspectiva, no des de la imatge d’un cos exitós, sinó per recuperar la mobilitat i una consciència somàtica que en aquesta societat cada cop s’està reprimint més amb un sistema educatiu una mica demoníac que ha aconseguit encotillar les persones.

 

Vares rebre el premi Arts Libris 2016 pel teu llibre Sudando el discurso, que recull un treball convertit en una conferència-performance que uneix el discurs físic i l’intel·lectual. Una crítica que qüestiona, a través de la teva veu i el moviment, la condició subjectiva de subordinació del ballarí al llarg de la història. Callar i ballar. Et sembla que segueix vigent aquest marc mental? 

Sí, i no només en la dansa, també passa en el sistema educatiu i altres sistemes. Sempre he dit que a Sudando el discurso pots canviar-hi la paraula ballarí i posar-hi qualsevol altre subjecte subaltern, com potser la dona o el migrant, i el discurs d’anàlisi critica funciona igualment. La crítica que estava fent en aquesta peça venia d’una reflexió de com havia estat educat per ser un bon ballarí. Un bon ballarí és aquell que és molt camaleònic i que pot ser molts cossos a la vegada, sempre per donar satisfacció als coreògrafs, ser molt obedient, no posar en dubte el que el coreògraf vol fer perquè sinó desestabilitzes el poder i potser et faran fora. Per tant, estàs construint un subjecte obedient, que és bàsicament el que ha estat la dona al llarg de la història, o l’educació dels nens asseguts a una cadira davant d’una taula i una pissarra, durant 8 hores al dia. El que estam fent és adoctrinar les persones perquè siguin obedients i no se surtin del patró, perquè si surten, qui té el poder pot perdre el control. És un sistema clàssic. A qui surt de la norma se l’ha de reprimir, i per això existeix la policia, per controlar tots aquells que no volen pertànyer al sistema oficial en el qual uns senyors blancs amb molt de poder han decidit que sigui així. Hi ha un text d’André Lepecki que parla dels conceptes de la coreografia política (coreopolítica) i la coreografia de la policia (coreopolicia), dues pràctiques antagòniques. La coreografia de la policia podríem dir que és aquest sistema d’executar ordres, de ser obedient, és el que fan els antidisturbis, que no fan res si els seus superiors no els diuen el que han de fer i treballen en grups i blocs. Són agents repressius perquè han estat entrenats per a això, versus la coreografia política, que bàsicament són agents emancipats, crítics i lliures que s’organitzen per produir un canvi que en aquest cas són els manifestants. Per tant, un agent coreopotic és perillós perquè vol dir que pensa per si mateix i té capacitat d’agència política, i en una societat occidental i capitalista com la nostra no hi té cabuda.

“Hem d’aprendre a no tenir por a coexistir amb l’altre”

 

A finals del 2015 començares una investigació en la qual analitzares, mitjançant la pràctica del Contact Improvisation, l’impacte que va tenir l’epidèmia de la sida a la comunitat de la dansa dintre del context espanyol i llatinoamericà. Un treball que parla de l’amor, del canvi i de la por… Què has après d’aquesta experiència?

Vaig aprendre a baixar les barreres que construïm per ignorància, i això esdevé por. Al voltant del VIH i de la crisi de la sida aquesta por va generar molta violència. Per a mi, va ser un exercici d’entendre què va passar en el seu moment, de memòria, de recuperar històries que havien quedat ocultes. Les situacions varen ser tan dramàtiques que els supervivents varen haver de construir una barrera per poder continuar vivint.

Ha estat un projecte que ens ha obert tot un camp d’investigació que ara continuam. És una herència que ve del passat per impulsar un futur, en aquest cas, la que ens deixen totes les persones que varen morir, la d’un coneixement d’aprendre a cuidar-se mútuament, un coneixement del tacte i de pell. Ara, ho estam treballant molt a partir de la pràctica del Touching Improvisation, que desenvolupam amb Jaime Conde-Salazar. Hem d’aprendre a no tenir por a coexistir amb l’altre, que és una cosa que passa igualment amb la crisi dels refugiats, que òbviament és una guerra política de recursos però que està provocant situacions violentes en què els privilegiats construeixen barreres per deixar fora els altres, per estigmatitzar-los i deixar-los morir.

Continua havent-hi estigmatització perquè no se’n parla, i segueix sent un tema tabú perquè és diferència d’altres malalties: el qui té càncer és un heroi i el qui té la sida és un pendó. Bàsicament, la malaltia del VIH és una malaltia social, és una part del discurs mèdic que ha generat aquesta por i rebuig. És curiós, anomenar la paraula ja genera por, però dir que tenc artrosi ens fa pena o empatia. Pens que desaprofitam possibilitats d’aprenentatge molt valuoses i que en el fons molta població viu amb el VIH i tu no ho saps, i no passa res. La ignorància és la que genera aquesta por, perquè ens muntem idees i ficcions del que és el VIH i segurament si parlàssim més, i ens escoltéssim més, ens adonaríem que un té això, i l’altre és diabètic i l’altre hiperactiu… No podem acceptar la diversitat des d’una posició on un és normal i l’altre és patològic, sinó des d’una visió comuna i múltiple.

 

Èpica, el teu projecte més recent, es desenvolupa en un entorn fosc, música tecno i set ballarins. Dius que intentes concebre aquesta peça com un lloc per pensar el futur cap a la llibertat dintre de les arts escèniques, com emancipar l’espectador i la seva mirada, com agitar les nostres cèl·lules per desmuntar el subjecte com a construcció sociocultural. Un treball en el qual no es pugui consumir el ballarí visualment. La foscor és gairebé el lloc central on se sustenta aquesta peça, per què?

Per a mi, la foscor és com una promesa de llibertat, i això prové de l’herència del món marica. Hi ha quelcom del que no és normatiu que ha de passar a les fosques, un lloc de no visibilitat. La parella heterosexual es pot fer un petó o anar aferrada pel carrer perquè és un cos normatiu i les que no ho són passen a la foscor. Al món gai, el quartet fosc és una arquitectura de sociabilitat i relació, és un món on la gent es pot relacionar sense reconèixer-se i, per tant, no ser jutjada. Un lloc on es poden relacionar, sexualment i amorosament, sense que hi hagi un prejudici de raça, de mida, de classe. Per a mi, aquesta és la qüestió interessant de la foscor: la promesa de llibertat. Allà no has d’estar projectant una subjectivitat, perquè quan hi ha llum, entres en una definició concreta, en la foscor és igual d’on vens, què fas, què t’agrada fer… de cop i volta les relacions operen d’una altra manera. A Èpica ens adreçam a les cèl·lules del públic, al principi hi ha unes freqüències baixes i et vibra el cos per activar les cèl·lules, per tant, també es posa en qüestió el gènere, perquè ser dona o home és un discurs científic polític de construcció de gènere, un sistema social basat en un pensament binari supersimplista. L’arquitectura del lloc genera una percepció una mica funk, penses que és una cosa però en realitat és una altra, l’espai es mou, el públic es mou. També posam en crisi el teatre burgès, que és un consum basat en l’ocular centrisme d’aquesta societat, en el qual l’espectador es manté a la foscor però consumeix aquell ballarí. A la vegada, hi ha una estratègia inicial a la peça, una veu que diu al públic que pot quedar assegut a la butaca o entrar a l’escenari, però la decisió és seva, i aquí s’estableix un marc de llibertat que elegeix la persona. Plantejam la qüestió de fer el públic autònom. El cop de puny polític de la peça és al primer minut, aquest moment en el qual jo puc triar treure’m el cinturó de la butaca assignada o no. Estam acostumats a controlar-ho tot i ens diuen què hem de fer… llavors, anem a amollar-nos un poquet i a veure què passa (riu).

“Per a mi, aquesta és la qüestió interessant de la foscor: la promesa de llibertat”

 

Pel binomi art i educació no hi transiten tots els artistes. En el teu cas, sí que és un factor que destaques i en el qual treballes. Quin valor pedagògic té per a tu com a artista?

L’educació, igual que l’art, ha de ser vocacional, a vegades es força per un tema econòmic i acabes descobrint una vocació, que també et pot passar. Per a mi, el que és bonic i meravellós d’ensenyar és que aprens, és així de senzill, ensenyant aprens i aprenent ensenyes, hi ha aquesta relació fluida, aquest diàleg. El primer projecte de recerca pedagògica que va néixer en graduar-me va ser Pandora, que era una metodologia per donar classes en què proposava una alternativa a com jo havia estat entrenat. En la dansa, un aprèn per comparació i per imatge. Ens passam molts anys mirant-nos al mirall i comparant-nos, no aprens per una consciència somàtica, aprenem per la imatge que estam projectant al mirall i comparant-la amb els companys, la professora, etc. Hi havia quelcom d’aquesta manera de fer que m’incomodava i vaig desenvolupar aquest projecte per repensar com es transmet el coneixement en la dansa i si hi havia una alternativa, perquè, bé, potser funcionava per al ballet, però per a altres maneres de concebre el cos en moviment potser ens havíem d’inventar altres formes de transferir-ho, posar-ho en joc. Per a mi, l’educació sempre ha estat una part fonamental de la meva pràctica. Quan faig classe estic investigant i actuant, quan estic actuant estic investigant i aprenent, tot forma part d’una pràctica interrelacionada. L’educació no és una pràctica que faig a part per guanyar-me la vida, sinó que forma part d’aquest entendre la part pedagògica com una part artística, l’acte educatiu és un acte creatiu i hem de partir d’aquesta base.

 

Dintre del programa En Residència, en el qual vares participar, fas una valoració en forma d’escrit en què hi ha una pregunta que diu: “Com abordar l’educació en una societat on ser competitiu, popular, sexy i mediàtic és més important que ser honest, sensible, reflexiu, pacient, crític, curiós i respectuós?”

Ara estic escrivint un altre text sobre l’educació “encuerpada” i crec que la resposta aniria per aquí: recuperar el cos en l’educació. Però no el cos com a producte o imatge, sinó com a lloc de l’experiència, i tornar a l’escola com un lloc d’aprenentatge experiencial que passa pel cos dinàmic, per tant, es trencarien molts vicis que estan enquistats al sistema educatiu. En Residència és com aquest moment boig en el qual ve un artista i fa coses rares, i està molt bé, perquè en el fons hi hauria d’haver artistes dintre de les escoles que d’alguna manera són agents subversius dintre del sistema, i és necessari perquè el sistema sigui ric i passin coses per sacsejar-nos, per fer-nos pensar fora del patró normatiu.  

“el que és bonic i meravellós d’ensenyar és que aprens, és així de senzill, ensenyant aprens i aprenent ensenyes”



Aquest, és un programa impulsat conjuntament per l’Institut de Cultura de Barcelona i el Consorci d’Educació de Barcelona. Crida l’atenció que es promoguin aquestes activitats durant tot un curs escolar i que segons l’avaluació posterior, el centre pugui gaudir d’aquesta experiència durant tres anys més. Què et sembla tenir l’oportunitat de treballar amb aquests tipus de programes a llarg termini?

Aquests projectes són necessaris i molt rellevants, però no poden ser la solució a problemes més profunds, no se’ls pot exigir que arreglin o suplesquin el que manca al sistema actual. Es necessita una reforma profunda del sistema educatiu, les coses curtes són tiretes, tapen un problema. Hi ha molts projectes que són com bolets i fan una mica de rentada de cara, queda cool, però no estan atacant el problema d’arrel perquè això implica anar-se’n al Pla Bolonya, que és on comença un dels grans fracassos de l’educació. Ens hem hagut de menjar tota una sèrie de fantasies d’aquells senyors que van posar l’educació al servei del capital i els resultats els podem veure ja. Ho veig en alumnes que tenen 18 o 20 anys que són d’aquest pla educatiu i no surten ben preparats, és un tema que ve d’aquest sistema,  de com està plantejat. I és clar, hi ha altres factors, no només ve d’un lloc, també s’educa des de la televisió, la família, el carrer… 

 

Sembla que quan parlam d’educació i art sempre pensam en l’escola, com si en acabar els cicles oficials formatius no poguéssim gaudir d’aquesta mirada pedagògica…

L’educació reglada clarament és un entrenament per al futur treballador capitalista. Un senyor gran, per què s’ha d’educar?, si no serveix de res, per què ha d’anar a la universitat si no ho utilitzarà? No s’entén l’educació com una formació pròpia de la persona, l’educació està al servei d’una feina, no com quelcom que està bé perquè aprens coses. Amb 17 anys ja et demanen, tu a què et vols dedicar? El 80% no ho sap perquè no se’ls ha acompanyat a despertar un interès genuí sobre alguna cosa en concret i el coneixement està molt separat del plaer. Jo era de lletres, no entenia les matemàtiques, no m’entraven de cap manera. Quan vaig començar a coreografiar, una de les primeres coses que vaig haver de fer va ser una partitura que responia a un sistema matemàtic. De sobte, això em va generar uns problemes que vaig haver de demanar al meu pare perquè m’ajudàs a resoldre’ls. De cop i volta, aplicat a una relació coreogràfica i mètrica havia de resoldre problemes matemàtics, estava fent equacions i em fascinava. Després vaig entendre les matemàtiques, però quan me les explicaven era un llenguatge tan abstracte i desvinculat de la quotidianitat que per a mi era absurd. S’ha compartimentat tant el saber que no entens perquè has d’aprendre un poema de Quevedo si no saps què t’aporta, l’únic que saps és que has d’aprovar per tenir un títol. A mi, com a persona humana d’aquest planeta, memoritzar la taula de multiplicar, aportar, no m’aporta res, m’ajuda més descobrir com particip en el món, trobar-me els problemes i necessitar la tècnica quan em faci falta. Deixa’m explorar el món i em trobaré amb certes limitacions, i això em farà cercar el coneixement necessari per trobar la solució. És com capgirar d’alguna manera el sistema pedagògic actual. I per sort,  ja hi ha moltes persones dedicades a produir aquest canvi. 

“No s’entén l’educació com una formació pròpia de la persona, l’educació està al servei d’una feina, no com quelcom que està bé perquè aprens coses”


Com t’agradaria acabar aquesta conversa?

Respirant. Ens oblidam de posar consciència en la respiració. En aquest inhalar i exhalar hi ha un acte de vida que ens recupera la consciència del cos i que, a més, és una de les coses que fa que ens posem en relació. En un text de la Chantal Maillard, diu una cosa així com: “On acab jo i on comences tu, si l’aire que jo inspir és l’aire que tu expires”. És com aquesta idea que en realitat el jo és una ficció, perquè nosaltres som relació connua i no una unitat independent.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Crea un sitio web o blog en WordPress.com

Subir ↑

A %d blogueros les gusta esto: