David Armengol estudià Història de l’Art abans de començar la seva pràctica com a curador independent. Des d’un vessant pedagògic explora les funcions i disfuncions de la pràctica artística. Sent fascinació per allò potencialment i que en aparença sembla inútil. Durant els darrers anys ha treballat en projectes expositius derivats d’una lectura narrativa i performativa del paisatge. Entre els seus projectes es troben entre altres: Caminar sobre el gel (Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona.i Arts Santa Mònica) No song to sing juntament amb el curador Martí Manen (Adn Platform) La pràctica impossibilitat del dejuni (Centre d’Art Tecla Sala. L’Hospitalet de Llobregat) o el seu treball més recent La Casa Empatica (58a Biennal de Venècia, pavelló d’Uruguai). Ens trobam per a la conversa a l’estudi de l’artista Jose Fiol on mantenim una conversa llarga i pausada.
Quan entram a la teva biografia el primer que podem llegir és “El meu treball curatorial presenta dos focus d’interès: les estratègies de recepció, l’educació en l’art i una anàlisi centrada en la revisió de la figura de l’artista i la seva funcionalitat social”
Sí, m’agrada treballar amb aquests dos focus perquè vinc de l’educació artística. Els meus inicis professionals comencen amb la Història de l’Art i es relacionen amb l’educació des de diferents àmbits. Amb el temps, això sempre s’ha mantingut i no puc evitar-ho. Aquesta part pedagògica és quelcom que m’interessa manifestar, sobretot, perquè no hagués arribat a la pràctica curatorial sense haver passat per l’educació artística. Les estratègies de recepció tenen a veure amb l’hàbitat del format expositiu, un espai en el qual com a curador acompany els artistes i sempre tenc molt en compte que passa després, hi ha tota una part teòrica o d’investigació. L’educació m’ha aportat tenir molta cura de les temporalitats expositives i, en la pràctica, això té a veure amb les activacions més enllà d’inaugurar i amb un factor que és molt autoreferencial de la pràctica o la voluntat de dedicar-te a l’art. Les funcions que té l’artista són moltes i això és difícil de definir, perquè m’interessa molt la disfunció de l’art que també permet una inestabilitat i per a mi va més enllà. Per tant, des de l’art pot haver-hi activisme polític, com pot haver-hi cosmogonia personal. Em sent molt privilegiat de poder acompanyar els artistes que, més enllà de les temàtiques que puguin treballar, girin al voltant d’aquesta la funció. Això té a veure amb l’arrel que neix des de la pedagogia que mai deixa de preguntar-se: Per què?
En aquest sentit, et preocupa especialment la temporalitat i la condició narrativa del fet expositiu, així com les possibles connexions emocionals entre l’exposició i el seu públic…
La temporalitat té a veure amb els elements que enllaçarien com a acte performatiu, tot allò que es desenvolupa en el temps expositiu. No vull ser categòric, però el context artístic és molt espacial. El fet expositiu en si connecta amb un temps, i m’interessa com aprofundir en aquestes temporalitats perquè l’exposició s’activa a partir de continguts que la transcendeixen. Creuar diferents aspectes, com poden ser taules al voltant de l’exposició, i la relació amb el públic. Entendre l’exposició no com una escenografia sinó com una coreografia. Què és el que succeeix i tenir curar dels continguts. Per a mi, és una manera de pensar i posar-ho en moviment. Generar un programa d’activitats bastant ampli perquè vull que l’exposició estigui al mateix nivell dels continguts que es generen. Ajustar les peces, no com un complement, sinó com una activació. La càrrega emocional no és un mètode, m’agrada sortir i des d’allà veure connexions que m’emocionen, també em passa amb la música que hi tenc una relació passional. Qualque vegada he inaugurat una exposició amb un concert (sempre que ha tingut una connexió amb el context que estic treballant) però a vegades ha passat que ningú té ganes en aquell moment d’escoltar un concert, per exemple. El que m’interessa de la part emocional és veure que passa des de diferents possibilitats.
«m’interessa molt la disfunció de l’art que també permet una inestabilitat i per a mi va més enllà»
Caminar sobre el gel és una exposició col·lectiva que es va inaugurar al Bòlit i situa el seu punt de partida en el petit assaig Vom Gehen im Eis (Del caminar sobre el hielo) del cineasta Werner Herzog en el qual, relata el seu viatge en solitari des de Munic a París en un acte d’amor per la seva amiga Lotte Eisner agreujada per una malaltia. Què et va atreure d’aquest relat per a convertir-ho en una lectura performativa del paisatge dintre d’una exposició?
Herzog m’interessa com a cineasta i escriptor. La veritat és que no cercava res quan vaig llegir el llibre, simplement el plaer de llegir Herzog perquè és un narrador molt visual. El que em va fascinar (més enllà de la història que conta) és que tenia molt a veure amb una certa manera d’entendre la pràctica artística. Caminar sobre el gel és una acció i amb el subtítol de l’exposició «èpica i disfuncionalitat en la pràctica artística» em va semblar que Herzog parlava molt d’això al llibre, perquè el que ell narra és un viatge físic, geogràfic i mental. Aquesta idea em va fascinar i va ser un desig perquè, què és comissariar o fer art?, potser sembla naïf però per a mi és un desig. També té a veure amb aquesta performativitat del paisatge i amb un reconeixement, una manera d’entendre el paisatge que passa per l’activació: caminar com a gest artístic. Aquí es va establir un diàleg amb els artistes de l’exposició que tenen una manera de treballar molt afí amb aquest gest poètic de l’autor. El gest de Herzog potser era inútil perquè el temps que ell caminava per arribar al seu destí, la seva amiga podria haver mort, però el final és màgic. En certa manera és el relat d’una vivència escrit en primera persona. L’exposició anava sobre el paisatge i la càrrega performativa amb registres molt diversos, vídeo, dibuix, escultura, pintura… al final va ser un poc l’excusa per parlar de la inutilitat i de la funció dels artistes que potser, creuen més enllà del que creiem o creuen altres persones.
Des de la perspectiva del paisatge. Quins lligams podríem trobar amb el teu projecte més recent realitzat juntament amb la curadora Patricia Bentancur i l’artista Yamandú Canosa a la 58a Biennal de Venècia: La casa empática del Pavelló d’Uruguai?
El lligam entre La casa empatica i el paisatge és molt estret perquè el treball de Yamandú Canosa és centre amb entendre el paisatge com a una activació psíquica del territori. L’Uruguai per primera vegada va fer un concurs públic pel pavelló i Yatmandu em va dir que volia presentar-se i fer un equip mixt amb mi juntament amb Patricia Bentancur. Ell és un artista Uruguaià però fa molts anys que viu a Barcelona, hem treballat diverses vegades junts, llavors, va pensar que érem les dues persones que millor podíem sustentar la seva feina. Per la meva banda, també tenc un lligam emocional amb aquest país i conec el context artístic perquè ja hi havia fet feina abans.
El projecte que hem presentat a la Biennal bàsicament és pictòric i de dibuix. Vàrem estar molt contents que ens seleccionassin perquè per a Yamandú és com un reconeixement del seu país d’origen. Per a mi, aquest projecte té a veure amb la meva obsessió pel paisatge. Uruguai té un paisatge totalment pla on la línia de l’horitzó sempre està present i aquest fet és quelcom que sempre es pot apreciar en el treball de Yamandú, la concepció tel·lúrica i com t’influeix ser d’un lloc. A La Casa Empàtica està present el lloc on aculls a la gent i la manera de com connectar i establir relacions amb els altres. Yamandu és paisatgista i tot el projecte té a veure amb aquest element de pertànyer, i a la vegada d’universalitzar ser del sud. El pavelló té una entrada principal i mirant els plànols vàrem descobrir que l’entrada era pel sud, una coincidència molt maca. La reivindicació del sud ja està present, funciona com per punts cardinals hi ha una línia d’horitzó que creua tot el pavelló perquè també hi ha una manera de concebre el món des d’un lloc molt concret. La porta d’emergència està al nord. Tot són microrelats que es van construint dins un lloc que té a veure amb una cardinalitat, el sostre és Orió, que es veu pràcticament igual al sud que al nord, llavors mirar el sòtil, de sobte, és quelcom que ens uneix.
«què és comissariar o fer art?, potser sembla naïf però per a mi és un desig»
Dius que la condició narrativa de l’art et permet assajar altres sistemes de literatura artística. Són els curadors (en alguns casos) escriptors disfressats de novel·listes?
No sé si disfressats (riu), però sí que és veritat que la curadoria ja et vincula amb l’escriptura perquè per defecte el teu treball té a veure amb això. Pots escriure el full de sala, el text del catàleg i has de conèixer el treball de l’artista, en definitiva, és inevitable narrar. Quan dic que els interessos en la literatura em permeten experimentar altres formes de literatura artística té a veure amb intentar escriure d’una altra manera i no només amb fer una anàlisi crítica de l’obra. La crònica en primera persona del qui narra les vivències m’interessa. Walter Benjamim al seu llibre El Narrador diu que la millor narració seria aquella que condensa l’experiència del viatger o del pagès, que és el qui coneix les seves terres i ho pot explicar millor que ningú. Són els dos models narratius que ell defensa per sobre del novel·lista perquè l’escriptor amb la ficció pot fer màgia. Sempre m’he sentit identificat amb aquesta dita perquè som més pagès (riu), la meva feina està molt contextualitzada a Catalunya, també he fet feina a fora, però intent narrar el que conec. Escriure té a veure amb la meva fascinació per narrar i per tant, sí, ser curador per a mi és com si volgués ser un escriptor i fer novel·les però no en saps, per tant fas comissariat. (riu)
En alguns textos curatorials es descriuen les exposicions des d’un llenguatge molt més tècnic, estructures que solen entendre només els qui es dediquen al món de l’art. No et sembla que s’hauria de reflexionar entorn d’aquestes pràctiques? Què estam contant i com ho estam contant?
Estic d’acord. En aquest sentit l’autocrítica té a veure amb una manera d’escriure i amb tenir en compte els públics. No m’identific amb una erudició d’escriptura perquè no la tenc i per tant no la practic. Per a mi, és un poc el que et comentava de narrar des de la vivència o aspectes més emocionals, com quan algú et recomana un llibre o un disc i t’ho transmet amb passió. La meva funció té més a veure amb això perquè són coses que em semblen estimulants i que poden servir per a altres persones sense que l’ego hi pugui interferir. L’escriptura per a mi va una mica per aquí, no m’identific amb aquesta manera de fer i de fet, he passat per diferents crisis a l’hora d’escriure. Abans feia crítica d’art i un dia em vaig adonar que no m’agradava fer-ho perquè no era tant la meva funció. Llavors només escrit des de projectes dels quals form part. Crec que el crític d’art ha fomentat una mica això, el crític d’art convalida, sembla que és el que té la posició de poder per dir això val i això no. Les llegesc i pens: vaja! Que bé escriu!, però no faig tant aquesta funció de validar o posar en dubte quelcom. Crec que per defecte això ve de la crítica d’art que històricament havia de validar-ho i pens que al final aquestes eines han anat distanciant i queda tan sols per uns pocs escollits.
«Escriure té a veure amb la meva fascinació per narrar»
La Gran Aventura va ser una exposició col·lectiva que vares realitzar juntament amb 14 artistes a Can Felipa Arts Visuals. El fil conductor era un llibre que en certa manera suggeria quines decisions podíem prendre des de diferents possibilitats…
L’any 2011 des d’Hangar em van proposar comissariar una exposició col·lectiva que mostrés la feina dels artistes residents entre 2008 i 2010. En aquest sentit, es tractava d’un encàrrec totalment contextual en el qual com a comissari, no triaves els artistes sinó que la llista ja et venia donada. Per a mi, en lloc de ser un problema això va esdevenir una virtut, ja que ens vam poder concentrar en afavorir una experiència col·lectiva en la qual, cadascú tingués un rol específic. Un dia, encallats en com podríem encarar aquesta exposició, els hi vaig parlar d’un desig personal que tenia des de feia temps: adaptar la lògica explorativa dels llibres «Tria la teva pròpia aventura». Són aquests llibres juvenils en els quals a mesura que vas llegint has d’anar decidint: «si vols obrir la porta de la casa…passa a la pàgina 15»; «si fas marxa enrere i tornes a la carretera passa a la 45». I bé, va ser un petit moment d’eufòria que a tots ens va emocionar. I així ho vàrem fer. Jo no decidia les obres dels artistes, eren ells els qui em deien que volien exposar i jo ho anava narrant. Ho anava repartint per l’espai de Can Felipa tenint en compte els possibles desitjos, prejudicis i emocions que pot tenir un usuari quan visita una exposició. Això ho va convertir en un projecte totalment autoreferencial a la condició de l’artista i a l’hàbitat expositiu. Va ser un projecte petit, sense recursos econòmics, però per a mi va ser important. De fet, va ser el primer projecte en el qual em vaig alliberar de l’escriptura sobre l’art per cercar altres tons, altres ritmes. Em vaig contagiar del to amè i proper d’aquests llibres i, com m’ha passat altres vegades, em vaig deixar seduir molt per Italo Calvino, que utilitzava la faula i els contes per parlar de la contemporaneïtat.
No song to sing va ser una exposició comissariada conjuntament amb Martí Manen. La música és una altra de les teves passions. Com es veu reflectit aquest fet a la teva pràctica curatorial?
En Martí i jo vàrem dedicar part de la dècada dels 2000 investigant la relació del so amb l’espai expositiu. Tot va sorgir d’un programa de ràdio que fèiem a finals dels noranta. Adn Platform ens va proposar un projecte l’any 2016 i vàrem pensar que podria ser maco reprendre tota aquella fascinació pel so però, en aquest cas, no tant des de l’espai sinó deixant-nos endur més aviat per la música i els registres de presentació que d’ella se’n deriven (disc, concert…). Els dos havíem treballat junts i per separat amb aspectes de càrrega emocional i, en aquest cas, vàrem voler incidir directament en les trobades entre art i música. Gaudesc moltíssim de la música, i supòs que tinc un bon coneixement simplement perquè som un bon oient. A més, no tinc cap pretensió, no m’hi dedic, així que no sent cap pressió per escriure sobre música o endinsar-me una mica més des del meu terreny, que és l’art. El títol de No song to sing sorgeix d’una cançó de Steve Wonder. Ens agradava aquesta idea de contradir des de l’art la noció de cançó i el fet de cantar per a portar-ho a altres possibilitats. Total, que vàrem demanar a diferents artistes que havien editat vinils en algun moment a participar-hi i els vàrem exposar conjuntament amb altres peces gràfiques, videogràfiques, performatives… Va ser una exposició on les temporalitats eren molt importants. Vàrem organitzar performances, concerts, moments d’escolta de vinils… Amb el Martí hi ha una connexió molt potent. Podem estar molt de temps sense treballar junts, però en qualsevol moment pot sorgir alguna cosa maca.
» em vaig deixar seduir molt per Italo Calvino, que utilitzava la faula i els contes per parlar de la contemporaneïtat»
Des de fa un temps es veu una tendència en alguns museus que cerquen fórmules més interactives i tecnològiques per apropar als visitants a les exposicions. Sembla que la contemplació en la societat de la rapidesa ja no ens serveix com a forma de reflexió…
Ho veig amb preocupació perquè el museu en comptes de fomentar el que podria ser l’espai del diàleg i la lentitud, un espai de temps molt més reposat, sembla que creix aquesta proliferació tecnològica que fa que s’apliqui a tot inclús en la transmissió de coneixement. La contemplació és bàsica per a un aprenentatge que no hauria de passar per tot aquest sistema. Pens que el museu és l’espai del diàleg real perquè hi ha altres llocs on no es permet per l’acceleració en la qual estan abocats. Crec que a vegades no es tenen estructures sòlides i el que passa és això, cerquen uns mètodes estructurals que no fomenten la lentitud. Ens interessa que venguin dues persones?, no, ens interessa que en venguin moltes i quantificar-les. Tot es va tecnificant perquè sigui una màquina que generi quelcom. L’experiència de visitar una exposició no es pot quantificar. Fa poc sentia el director del Macba Ferran Barenblit i deia que entenia el museu com un espai obert al diàleg on l’actualitat pugui tenir cabuda i reflexió.
Com t’agradaria acabar aquesta conversa?
Doncs fent referència a un músic mallorquí que m’agrada molt, Miquel Serra. En el catàleg de La Casa empática, per parlar precisament de qüestions més aviat de psicogeografia faig referència a una cançó seva que, pens, té molt a veure amb el treball del Yamandú Canosa. Al final, potser, són aquests elements de pertinença els que t’ajuden a tenir aquesta relació amb el territori i a concebre la càrrega emocional del lloc; aquest element tel·lúric de pertànyer a un lloc. Miquel Serra ho transmet en relació amb Mallorca, i això és emocionant. L’escoltes i tens ganes de ser mallorquí (riu). La cançó a la qual em referesc és «s’animal que no existeix» Quan diu: «s’animal que no existeix no es mereix tenir cap nom» no puc evitar pensar en les qüestions d’imaginari visual i llenguatge que defineixen el treball de Yamandú. Però, més que això, em sembla que és una manera preciosa de narrar des de la vivència i l’emoció. I això és una de les coses que més m’atreuen de l’art, tant del visual com de la música.
metamòrfiques 
Deja una respuesta