Olivier Schulbaum

“La cultura ha d’aprendre més de l’economia social i solidària”

 

Emprenedor social

El binomi art i comunicació introduir a Olivier Schulbaum en el camp de la comunicació. Va ser a Berlín treballant en documentals sobre tecnologia, cultura i gèneres musicals  on va viure l’experiència dels moviments comunitaris en els quals, es gestionaven els espais cap a una cultura oberta i participativa. La visió del dret d’accés a la cultura, el va ajudar a co-fundar Platoniq juntament amb Susana Noguero e Ignacio Garcia. Ens trobam davant la seu de Platoniq a Palma, i decidim que ocupar el carrer del Forn de l’olivera és la millor opció per a reivindicar les converses a la fresca.

 

Com arribau a Platoniq Lab?

Vaig estudiar art i comunicació. A Berlín, quan feia feina per a una televisió francoalemanya fent documentals sobre tecnologia, cultura i gèneres musicals, vaig observar que allà es gastava molt de pressupost pagant per drets d’arxius de televisions privades i públiques; llavors, el pressupost ens limitava per donar accés a la informació. Al mateix temps a Berlín hi havia molt de moviment en temes de cultura oberta lligada a temes d’ocupació d’espais. Platoniq neix un poc d’aquesta combinació de dues visions: una amb un accés més tancat i limitat cap a una visió de cultura més oberta i lliure. A Berlín també ens va ajudar el moviment que va néixer reclamant el dret d’accés a la cultura.

 

La feina de Platoniq Lab facilita processos de cooperació i innovació social emprant eines digitals i metodologies per introduir canvis culturals en organitzacions com ONG, institucions, cooperatives…

Platoniq sempre ha produït projectes propis sota la demanda de comunitats. Nosaltres som el resultat d’un model organitzat germànic del Berlín dels 90 amb la flexibilitat més mediterrània. Això ens dona una agilitat que ens permet intervenir a qualsevol espai que tingui una organització institucional o no. Ara treballam molt amb cooperatives d’economia social, però també amb ajuntaments. Sempre desplegam una doble pota, que és el disseny de metodologies aplicades a organitzacions i les seves demandes, però acompanyada pel desenvolupament d’eines, que són totes de codi obert, donant una garantia respecte de les eines que es puguin mesurar perquè, en el següent procés, no hi hàgim d’intervenir. És una mica ambiciós [riu]. però la idea és que puguem desaparèixer i no crear dependències.

 

Des de Platoniq Lab el 2011 vàreu llançar Goteo, una plataforma de ‘crowdfunding’ per finançar projectes de codi obert. és a dir, projectes que es comparteixen per descentralitzar el coneixement i la propietat. Quin model d’economia social defineix Goteo?

El que fa Goteo és: “T’ajudarem a finançar-te, però m’has de dir quina és la part oberta del teu projecte”; o sigui, primer feim la pregunta de quin és el teu compromís social i t’ajudam a fer que part del que fas tingui un sentit i una llicència oberta a quelcom específic. Ningú no hi entra si no té un compromís social que es concreti. Crec que el nostre esforç s’ha basat a tenir un model que permet ser entès per totes les bandes de la societat, fins i tot els més orientats a finançar. La idea és no deixar tota la responsabilitat als ciutadans per finançar projectes d’impacte social perquè ja pagam impostos. Llavors, el que tenim és un model que es diu ‘matchfunding’, en el qual hi ha entitats públiques que multipliquen les aportacions ciutadanes i ajuden a fer que els projectes tinguin una formació abans de llançar-se a una campanya de ‘crowdfounding’. Aquest model és el que ens defineix i del qual estam més contents.

 

Un dels tallers que impulsau és dedicat al patrimoni digital dels museus i en el qual voleu fer feina amb col·leccions d’art i disseny del patrimoni cultural europeu. Quina és la finalitat?

Treballam amb la fundació Europeana. Som el laboratori a Espanya que representa aquesta xarxa. Parlam d’una xarxa no només de museus públics, sinó també de col·leccions privades que han reunit tresors visuals històrics i necessiten tenir més sentit que estar penjats en un museu. Ens encarregam que aquests continguts arribin a comunitats específiques de creadors, però també d’emprenedors socials o antropòlegs, i els donin un altre sentit. El Rijksmuseum d’Amsterdam té una línia molt concreta que es diu Rijks studio, que ofereix obres en una resolució alta perquè els dissenyadors les puguin reutilitzar mitjançant llicències obertes. Els tallers que impartim van en aquesta línia. És l’ús o el reús del patrimoni digital obert i de domini públic. Crear debats per escoltar noves històries en temes de migració o colonialisme, per exemple. Revisam les nostres metodologies perquè siguin molt més inclusives.

 

El banc comú de coneixements és una de les accions que desenvolupa Platoniq Lab. De fet, vàreu impulsar un projecte a una escola juntament amb el col·lectiu Zemos98 en el qual els alumnes desenvolupaven altres possibilitats d’aprenentatge.

El banc comú és una customització digital de metodologies d’aprenentatge mutu, són eines que permeten gestionar intercanvis de coneixements que es puguin traduir en espais públics organitzats prèviament, en els quals tu com a estudiant aprenedor puguis triar el tipus de coneixement i garantir que no sigui d’un en un, sinó d’un a molts, ja que es dona un intercanvi que es documenta i arriba a moltes més persones. I sí, amb Zemos98 es va implementar a un institut d’un barri de Sevilla, una experiència molt intensa. Es va gravar un documental que, quan el veig, em fa plorar d’emoció. El punt positiu és que es pot reproduir a altres llocs, té un punt de flexibilitat. Es va fer amb una comunitat de dones maltractades que intercanviaven els seus coneixements. Una mateixa metodologia pot ser adaptada en altres contextos. Crec que aquest projecte va arribar massa aviat. Ara hi ha plataformes digitals d’estudiants, molts intercanvis de coneixements. Crec que va arribar prest respecte de l’economia col·laborativa.

 

Encara que treballau fora de les Illes, una de les seus és a Mallorca. Es presten els col·lectius culturals de les Illes i les institucions a desenvolupar projectes mitjançant la vostra plataforma?

És més tipològic i de com estam educats culturalment. Aquí el debat està molt enfocat als drets de l’artista creador, però personalment crec que el vertader repte és que el teu impacte pugui arribar a comunitats més extenses. És un poc provocatiu això que dic [riu], però tenc tendència a pensar en col·lectius. Esperam que ens donin coses perquè les mereixem i sí, però les mereixem més si ens ajuntam amb altres. Aquí el ritme i la velocitat són diferents que a altres ciutats, ho hem d’aprofitar per ser més estratègics, ajuntar-nos. També podem entrar a parlar de temes de plataformes de decisió col·lectiva. És difícil moure la gent, però es poden emprar eines per no estar obligats sempre a anar a assemblees per falta de temps. Tenc esperança [riu]. Ara estam en un projecte europeu en el qual treballam amb sis llocs de ciutats diferents: edificis emblemàtics públics que necessiten decisions col·lectives per un ús concret, com ara Som presó aquí. Però hem de tenir una entitat que garanteixi que es tindran en compte els criteris de la gent. De tota manera, encara que nosaltres venim del món cultural, estam més lligats a l’economia social. La cultura ha d’aprendre més de l’economia social i solidària.

 

Si cercam la definició de participació ciutadana, podem trobar múltiples respostes. Quina seria la vostra?

Participació ciutadana és tot menys un botó que et digui ‘Participa-hi’ si no és mitjançant un acompanyament. La tendència és que moltes ciutats tenen aquest botó, però no tenen un pla com per rebre i acompanyar. La plataforma Decidim Barcelona, per exemple, està pensada com una eina per a la comunitat, però si ho mires bé, els processos estan dissenyats per l’Ajuntament. També hi ha coses en la llei de participació estranyes. S’empren plataformes, però no es pot firmar a través d’una plataforma; això és una limitació. La plataforma és oberta a la participació. Els ciutadans poden presentar iniciatives, però amb un pla predefinit de l’Ajuntament ara ja es comencen a obrir a les iniciatives ciutadanes, que és el que defensa Decide Madrid, molt més directes, més vives. Però si no acompanyes aquests processos, és una democràcia que no arriba gaire enfora. Hem d’aprendre de les dues ciutats. Si mires Palma, ara s’ha desplegat una pota més que són els pressupostos participatius, que no entraré a valorar, però es pot fer moltíssim més que això. Si la plataforma no et guia clarament, no pots exigir una participació directa, intensa i que tu, com a institució, no tinguis capacitat per respondre; t’hi has d’involucrar. Qui entra quan les regles estan establertes? Pot opinar?

 

Enguany heu començat a treballar en el projecte Decide Madrid, una plataforma de participació ciutadana impulsada des de l’Ajuntament. Per què intervé Platoniq en aquest procés?

Hi intervenim perquè la plataforma és de codi obert i és una eina que et permet desplegar programes específics, com poden ser els pressupostos participatius a Palma, però Madrid té moltes més funcionalitats: debats, plans per a la ciutat… Nosaltres únicament intervenim en una part fonamental, que són les iniciatives ciutadanes, que té a veure amb l’origen d’aquest tipus d’eines que és la democràcia deliberativa i directa. És a dir, els ciutadans poden fer propostes que si obtenen un llindar de vots, després es passen a referèndum, i si el vot és positiu, l’Ajuntament les ha d’aplicar. El problema és que hi ha moltíssimes iniciatives, però només dues han arribat a aquest llindar, perquè es necessita molta participació. A nosaltres ens criden per aportar l’experiència que tenim amb Goteo i aplicar aquest finançament. Bàsicament ajudam a desenvolupar una experiència amb altres col·lectius que depenen de MediaLab i el grup de treball ParticipaLab en la línia d’iniciatives ciutadanes perquè sigui més fàcil fer campanyes que arribin per aquest tipus de suport, acompanyar, fer possible que els llindars es puguin assolir.

 

Pensau que la nostra societat està educada per aquest tipus d’intervencions?

Hi ha una cosa bona d’aquestes eines i és que es poden emprar per a processos que no són oficials o amb una entitat pública al darrer. Som Energia utilitza Decidim per a questions pròpies de la cooperativa, per exemple. Llavors, si no estam contents amb el tipus de participació, tenim la possibilitat d’agafar aquestes eines i participar-hi en la mesura que puguem. Aquesta cultura de participació no és gaire diferent dels processos analògics, bàsicament s’han de definir regles del joc, governances, transparència, perquè, si no, analògicament o digitalment no funcionarà. Per mi la tecnologia millora el procés, com per exemple la monopolització del debat a les assemblees, sempre acaba parlant el mateix. El digital és més neutre perquè evita problemes que sorgeixen més ràpid en la participació analògica. El que fa falta són facilitadors de participació tant digitals com analògics que puguin fer aquesta transició.

 

Què us sembla que des de les Illes s’impulsi un institut d’indústries culturals?

Hi ha tantes indústries [riu]. Primer, on és la indústria? Després podem veure si necessitam un institut. Crec que és un model sobredimensionat. És com un edifici que veig allà enfora però no tenc gaire esperança amb aquests tipus de processos i no form part d’aquest model. Pens que n’hi ha un altre que està socialment més connectat amb un món més responsable i transparent. Que s’inspiri en l’ICEC no sé si té sentit en l’àmbit insular. Atraurien la meva atenció si es diguessin institut d’indústries culturals responsables, ètiques o transparents [riu].

 

Des dels anys d’experiència, pensau que hem avançat com a societat treballant des del comú?

N’estam aprenent. Els projectes que arriben a Goteo són cada dia més diferents. De cop i volta comencen a pensar en l’impacte social que tenen i són més responsables. Han adaptat els projectes i s’enfoquen més des del comú. Crec que sí. Els temes que tenen a veure amb el patrimoni cultural digital per exemple. Hi ha gent que veiem amb models que abans eren més tancats i ara s’obrin, o persones que venen més del món empresarial i, a través d’autofinançar-se, decideixen ser cooperativa. Per tant, sí que veig petits canvis i confii que en altres àmbits això passi.

 

Per acabar… Em podríeu recomanar un col·lectiu i un projecte que hagi proporcionat eines per a un canvi social comunitari?

El col·lectiu d’arquitectes The Office of Displaced Designers, que treballa a Mytilene, Lesbos (Grècia). Tenen un projecte que dona oportunitats en el desenvolupament educatiu i professional del disseny a refugiats i vilatans. Treballen en projectes que intervenen en l’entorn o problemes de protecció aportant millores en l’autonomia d’aquestes persones.

Anuncios

Laia Alegret Vaqueiro

“La feina principal d’una llibretera és llegir.”

 

Llibretera.

L’error com a solució va encaminar Laia Alegret Vaqueiro cap al món de les llibreries. Va ser en acabar la carrera d’Història quan decidí combinar la feina amb els estudis del màster d’Història Contemporània i d’Edició. Fent feina en una llibreria va descobrir que allà trobava la passió que des de petita sentia per la lectura i que avui dia és la seva professió: llibretera. Ens acull per a la conversa l’espai de creació, llibreria, galeria d’art, ‘coworking’ i centre neuràlgic del projecte Edicions del Despropòsit

 

 

Com arriba a muntar una llibreria una estudiant d’Història?

Vaig estudiar Història, però en realitat va ser un error tàctic [riu]. Ja devorava llibres de petita, sempre havia tingut clar que volia fer alguna cosa amb llibres, però no sabia ben bé què. Per què vaig estudiar Història, no ho sé ben bé, perquè no hi tenc una passió especial. A devuit anys m’agradava molt i en aquell moment em va semblar interessant fer-ne la carrera. En qualsevol cas, quan vaig acabar-la, vaig fer un màster en Història Contemporània i un màster d’Edició, i aquí em vaig veure una mica més encaminada, encara que tampoc no era el que volia. Anava acabant el màster d’Edició i a la vegada fent feines de manera temporal i en vaig trobar una a la llibreria Jaume de Montsó, i des del primer dia que hi vaig entrar vaig pensar “Ah!, bé, és això el que volies fer”. Llavors va sortir l’opció d’agafar el traspàs de Drac Màgic i gairebé ens hi vàrem tirar de cap, sense pensar-hi gaire.

 

 

Durant aquests set anys, com ha anat evolucionant la llibreria?

Ha estat una evolució molt bonica, perquè quan hi vàrem entrar la llibreria no estava en gaires bones condicions; pel que fa al fons, no hi havia res, i l’estructura podríem dir que gairebé queia a trossos; la part de baix era un femer literalment. Com que va ser tan precipitat, ens hi vàrem posar fora diners, va ser molt do it yourself. Vaig entendre que la prioritat era tenir llibres i, per tant, la mica d’inversió que prioritzàrem va ser que hi hagués més fons de llibres que no arreglar pròpiament la llibreria en si. No sé si és un encert, però tenc la tendència a fixar-me més en el contingut que en el continent, i això de vegades va en detriment de l’estètica de la llibreria.

 

 

Una bona llibretera ha de llegir molt?

Bàsic, sí rotund. A mi m’agradaria dir-te que la feina principal d’una llibretera és llegir; pots vendre qualsevol altra cosa sense saber-ne, i supòs que llibres també, però per mi és essencial. De tota manera, és una part que, segons com, queda relegada a l’oci, tot i que jo l’entenc com una part professional importantíssima, perquè tota la resta de gestió d’una llibreria s’acaba menjant la lectura: fas d’administratiu, de comercial, de mosso de magatzem, comandes, devolucions, decoració d’interiors… [riu]. I el fet de llegir acaba una mica relegat per falta de temps. De tota manera, entenc que l’objectiu principal de la meva feina és encomanar a tanta gent com sigui possible el cuquet, la curiositat, l’amor, la passió per la lletra escrita, i això només s’aconsegueix llegint molt, és la pauta que ho marca tot.

 

 

La llibreria apunta a un tipus determinat de públic o, d’altra banda, són els lectors els que amb les seves tries la van construint? Per quina mena de literatura es decanta la gent?

Són les dues coses, en realitat. Des del moment en què fas una determinada selecció de llibres, ja vas construint el teu públic potencial. Però és un poc un peix que es mossega la coa: el fons que tens estira uns clients determinats, que també et van demanant coses que potser no tens i acaben quedant, i això alhora estira més gent… A nosaltres això ens ha passat, per exemple, amb la secció de novel·la gràfica o la de filosofia, que varen començar sent molt petitones i ara ja comencen a fer planta. D’altra banda, però, una cosa que m’agrada molt i que era una de les nostres intencions des del principi és posar un determinat fons davant els ulls de qui no n’és el lector potencial per picar-li la curiositat. Em referesc, per exemple, a un tipus d’assaig més alternatiu que per ventura fa set anys no disposava dels mateixos canals de distribució i no era tan conegut ni tan bo de trobar en una llibreria ‘comercial’.

 

 

Normalment, la lectura és un hàbit solitari que torna social quan tancam el llibre i en compartim el contingut amb altres persones. És el cas dels clubs de lectura. Pensau que necessitam cada vegada més aquests espais de debat?

Sí, i a més he de dir que el club de lectura ha estat un dels millors descobriments que he fet enguany, perquè fins fa poc, si et som sincera, no havia assistit mai a cap; sempre havia pensat que la lectura era una activitat solitària, que després intentes encomanar, però sense gaire necessitat de fer una quedada per parlar-ne. Em semblava com una mena de teràpia de grup [riu], i potser sí que té un punt de teràpia. En realitat, he descobert que aquest intercanvi més profund al voltant d’un llibre en concret és meravellós i té la capacitat de fer-te veure coses que tu no havies vist, mirar-te el llibre amb uns altres ulls, donar la volta a una cosa que tu portaves d’una manera superclara i sortir-ne amb una idea capgirada. Pens que és molt, molt enriquidor, i que a partir d’enguany em serà impossible prescindir-ne.

 

 

Actualment, dues d’aquestes activitats les dedicau a la filosofia i al feminisme…

Sí. D’una banda, acollim el Club de lectura feminista, ideat per Carmen Garcia de la Cueva, que es du a terme simultàniament a tot Espanya i que, en el nostre cas, dinamitza Annalisa Marí. Només en puc dir meravelles, perquè pens que hem fet un grup molt interessant, dinàmic i enriquidor. I de l’altra, el Club de lectura de filosofia i assaig, que es reuneix cada quinze dies i que organitzen i dinamitzen Pep Traverso i Miquel Catany, i que també és una meravella.

 

 

Feis moltes activitats adreçades als més petits. Quina importància donau al binomi educació i literatura?

Sí, és bàsic. A tots els nins i nines els encanten els llibres i les històries, i pens que d’això, de vegades, no se’n té cura ni es fa prou per mantenir-ho viu. En molts casos, en algun moment aquesta màgia es perd i és en aquest punt que s’hauria de fer més feina de foment de la lectura: quan el nin o la nina deixa de veure la lectura com una forma més d’oci i passa a associar-ho a l’obligació. Quan vàrem agafar la llibreria, la literatura infantil i juvenil era un món que no coneixia en profunditat més enllà del meu propi bagatge, i la llibreria mateixa va ser la que em va estirar cap a conèixer, cuidar i ampliar aquest fons, perquè abans Drac Màgic sí que havia estat un referent en literatura infantil. Quan m’hi he endinsat, he descobert un món meravellós i inabastable. La literatura infantil és una eina brutal per ensenyar qualsevol cosa als infants… començant per la parla mateixa. Això ara ho he vist amb el meu fill: si a un nin li llegeixes en veu alta, el nivell de vocabulari i d’expressió que aprèn és fantàstic i sorprenent i, a la vegada, és un instrument magnífic per entendre el món.

 

 

Creis que és un bon indicador cultural el nombre de llibreries i biblioteques d’una ciutat?

No necessàriament; pot ser-ne un indicador, però quantitat no sempre implica qualitat, i en aquest cas concret encara menys, ja que hi molts factors que cal tenir en compte. És clar que en el cas de les llibreries, que n’hi hagi moltes significa que és un negoci del qual es pot viure (o sobreviure), però també ens hauríem de fixar en què, com i quan es ven. Pel que fa a les biblioteques, més que quantes n’hi ha, hauríem de mirar l’ús que se’n fa, el trànsit de llibres, el volum de préstecs, el nombre d’usuaris…

 

 

Amb l’arribada del llibre digital, es va especular molt sobre la influència que tindria aquest fet en el llibre de paper. Revisant dades d’enguany, curiosament, el paper continua sent la forma predilecta per endinsar-se en el món de la literatura, encara que no és així amb els nadius digitals. Què en pensau?

Crec que quan va sortir el llibre digital hi va haver un alarmisme exagerat, potser normal, perquè davant el que és desconegut no saps què passarà. Els avantatges de l’iBook poden ser molts: és pràctic, no pesa, tens el diccionari incorporat, etc., però això va generar una resposta molt maca i és la que encara vivim ara: les editorials es varen posar les piles en tots els sentits. De fet, la gran majoria d’editorials independents, petites, que cuiden tantíssim l’estètica, fa set anys no existien. No ha afectat tant, ja que qui llegeix en iBook és perquè també ho fa en paper. Ha estat com un ‘a més a més’. Sí que és veritat que als nadius digitals els pot afectar més, tal vegada perquè estan avesats a passar molt més temps a les xarxes socials i en entorns digitals, però això també ha generat que molts autors més enfocats al públic juvenil, sobretot de poesia o il·lustració, es converteixin en influencers i generin més lectors i lectores.

 

 

Sou membre del Gremi de Llibreters, una associació que des del 1975 promou el foment de la lectura i la professionalització del sector. És prou fort el teixit associatiu entre els llibreters?

Crec que no; és a dir, som allà, hi ha molt bona sintonia entre nosaltres, però crec que ens costa sortir de la dinàmica d’anar més enllà d’organitzar la Setmana del llibre en català i la Fira del llibre, no per falta de voluntat, supòs, sinó per manca de temps. Però d’ençà que hi vàrem entrar, ara fa set anys, sempre arribam a les mateixes conclusions i no aconseguim sortir d’aquesta espiral. Crec que hauríem d’intentar que realment aquesta associació servís per a alguna cosa més, sense menystenir gens el fet d’organitzar la Setmana del llibre en català o la Fira del llibre o campanyes puntuals, que impliquen una feinada increïble. Però d’alguna manera ens falta actuar més com a gremi; la voluntat crec que hi és, però no ho acabam de fer.

 

 

Una de les accions que preveu el Pla de cultura de les Illes és per a la lectura. En teniu constància? Us semblen efectives les accions que es fan per al foment de la lectura?

Tenim constància del Pla de cultura. Pel que fa al gremi, ens han fet arribar l’interès per elaborar-lo, s’han fet un parell de reunions a les quals jo no he pogut assistir per temes d’agenda, però crec que està en una fase embrionària. De tota manera, nosaltres som un gremi veciat -per dir-ho d’alguna manera- en l’àmbit institucional, perquè som un sector bo de reconèixer i, per tant, és bo de fer que tinguem una comunicació fluida amb les institucions. Tot i això, en l’àmbit del foment de la lectura, pens en moltes altres coses que es podrien fer. En teoria, de campanyes per fomentar la lectura, se n’ha fet alguna, però pens que no estan gaire ben dibuixades; s’hauria de fer molta feina en aquest sentit i crec que no encertam gaire bé el tir. Consider que allà on s’ha de fer més feina és en l’origen, a les escoles, i enfocar-les més als nins i a les nines, perquè ja pots dir mil vegades que llegir fa guapo i és bo i les llibreries són maques, imprescindibles i mil adjectius bonics més, però si no se’n té l’hàbit, el costum, la necessitat de llegir, no bastarà mai.

 

 

És curiós que emprem la paraula ‘llegir’ per referir-nos en concret a la lectura d’un llibre, però llegim cada dia, a totes hores, el mur de Facebook, Twitter… Què diferencia aquesta mena de lectura de la d’un llibre?

Sobretot, la velocitat i l’atenció que hi dediques; pots llegir un tuit en un segon o una publicació del Facebook en diagonal i no passa res, llegir un llibre requereix uns altres elements: concentració, temps, potser silenci… Però és veritat que llegim contínuament, llegim més que mai, ens passam tot el dia llegint a tot arreu, però és un tipus de lectura molt més veloç i superficial. Alhora, tenim al nostre abast quantitats infinites de coneixement, l’entorn digital també pot ser el continent de lectures més pausades.

 

 

Quin lloc ocupa l’art a la llibreria?

Petit, la veritat; un dels motius és per temes d’espai i l’altre, per desconeixença personal. El fons de la llibreria respon un poc a les curolles de tots els que hi anam passant, i potser és perquè l’art a mi m’agrada però a un nivell molt bàsic i no en som consumidora de llibres. Reconec que aquesta secció és un poc coixa, però estic oberta a suggeriments [riu].

 

 

No podem acabar la conversa sense demanar-vos que ens recomaneu el nom d’una escriptora i un llibre.

Darrerament he descobert Ursula K. Le Guin, una escriptora feminista que escriu ciència-ficció i que té un llibre fantàstic, Els desposseïts, traduït fa poc al català. O també qualsevol llibre de Siri Hustvedt, Els ulls embenats, per exemple, o La dona que mira els homes que miren les dones, una de les darreres lectures que he fet i que em té absolutament captivada.

 

Martí Manen

“La maduresa d’una democràcia es demostra a través de la cultura.”

 

Curador

Estudiar història de l’art va ser el fil conductor que seduí Martí Manen cap al camí de la investigació curatorial i la crítica d’art. Estocolm, ciutat on resideix actualment, li ha donat l’oportunitat de desenvolupar la seva professió des d’un context en el qual l’art és contemplat com un element de definició per a la millora de la societat. Ens trobam a les portes del museu Es Baluard. Les paraules de Martí Manen són acurades i a la vegada directes. 

 

Fa vint-i-quatre anys que sou curador i crític d’art. Quan vàreu decidir que aquest era el camí i, per tant, el llenguatge amb el qual us volíeu expressar?

Vaig decidir estudiar història de l’art estant a l’institut, moment en què t’adones que hi ha contextos culturals en els quals es poden fer coses i comences a descobrir maneres de mirar el món. Record que a classe ens deien que no tindríem gaires sortides per fer feina, llavors la meva reacció va ser posar-me a fer, a investigar, a treballar… de qualque manera per demostrar-me a mi mateix i als altres que sí que era possible. Al mateix temps treballava al Macba fent visites guiades i convertint el pis d’estudiants que compartia en, digem-ne, un centre d’art. Allò era perfecte per tastar coses, per treballar amb els artistes, dedicar temps a pensar i, a partir d’aquí, a llançar preguntes. Si ens oblidem de les preguntes, no té sentit el que feim.

 

Vàreu traslladar-vos a Estocolm per continuar la vostra feina de curador. Quin valor es dona a l’art contemporani per part de les institucions?

Crec que primer s’ha de definir el que és una societat. Tenc la sort d’estar en un lloc en el qual la cultura és un element de definició de societat, no es posen en dubte les institucions culturals, ni l’art, perquè l’art és quelcom que es dirigeix a tothom i tothom té dret a establir-hi contacte. Els últims anys he estat treballant com a curador amb l’agència sueca per a l’art, un estament que s’encarrega de l’art en l’espai públic, una institució amb vuitanta anys d’història. Això és significatiu perquè comença en el moment de les guerres mundials, es funda el mateix any que Picasso pinta el Guernica. Aquí el que tenim és una desfeta, però la reacció allà és obrir una institució que el que fa és omplir tot l’Estat d’art contemporani perquè la gent hi pugui tenir una vinculació directa, un exemple de com l’art serveix per tenir una identitat col·lectiva. M’interessa veure que una estructura social no ha de dependre d’un sistema econòmic basat en un sistema de partits, sinó en la confiança absoluta pel bé comú.

 

Fa poc vaig llegir al vostre Twitter: “Avui han concedit una beca per a deu anys a 44 artistes suecs”. Sembla impensable al nostre país…

Sí, i no és cap mala idea, això vol dir que els artistes treballen amb calma i poden destinar-hi temps. Si penses aquestes xifres cada any, són molts els artistes que viuen i cobren per fer la seva feina. És aquesta idea que la cultura és una feina per a tots. Si un artista aporta una cosa més complexa, avançada, és una possibilitat perquè la societat millori, i a mi em sembla fantàstic que els estaments públics ho reconeguin i ho potenciïn. Sembla impensable, però si hi fas dues voltes, és una gran estratègia, perquè, en comptes de facilitar la precarietat, el que busques és seguretat. Si dones 200 euros a un artista, no li estàs salvant la vida, ni permets que es pugui pagar un lloguer, estàs simplement trampejant. És una decisió. El capital hi és per a altres coses aquí. És fantàstic quan algú et diu,,tenc una beca de deu anys, tens la gent molt feliç [riu].

 

Hi ha programes educatius que preveuen treballar l’art contemporani a les escoles?

Depèn de cada escola. Si la cultura és un element base, a l’escola també s’entén així, i cultura vol dir anar a veure museus, però també facilitar la creativitat. Allà tenen un professor de llenguatge visual, per tant, des de l’escola sembla més que necessari entendre què és la cultura de la imatge. Són programes en els quals els professors d’aquesta matèria provenen de facultats de Belles Arts, llavors tenen el desig d’acabar sent professors de l’escola. És interessant. No vol dir que funcionin al cent per cent, però que en un currículum escolar s’entengui la cultura com un eix vehicular, de nou implica una idea de societat que no es defineix per uns mínims, sinó per un desig i una voluntat. Quan la cultura, i específicament l’art contemporani, fa part d’un sistema d’identitat resulta que tens la crítica incorporada en la teva definició.

 

Com són les polítiques culturals en relació amb el retorn social?

El retorn social com a concepte és una arma de doble tall. Evidentment es té en compte pel fet que és una qüestió d’identitat, però també de temporalitat. Quan demanes un retorn social?, quan acabes un projecte? o el retorn social és una cosa que pot aparèixer al cap de 25 anys? Perquè si el retorn és immediat, vol dir que estàs oferint un tipus de producte de consum ràpid i que hi ha menys opció de pensar. Més que amb el retorn social, crec en la necessitat d’entendre que l’art és quelcom definitori que ens dona la possibilitat de pensar qui som. Hi ha un desig que això afecti. És creure o no creure. Quan estàs demanant això, és que no creus en la veritat que hi ha en l’art, hi ha una certa desconfiança per part del sistema i s’exigeix un retorn social. Per a mi el retorn és que les persones puguin pensar, que és moltíssim. Com a funció social és increïble, si ho vols veure així.

 

Podríem dir que a la maduresa artística d’un país l’acompanya la seva democràcia?

La maduresa d’una democràcia es demostra a través de la cultura. Quan una democràcia és avançada té la capacitat d’acceptar la seva complexitat i la capacitat es troba en una sèrie d’elements i de polítiques culturals. L’art, la dansa i alguns aspectes de la música són indicadors fantàstics per veure si una democràcia és avançada o no. Una democràcia que pot acceptar camps borrosos segurament té menys problemes per resistir perquè té més seguretat. En canvi, quan no pot acceptar la cultura com un element clau és que en desconfia, perquè no vol oferir l’opció que tinguem eines per replantejar situacions. El nivell de complexitat de la democràcia es demostra a través de les pràctiques avançades de la cultura.

 

Al vostre darrer llibre Salir de la exposición (Si es que alguna vez habíamos entrado) deis: “Sortir de l’exposició obre un camp al fet expositiu, es demana què pot ser una ‘exposició’. Una pregunta que pos en pràctica constantment”…

Sí, perquè què és una exposició? És un desig de mostrar coses, entrar a un museu significa acceptar unes normes, pagar o no una entrada, comportar-te com t’has de comportar, mirar les coses com les has de mirar, perquè ja les has apreses, i tots podem entendre què significa això. Però l’exposició pot ser molt més. L’exposició no és necessàriament la institució; l’exposició és un desig de contacte, de replantejament i per això m’interessa entendre que podem fer més coses i presentar-les d’altres maneres. Quina és la darrera vegada que vàreu visitar una exposició que tenia música?, per exemple. O l’olor, quines exposicions tenen olor? Són els sentits, com ens relacionem amb allò que ens envolta. Crec que hi ha moltes coses que podem treballar per entendre que en art tot és possible.

 

Fèlix González Torres deia: “Necessit l’espectador, necessit la interacció del públic. Sense públic aquestes obres no són res”.

El que és fantàstic de Fèlix és que, per a ell, el públic té nom i cognoms. Treballa pensant en una persona, el seu públic. Hi ha una relació emocional, aconsegueix fer aquest salt des del “vull parlar amb tu”, i tots ens hi podem sentir interpel·lats. Crec que els artistes han de pensar sempre en qui hi ha a l’altra banda, perquè, si no, estan cridant en un desert. És important tenir present que és un diàleg, i per això necessites interlocutors, certa fragilitat, assumir que el teu paper no és el dominant, sinó que has d’estar en contacte amb altres. No hem de pensar que la gent no ho entendrà, és una qüestió de confiança i respecte. També hem estat entrenats per al contrari: visites un museu i saps que no se t’està respectant perquè tu no ets ningú, no es pressuposa que tens una capacitat de pensar i, a més, has de vigilar perquè ets un perill, per tant, han de posar un sistema de seguretat, hi ha un dirigisme per part de la institució i que parteix de la idea que el visitant és un problema i que no té capacitat per establir un diàleg.

 

Quan entram a una exposició veim que de vegades els fulls de sala tenen una disposició predeterminada i el text del comissari, el to habitual d’una exposició. Ens hem acomodat a un llenguatge i a una definició concreta del discurs?

Sí, exacte. Hem com assumit unes formes, un full de sala és un full de sala i ocupa tant i té tants paràgrafs i s’escriu d’aquesta manera. Hi ha més opcions, i sempre m’ho record a mi mateix. El que passa és que pensem que les coses s’han de fer d’una manera específica perquè és la que hem vist, però ningú diu que un full de sala s’hagi d’escriure així, ningú diu que hi hagi d’haver un full de sala; hi ha altres maneres de comunicar, d’escriure i treballar, potser és una falta de temps i una dinàmica. Hi ha una paradoxa en tot això, de com volem treballar des de la singularitat, però al mateix temps amb un sistema homogeni. Potser és per una desconfiança en nosaltres mateixos. Serem capaços? És més fàcil explicar les coses amb el rigor i la seguretat que no amb la fragilitat i el dubte.

 

Junts, avui dia, tots els museus del món serien incapaços d’exercir com a contenidors per la quantitat d’imatges que es generen, sembla com si la mateixa imatge no volgués ser observada. Pensau que l’obra d’art ja no aspira a romandre en el temps?

És un moment de canvi. Ens havíem acostumat a rebre molts inputs d’informació visual, però hi ha un canvi des del moment que començam tots a ser generadors d’imatge, i no una, sinó imatges constants en diferents canals. Això ens afecta perquè les estructures que hem definit en l’art es basen en el contrari, en la selecció i la permanència, i resulta que l’ús que es fa de la imatge és la multiplicació i la velocitat. Hem de fer que els museus siguin velocitat?, multiplicació? És un gran dubte, perquè al mateix temps necessitarem entendre l’escriptura de la història. Necessitarem eines que siguin capaces de llegir-la i no estic tan segur que la institució tradicional pugui llegir-la. Tot és ràpid i els sistemes i les eines que té la institució no ho són. Com podem legitimar coses que van massa ràpid? Ens estam equivocant? Pot resultar interessant, perquè llavors vol dir que escrivim una història que no és perfecta, i es converteix en un element certament apassionant.

 

Sereu el curador de Momentum 2019 , la biennal que fa dues dècades es creà a Noruega, en la qual voleu revisar la història des d’un punt de vista emocional…

Momentum ha investigat durant tot el seu temps de vida la idea de la identitat nòrdica. Va ser a la desena edició quan va semblar important fer aquesta pausa i revisar què havia passat en aquells moments, però des d’aquest punt de vista emocional, perquè crec que és una possibilitat d’escriptura de la història. Les emocions, quan hem escrit la història, han estat vinculades a una idea de fragilitat de la identitat, però resulta que al mateix temps en l’art això és cabdal. M’interessa pensar si es poden recuperar moments emocionals o no. Té sentit tornar a una cosa que va passar fa quinze anys? Com incloure-ho en el present? Un 30% serà recuperació històrica i un 70%, possibilitat de diàleg amb la producció.

 

Us han nomenat director del centre d’art Index d’Estocolm. Quines línies de treball us agradaria poder dur a terme?

Les línies de treball estan vinculades amb el que és la institució. Parlarem de la reestructura de la història, de la performativitat en la identitat i del llenguatge cap a l’emoció. Són tres eixos als quals torn constantment. Obsessions personals, però per a mi són tres sistemes per entendre i treballar el món. Assumirem un funcionament editorial. Això vol dir que treballes una sèrie d’ítems que algun dia es publicaran. Crec que és important per a una institució la concepció d’un programa que té clar des d’un principi que es generarà una sèrie d’elements paral·lels. Les imatges ara són metadada, imatge i contingut, i crec que és clau des del canvi institucional treballar-ho. Index també és un desig d’investigació per convidar artistes o altres persones, no a fer exposicions, simplement a pensar.

 

Marina Garcés al seu llibre Nova il·lustració radical parla de la condició pòstuma, un temps per a la societat contemporània en el qual en lloc de demanar-nos ‘cap on’, la pregunta que ens feim és ‘fins quan’. Teniu la sensació que això es respira al món de l’art?

Marina Garcés és brillant en aquesta anàlisi perquè marca una temporalitat. El ‘fins quan’, en l’art també passa, s’està acabant un model. Fins quan tindrem una estructura pública en l’entorn de l’art?, fins quan consentirem que el mercat ho domini tot? Hi ha un model que s’aproxima que és mercat únic i això elimina un tant per cent altíssim de la producció artística perquè hi ha coses que no necessàriament s’han de vendre. Pot ser que, en comptes de museus, tinguem grans galeries comercials. Si fins ara hi havia un sistema simbiòtic en el qual els museus eren els posseïdors de legitimació, això s’acaba perquè les galeries poden prescindir del sistema institucional i anar al seu propi sistema de legitimació. Qui hi perd amb això? Nosaltres, la societat, perquè resulta que no hi tens cap paper, i això és extremament perillós, però, com a possibilitat, és sobre la taula.

 

Llegint la vostra novel·la Contarlo todo sin saber cómo podem fer un recorregut que, a través d’una història fictícia, ens porta a recórrer una exposició. Trobau a faltar en la literatura i el cinema aquesta mena de relats?

Una novel·la és una eina fantàstica de comunicació per assolir una estructura narrativa en la qual hi pot ser l’art. Hi ha tradició en la literatura nord-americana, personatges que visiten exposicions, en l’espanyola no tanta, però sí que hi trobem exemples. És interessant que hi hagi escriptores nord-americanes treballant en la dicotomia art i literatura, escriptores que entenen que l’art és una possibilitat emocional, com Chris Kraus, Siri Hustvedt i Kathy Acker, però sí que és veritat que la imatge tradicional de l’art al cinema o a la televisió és molt menor. Encara que hi ha tradicions que sí que m’agraden, amb això som bastant obsessiu (riu), sí que m’agrada col·leccionar exposicions en cinema i veure les interaccions en la realitat.

 

Per acabar, quan podrem llegir el vostre proper llibre?

Uf! [riu], no ho sé. Hi ha un llibre que està escrit i em feia molta il·lusió, una sèrie de novel·les per a gent jove, perquè no hi ha literatura parlant d’art en aquest context. Llavors, amb una sèrie de persones, artistes i comissaris vàrem decidir escriure i parlar d’art i de feminisme. Està fet, però falta el canal de distribució. No sé si sortirà mai, però està escrit.

Marina González Giménez

“Hauríem de tractar els nostres fills com subjectes de dret”

 

 

Metgessa

La criança va ser una de les raons per les quals Marina González decidí aparcar, un temps, la seva professió de metgessa i dedicar-se a l’educació a casa. A més, el seu interès pel cinema la va portar a fundar l’associació cultural Kontrabando Film Festival i a desenvolupar projectes en els quals la competició és substituïda per l’empatia i la creativitat. El ficus del pati de la Misericòrdia és testimoni de la nostra conversa. Quan seiem, na Marina senyala la llaçada groga que duu a la jaqueta i ens diu: “Si us plau, que la llaçada surti a la foto”.

 

Com va ser el camí de passar de la medicina a programes educatius i al cinema?

Treballava de metgessa. Aleshores, quan vaig tenir el primer fill, vaig decidir quedar-me a casa, perquè tenia una necessitat de criança que ni jo mateixa comprenia. Això em va fer pensar en la conciliació. Vaig cercar gent amb una visió propera i vaig trobar l’associació Néixer i Créixer. Més tard, vàrem conèixer gent que feia escola a casa i va ser com començar un viatge, de la criança a l’educació, i fins avui. Quan t’adones que les coses poden ser diferents, creixes en capacitats i t’obres a relacions més cooperatives. Després, vaig conèixer el projecte de Cineciutat i allà va començar Kontrabando Film Festival.

 

El homeschooling és el procés pel qual els infants aprenen a través dels seus pares, vull dir, es parteix de l’educació no formal i feta a casa. Contau-me com ha estat aquesta experiència.

En realitat, no és només que s’estiguin a casa i tu els ensenyes. Això és important remarcar-ho. El que fas és desfer una forma d’aprendre que tu has tingut, pensar en el procés, el que tu vius ara i et motiva, que sovint té poc a veure amb allò que vàrem fer a l’educació obligatòria, en què tothom sembla que sap què necessita aprendre un nin, a quina edat i com ho ha de fer. Howard Gardner, que va formular la teoria de les intel·ligències múltiples, ja parla de tot això, i el resum és que tots tenim perfils d’intel·ligències i maneres d’aprendre distints. Al final, es tracta de mantenir l’interès per aprendre. M’agrada quan Marina Garcés, al seu llibre Nova il·lustració radical, diu: “El coneixement és una forma de relacionar-se”, ja que d’alguna manera veus com aprenen i com utilitzen aquestes eines.

 

Quina va ser la raó per la qual vàreu decidir educar els vostres fills en aquest tipus d’educació?

Va ser progressiu. El que sí que tenc clar és que no es pot fer escola a casa per no haver d’anar a l’escola. A l’escola hi ha gent molt vàlida, i té els seus avantatges, encara que l’arquitectura i les jerarquies condicionen les relacions, l’horari… Si en traguéssim les parets, què passaria? No vaig fer-ho per no haver de dur-los a l’escola, sinó per fer aquest acompanyament, i després, en veure el seu interès i com podíem respectar els seus ritmes i interessos, tot es va consolidar. El principal problema del homeschooling és conciliar la feina dels pares. Jo vaig perdre autonomia econòmica, has de viure amb un sou (el de la parella), i assumir que molta gent ho veurà com una decisió conservadora, però pens que la nostra autonomia més important és l’emocional, que ens permet aconseguir els recursos per viure com volem.

 

Com elaborau els plans d’estudi?

Cada família és un món. Nosaltres funcionàvem per projectes, és a dir, si jo veia que ells tenien un interès en qualque cosa els feia propostes o intentava portar-los cap a qüestions que fossin competències transversals. Per exemple, el meu fill, amb un projecte de vikings, va fer de tot: matemàtiques, geografia, llegíem les sagues… Aprens a preparar materials que ells canviaran amb les seves propostes. També tenia cura de la casa, de fer diferents espais, un per llegir, un altre per estirar-se, un per fer jocs de taula, una zona de pintura, etc., i els anava canviant, perquè quan un té a la vista una cosa sempre al mateix lloc, arriba un moment en què la deixes de veure. Després sortíem molt i fèiem moltes coses amb gent diversa. Era important que coneguessin persones interessants i tenir casa nostra sempre oberta a la gent.

 

No us sembla que és una opció arriscada, la de l’educació lliure, per les hores que passarien a l’escola i que, en canvi, passen a casa seva amb els seus pares? Com gestionau el temps i els lligams emocionals?

És arriscada com també ho és viure. La maternitat és socialment complexa. Ens sentim culpables si treballam i no estam amb ells, i, si hi estam massa, sembla que no els deixam surar. Des del meu punt de vista un infant petit necessita una mare per fer la criança, i quan el nin és més gran necessita una mare inserida socialment i que tingui un bon rol. I això sempre passa per ser productiu. Aquí entra el concepte què és treball i què no ho és, i això afecta la reproducció, la criança i l’educació. Pens que cal una escola oberta realment a la ciutadania, perquè els joves puguin combinar casa, món i escola. L’escola és una institució tancada i obligada, decidida per tothom menys pels autèntics protagonistes. Hauríem de tractar els fills com subjectes de dret i que puguin decidir per ells mateixos, l’aprenentatge és un procés personal, i educar, s’educa a tot arreu.

 

Els vostres fills ja són grans, com els ha anat?

Va molt bé. No hem tingut cap problema important. Tenen molts amics que han anat a escola, no és que estiguin a part. Tot i els errors que hem pogut fer, el que hem intentat, sobretot, és respectar-los. Si tractes els fills com t’agradaria que et tractassin a tu, les coses milloren. Ells han decidit si estudiar i què estudiar. El nostre fill gran treballa i estudia un postgrau a la UOC de guió i la nostra filla fa el professional de dansa contemporània a l’Institut del Teatre de Barcelona i el batxillerat a l’IOC. Es pot fer tot, si tenen interès per aprendre allò que els agrada.

 

Sou fundadora de l’associació cultural Kontrabando Film Festival, un certamen de curtmetratges per a joves d’entre 13 i 18 anys, en el qual els joves no tenen una direcció concreta, sinó que entre ells aprenen i es retroalimenten. Com neix i quina valoració en feis després de quatre anys?

Vaig fer aquesta proposta a Cineciutat, del qual era voluntària. Kontrabando va començar com un concurs, però la intenció profunda era fer de pont entre la gent jove i els professionals del món audiovisual. Hem comptat amb el suport del CEF, del Teatre Sans, dels Oficios Terrestres, de Norma Còmics, de Filmin i de la Fusteria J. F. Molina. La idea de Kontrabando és tractar amb els joves i respectar les seves il·lusions i deixar-los fer, fora de la cursa competitiva que ens empeny a tothom. Vivim amb una pantalla enganxada a la mà, una porta a un món ple d’estímuls, per què no transformar la pantalla en una eina més proactiva? Fer un curtmetratge és també un acte de comunicació, d’empatia i de comprensió i expressar-se artísticament ens fa millors persones. Kontrabando és un projecte difícil, perquè té un format de concurs, però no vol ser un concurs. La nostra feina és pensar com ho hem de fer per aconseguir tot això. No volem fer créixer el festival, sinó les persones que s’apropen a Kontrabando. Ara tot l’equip estam pensant què hem de fer per celebrar el cinquè any.

 

Teniu qualque ajuda de les institucions per poder dur endavant aquest certamen?

(Riu) Tot és autofinançat. Et sorprendries que es pot fer molt amb poc. El que passa és que la gent ajuda gratuïtament i a mi això no m’agrada, perquè no vull contribuir a la precarització de ningú. Les tasques culturals, artístiques, fora de les institucions o del rànquing d’artistes consagrats, estan poc valorades. Potser ens falta una visió-formació més empresarial. Amb el Cineciutat, les dues darreres edicions hem anat al 50% de la taquilla, però això no cobreix ni les despeses materials ni el temps que hi hem dedicat. Tampoc no m’agraden les subvencions, fas les gestions i sembla que parles d’una altra cosa. Trob a faltar un lligam més personal amb les institucions, que els projectes es puguin compartir amb la institució i la ciutadania, més enllà dels doblers que et puguin donar.

 

No sé si estau al corrent de la redacció del pla de cultura i de la proposta de creació d’un institut d’indústries culturals de les Illes Balears. Pensau que és una bona opció per recolzar el sector audiovisual?

No gaire. La relació entre poder (recursos) i cultura no m’agrada. Pens que el problema és que es valora un art elitista, de mercat, de consum, i abans de fer res has de “vendre” els projectes. Les polítiques culturals participen d’aquesta mentalitat, hi falta confiança en el ciutadà, en les seves capacitats creatives i veure l’art i la cultura com un element universal de l’ésser humà, allò de què no es pot prescindir, i no com un luxe. Hi ha una cultura oficial i les indústries culturals entren en aquesta jerarquia. Pens que tot això es pot millorar; es pot invertir la piràmide de poder i que les institucions siguin les eines del ciutadà, no on el ciutadà ha d’arribar per poder fer coses.

 

Una de les accions de Kontrabando Film Festival és la Teranyina Subversiva, juntament amb l’associació cultural Can Timoner i altres persones implicades. Per què teixir? Què voleu aportar amb aquest tipus de trobades?

Teixir et connecta amb l’entorn i fas xarxa. Em fascina que la gent s’ajunti per teixir i, a més a més, que en pengi el resultat al carrer. És una manera de fer un ús lúdic del carrer i de construir comunitat. Gràcies a les trobades de Can Timoner hi ha infants que han començat a fer-ho i pens que això construeix igualtat de gènere i, a més a més, fer-ho en un poble que és tan turístic, és important.

 

Hi ha qualque fet que us preocupi en especial actualment?

Estic perplexa per l’empresonament dels dirigents polítics de Catalunya, sobretot per com responem com a població. Hi ha un silenci que em preocupa, perquè el que passa em sembla molt greu. Veig la importància dels mitjans de comunicació i com es construeixen les realitats i això que, per una banda, és tan fascinant, també pot ser terrible. I amb el que estic dient no vull dir que no es pugui pensar diferent, vull dir que cal parlar molt. Em pensava que havíem fet passes en els drets civils. Francament, em costa fer anar la meva petita vida en aquest context.

 

Per acabar, ens recomanau algun curtmetratge fet per Kontrabando Film Festival?

La veu trencada, de n’Oslaya Zapata, parla de la fòbia social. Per a mi, aquest curt és molt important, perquè ella diu que gràcies a Kontrabando ha seguit un camí que li va molt bé i, a mi, això ja em basta.

Miquel Julià

“Les persones som éssers socials i animals polítics”

Fotògraf
Hi va haver un instant en el qual la vida de Miquel Julià començà a mirar el carrer i la seva gent des d’una òptica diversa, aquest ‘instant decisiu’ va arribar gràcies al seu padrí Pedro Font, que li deixà en herència el seu llegat fotogràfic. La tasca com a educador social l’ajudà a vincular barri i educació. Arriba a la conversa amb tres cadiretes petites de corda per seure a la plaça del Capitol i el primer que ens conta és que el seu fill gran, Aarón, li ha dit: “Cuida’m les cadires, que no es trenquin”…

 

Des de quan us interessa la fotografia?

Inconscientment, des de sempre. El meu padrí era fotògraf i va partir cap a l’Argentina per una història d’amor, amb la meva padrina. Allà hi tenia una perruqueria que es deia Peinados María Antonieta -el nom de la meva mare, per cert-, a Mar del Plata, i dins la perruqueria hi havia el seu laboratori de fotografia. És a dir, tallava cabells i feia fotografies [riu]. Poc després, la situació econòmica i política a l’Argentina dels anys 60 els va fer tornar a Mallorca. Record la neteja de negatius, les fotos familiars, les anades i tornades del laboratori on feia feina… I actualment, des de fa poc més d’un lustre, una vegada heretada una part del seu equip, l’atur i un moment personal molt precari varen fer que començàs a fotografiar de nou. De fet, la meva primera foto publicada fou al llibre Cream of the Crops. A Skinhead photobook, editat per Street Music l’any 1997.

 

Sou dels que duen una càmera sempre a sobre?

Sí, tot i que veig fotografies -aquestes són les bones [riu]- pertot arreu malgrat que no la dugui. Pel que fa a la litúrgia del fotògraf de carrer, fotoperiodista, fotògraf social… em definiria com un fotògraf testimonial, com també definia la seva poesia José Hierro. Amb tot, són epítets que no acab de tenir clars; un fotògraf també ha de ser eclèctic i permeable per una qüestió de supervivència; la fotografia és una professió de risc que està molt mal pagada, mal reconeguda i poc valorada, per dir-ho d’alguna manera. Normalment duc la meva càmera, perquè és la meva eina de feina pel que fa a la mirada lírica, poètica i visceral.

 

‘Sociografia quotidiana’ és el nom amb què es defineix la vostra fotografia. És el carrer i la seva gent allò que us ofereix més relats per explicar?

Vaig estudiar sociologia, i la vida m’ha duit a ser fotògraf; sorgí aquest nom, que no apareixia enlloc i em varen dir que l’havia de patentar [riu]. ‘Sociografia quotidiana’ és un neologisme que se’m va ocórrer per atzar; poc després el vaig cercar al diccionari enciclopèdic de sociologia de Karl-Heinz, ho vaig comentar amb antics mestres i companys, i res; em pensava que aquestes coses només li passaven a Cortázar [riu]. És la metàfora de la fusió entre la sociologia o l’antropologia i la fotografia, la manifestació gràfica d’una realitat o d’un diàleg que succeeix en gran part al carrer. És un context en el qual la gent, la geografia humana, em regala aquests relats, perquè jo no deix de ser un intrús o copartícip de les dinàmiques pròpies d’una ciutat. Interactuam cada dia amb gent, rebem molta informació i això m’ajuda a repensar la meva mirada social. Ja el meu iris i discurs fotogràfic és el d’un animal polític, el ‘zoon politikón’ d’Aristòtil, una mirada política i social, la polis entesa com una ciutat de debat i acció, no em puc desfer d’aquesta mirada àcrata, política. També consider que això rau intrínsecament en les persones, som éssers socials i animals polítics. Per tant, tenc una eina, la fotografia, que em permet observar, expressar-me, vomitar i nodrir-me professionalment.

 

Henri Cartier-Bresson deia: “Mai no trobes una fotografia quan la cerques; són elles les que venen i et mosseguen”…

Estic totalment d’acord amb Cartier-Bresson, un referent per a mi juntament amb Català-Roca, que és una mica posterior. Ambdós tenen aquesta mirada pel que fa al carrer i als contextos socials amb què es vincularen, tant professionalment com afectivament, amb intel·lectuals, artistes i el món de la cultura. Cartier-Bresson tenia una mirada que és la que pot resumir el meu nervi òptic respecte de la fotografia: la vida m’interessa més que la fotografia, com deia Bresson. Pots fer fotos, pots aturar el temps en un frame -també reenquadrar-lo, manipular-lo, etc.-, però mai no has de deixar de banda la vida, la quotidianitat, les inquietuds, les necessitats, les misèries; un fotògraf ha d’estar atent a tot això per una qüestió de responsabilitat, tant ètica com estètica.

 

Vàreu ser coordinador del projecte Mostrador , una proposta complementària del Festival Palmaphoto en el qual s’establia un diàleg entre el fotògraf i l’espai urbà. De fet, s’exhibien les feines de diferents fotògrafs en aparadors de comerços del barri antic de Palma. Com avaluau aquest projecte envers l’impacte en els vianants?

Aquesta va ser una primera edició, després vàrem fer Tapetes i diretes, i ho valor positivament, sobretot pel fet de tenir un equip de feina brutal; gent implicada, amable, generosa, juntament amb el suport mutu en clau kropotkiana i l’apostar per la reivindicació del fotògraf i de la fotografia com una eina d’interacció social. Realment va tenir una molt bona acollida per part de l’espectador, tot i que va ser un projecte autogestionat, amb tot el que implica això: precarietat, despeses per part dels fotògrafs pel que fa a la producció, i la fatiga, una vegada acabat, que implica un projecte amb tanta gent i tanta reproducció fotogràfica en paper.

 

Com veis l’estat actual de les polítiques culturals respecte de les ajudes als creadors i, especialment, a la fotografia?

A escala estructural, ho veig com un genocidi cultural. Si em limit a parlar del fet local, consider que la ineptitud actual perpetuada pels actuals responsables municipals, tot i que l’anterior gestió per part de Gilet & co. fou patètica, ara superada per Carrió & co., ha generat un estat estèril pel que fa a la manera d’entendre i fer política real, holística i participativa de la cultura. Quant a les ajudes al sector cultural o artístic, tot i que els limitats ajuts crec que són una pantomima que provoquen pobresa encoberta i alienació, manca, des de les institucions i per part dels responsables i tècnics socioculturals, dur a terme prospeccions acurades fent carrer, perquè, si no, generen dependència burocràtica i lectors patològics del BOIB, víctimes de la síndrome d’Estocolm; institucionalitzen el sector menystenint el equipaments autònoms i associatius del teixit sociocultural, per exemple. Faré un símil amb l’educació social: una de les moltes tasques d’un educador de carrer en un barri és cercar indicadors de com intervenir, sondejant, investigant, prioritzant recursos, etc. Sense personalismes ni nepotismes, la feina correspon als tècnics, de tocar a la porta del taller, l’estudi, els locals d’assaig de grups musicals, etc. Fer una recerca directa de quines necessitats tenen i en quin context i condicions reals fan feina els artistes; en cas contrari, generen addictes a les beques, a les residències…

 

Vàreu exposar a la galeria Fran Reus amb el vostre projecte Menjamiques . Quan la recepció d’una fotografia és un espai com una galeria, quina mena de diàleg es genera?

Les galeries, avui dia, mantenen una relació esquizofrènica, d’amor-odi, pel que fa als artistes i als espectadors. En el meu cas, que venc del món associatiu, dels ateneus, del carrer, de la militància prepolítica i l’autogestió, no m’hi acab de trobar (tot i que Fran Reus em va acollir i reforçar en aquell moment). Amb tot, diria que la dialèctica generada depèn, en bona mesura, de l’honestedat de l’artista i el seu discurs fotogràfic, sense tenir en compte el corpus galerístic.

 

Davant un món de fotografia contemporània tan diversa, complexa i saturada, on ubicau la fotografia?

Ara mateix té un discurs de combat i de crida; la fotografia s’hauria de manifestar encara més, tot l’aixopluc que dona veu a la fotografia, sia en format de revista, llibre, editorials, col·lectius autònoms; també galeries específiques de fotografia, que n’hi ha poques. Pens que el discurs hauria de ser en un ring, en el qual el combat ha de consistir a reivindicar i no devaluar la professió del fotògraf; la saturació i sobresaturació exposen el professional a una crisi flagrant al sector, i això em preocupa per una qüestió que m’afecta personalment i a companys meus. El fotoperiodisme està en un moment de precarietat per la manca de reconeixement, valoració de les fotos publicades, perquè, és clar, molts redactors dels rotatius fan les fotos, en perjudici d’una professió amb una trajectòria prou important i respectable. Aquesta realitat i precarietat pel que fa a la teva pregunta l’explicà i fonamentà de manera magistral la sociòloga i fotògrafa Gisèle Freund, plenament vigent. Herència rebuda avui dia per part de Remedios Zafra al seu impecable assaig El entusiasmo. Llegiu-les.

 

Encara que molts fotògrafs continuen emprant la fotografia analògica, què hem perdut pel camí amb l’arribada de la fotografia digital?

Hem perdut la paciència. La fotografia analògica, independentment de la pàtina romàntica que pugui tenir, avui dia és residual, la despesa és ingent i això tira enrere; ara, és la que consider la millor manera, didàctica, d’entrar en el món de la fotografia. Què hem guanyat? Immediatesa, qualitat tècnica, capacitat de reproducció. A més, la democratització -que encobreix també precarietat- de la fotografia juga a favor del món digital, per tant, és favorable, no hem de defenestrar sempre [riu]. En el meu cas empr format analògic al 90% perquè reconec que som més maldestre amb el digital. Som molt més ràpid, espontani i visceral amb l’analògic; supòs que per digitació o hàbit. Per tant, tal vegada hi he perdut, perquè em costa adaptar-me a segons quins ritmes i demandes. No parlaria de pèrdues ni de victòries sinó de complements, no estigmatitzaria un format o l’altre i, sobretot, reivindicaria el respecte entre les dues escoles.

 

Sou educador social. De fet, heu treballat en programes de formació per a joves en risc d’exclusió social, què us sembla el potencial discursiu o l’ús comunicatiu de la imatge a les escoles com a eina socioeducativa?

Pel que fa a la meva professió com a educador social, crec que és una eina importantíssima que s’ha de tenir en compte a escala sociocomunitària i socioeducativa, però, és clar, hem de reconèixer, ara que parlam d’educadors socials, la tasca impressionant i d’implicació que fa un educador social en coordinació amb els centres d’educació formal… El sector de l’educació social ha patit i sobreviscut a les retallades en els programes que intervenien en instituts i escoles -així com sempre es diu que l’escola està aïllada del carrer, que és una mena de claustre que no té res a veure amb la realitat dels joves- i és aquí on la figura de l’educador és vital, tot i que encara s’ha de refer de les limitacions que implica fer feina amb manca de recursos, precarietats i retallades de programes socioeducatius. Les tasques d’alfabetització i culturització audiovisual haurien de ser presents en les fites dels educadors i docents, treballar des de la pedagogia social l’ús i la funció social de les imatges, per exemple.

 

Per què en lloc de fer fotos no us dedicau a escriure un llibre?

Bàsicament, la literatura i la fotografia, més aviat la música, han estat els fils conductors més estables de la meva vida; són hàbits i litúrgies resilients, que d’alguna manera et salven de perseverar en dinàmiques autodestructives; et generen empatia i perfilen la teva consciència. El meu amic Toni Trobat em repeteix, des de fa molt de temps, que hauria d’escriure un llibre sobre la ‘meva’ Palma cràpula, frenètica i calidoscòpica; en tenc dubtes [riu]. Tal vegada seria una manera de combatre la meva hiperactivitat, escriure requereix molta disciplina, i temor. Tal vegada per una raó terapèutica m’aniria bé.

 

Per acabar… la història del jazz sempre ha anat acompanyada de fotògrafs que han retratat grans artistes. Quin és el músic que en aquella època us hauria agradat retratar?

En primer lloc, Billie Holiday, ara que també m’agradaria haver fotografiat Ray Draper, amb aquell immens instrument tan seu, la tuba; va morir massa jove i tenia una mirada molt expressiva. I si un fotògraf vol conèixer Déu, la millor manera de fer-ho és fotografiar John Coltrane.

Meritxel Esquirol

“Hem de tornar a dotar els espais socials de política”

Professora de Sociologia de la Comunicació i de Comunicació i Informació Audiovisual de la UOC, a més de doctora amb la tesi ‘Feminitat, neoliberalisme i cultura popular: la despolitització del feminisme’. Col·labora activament amb l’ONG Enginyeria sense fronteres. Ens trobam per a la conversa al seu despatx, situat al Centre Cultural Casa Planas. Parlam d’educació social, comunicació i feminisme.

 

Quan i per què vàreu començar a interessar-vos per l’estudi de la sociologia de la comunicació?

Tenc una formació prèvia en la història de l’art. Aleshores vaig descobrir que aquest academicisme tan textual m’anava una mica malament, em trobava un poc limitada, perquè era massa dirigit a la museologia; estudiar un autor per capes i més capes fora valorar-ne el context em quedava coix. Llavors vaig fer la passa voluntària cap al cinema, que em fascinava, i vaig fer un postgrau amb estudi d’audiència de context cultural, tot molt vinculat amb el que és la cultura de la imatge. A partir d’aquí vaig tenir aquest ímput bibliogràfic que em feia molta falta, per no barallar-me amb el text i poder lligar-ho al context. Aquí és quan començ a interessar-me pels estudis sociològics.

Les xarxes socials són instruments que actuen com a altaveus, en el quals podem representar el que som, fer públiques les nostres vides… La necessitat de crear un perfil implica una cosificació de les persones?

Sí i no a la vegada. Som en un temps en el qual la paradoxa i les contradiccions són el que marquen les nostres actituds. D’alguna manera les xarxes socials proposen una horitzontalitat, posen en crisi la construcció vertical i unidireccional dels mitjans tradicionals de tota la vida, creen la “il·lusió” de certa participació social, en el sentit que això neix en una època de democratització cultural, en la qual s’alimenta la cultura del jo, la lliure elecció, la cultura del ‘self’, una cultura molt hedonista. Aleshores, posa a la balança això de “democratització cultural” versus “la cultura del jo”. És tal aquesta democratització en el fet que tu has de seleccionar què vols explicar a les xarxes, perquè no ho expliques tot, és impossible, sempre has de fer una selecció. A part d’aquesta cultura del jo, hem d’explicar què som, com som, com ens volem fer visibles de cara als altres. Alhora que tu selecciones, et cosifiques, en certa manera ets un soci participant i actiu d’aquesta cosificació.

Pensau que en feim un bon ús o n’abusam?

És com tot: l’ús és el que fa que les coses siguin bones o dolentes. Abans de les xarxes socials ja existien tots els mals de la nostra societat; no ha inventat res, la xarxa social, és només un altaveu i en podem fer un ús creatiu brutal. Com aplicar aquesta eina a projectes educatius, cooperatius i de transformació social, etc.? Clar… què ens passa com a societat? Què comporta aquesta democratització? Perquè de cop i volta tenim tota l’esfera pública amb una sèrie de temes que no havíem debatut mai, que no havien format part del discurs públic, però hem saltat a la palestra d’una manera frenètica, molt accelerada i en molt poc temps, i el que ens falta és pedagogia sempre. Hem de tornar a recuperar aquesta paraula, no hem tingut aquesta pedagogia prèvia i ara començam a veure que és ben necessària.

Deia Pierre Bourdieu que la sociologia no ha de construir classes, sinó espais socials…

[Riu] Aquesta és la pregunta ideal per a un examen de sociologia. Hem de crear espais socials, claríssim. La distinció és innata a l’ésser humà, als processos de socialització; gràcies a això tenim les identitats culturals, abans teníem les subcultures fruit d’un acte de resistència. Què passa ara? Aquestes identitats o subcultures ja no s’elaboren tant com actes de resistència, sinó com a celebració de la cultura del consum i l’oci. Hem d’arribar a conceptuar bé el que són aquests espais socials. Un espai social no està exempt d’una resistència ideològica i política. L’espai social treballa pel bé comú, ens hem de tornar a apropiar de paraules com justícia social, que sembla que estigui abandonada. Hem de tornar a dotar els espais socials de política.

Quins canvis ha suposat la introducció de les TIC en el sistema educatiu? En què ens ajuden i, per altra banda, on podríem trobar-ne les mancances?

Les TIC són una bona eina, tot està en l’ús: proporcionen treballar tot el que és bo de la globalització, podem conèixer, aproximar-nos. Cada vegada tenim una cultura més acumulativa, en el sentit que tenim una sèrie de coneixements adquirits i les TIC ens ajuden a descobrir-los amb un clic. Per altra banda, crec que tenen un vincle amb la cultura de la imatge, es perd aquest poder pensar les coses; les TIC, d’alguna manera, promouen aquesta cultura de l’acceleració constant; no llegim, volem que una imatge ens certifiqui que allò ha ocorregut. I això és un problema que s’està traslladant en com discursivament construïm la realitat i les informacions. Els mitjans de comunicació de cada vegada són més espectaculars i amb menys continguts. Es perd la pedagogia del que és la paciència.

Fa nou anys que formau part d’Enginyeria sense fronteres, una ONG que aposta per un enfocament de drets centrats en l’accés universal a serveis bàsics i en la construcció d’un món més just i solidari. Quines són les accions i els projectes que desenvolupau?

Feim dos tipus de projectes: uns són de cooperació amb intervencions al territori amb altres països, sobretot especialitzats en el que és l’abastiment de l’aigua, dels recursos hídrics, i després tenim els projectes nord, que aposten per una educació en tot tipus de desenvolupament. Ara mateix en portam dos: un de formació en línia, en el qual s’impulsa el que és la incidència política i la mirada feminista; i l’altre és el projecte ‘Fòrum: comunicació, educació i ciutadania’, en què treballam conceptes com la interculturalitat, la justícia social, la cooperació, la participació social justa i inclusiva, sempre a través del que és el concepte comunicació pel desenvolupament.

Part d’aquestes accions són debats entorn del fotoperiodisme amb diferents convidats que conten de primera mà les seves experiències i mostren feines realitzades en camps de refugiats i altres conflictes. Quina és la finalitat d’aquest tipus d’accions?

La finalitat és doble: d’una banda, que les persones que vinguin s’aproximin a un arxiu fotogràfic de qualitat, que coneguin autors locals o no, i la feina que fan; de l’altra, és propiciar una reflexió sobre la cultura de la imatge. Això ens interessa moltíssim, més que res per posar en crisi la imatgeria cultural habitual que es produeix, es distribueix i que consumim. És una mica saber que hi ha altres alternatives que ens permeten aprendre a mirar d’una altra manera, i si mires d’una altra manera també penses d’una altra manera. Tot això va molt lligat amb la cultura de la informació i t’obliga a desplaçar-te d’aquesta actitud condescendent o victimista envers les desigualtats socials, que com a cultura occidental tenim acomodada a l’espai de confort que et permet sentir pena de l’altre, però no actuar.

Us vàreu doctorar amb la tesi ‘Feminitat, neoliberalisme i cultura popular: la despolitització del feminisme’. Que és per vós ser feminista en el context en què vivim actualment? Ens hem passat de la retxa respecte de com hem reproduït aquesta imatgeria femenina?

Ser feminista és igual de bàsic ara per a mi que fa mil anys; és una lluita per aconseguir un pensament polític o ideològic perquè les dones tinguin un accés i una participació justa i igualitària. Les dones encara avui estam en situació de desigualtat, només per ser dones; ens passen certes coses, tenim certes violències, sistemes d’exclusió social adquirits i assumits de manera subtil. Ser feminista significa tenir consciència d’això per poder actuar-hi políticament. Ara bé, dintre del feminisme, però, ens problematitzam les unes a les altres; això és lògic per la gran diversitat que hi ha, no totes partim de les mateixes experiències. Allò que no pot ser és que quan no estiguem d’acord es generin confrontacions cíniques; s’ha de propiciar un espai de diàleg polític, perquè totes partim del mateix punt si som feministes; hem de ser capaces de generar un pensament en comú. Es creen polèmiques precisament per desacreditar la lluita feminista, i en aquesta època de neoliberalisme s’accentua notablement.

Pensau que l’educació artística amb perspectiva de gènere i feminista és una bona eina per afrontar els processos educatius?

És important tot el que té a veure amb el procés creatiu. A l’escola estan fent fora tot: plàstica, música, filosofia… De cada vegada es dona més valor a la tècnica i menys a la part humanista. Clar, el comentari de text no cal perquè després fas moltes preguntes i penses massa [riu]. Hem d’anar a la competitivitat, això és el que ens marquen. Així com m’interessa que el que és artístic es torni a recuperar, també m’agradaria que això es fes extensiu a totes les altres institucions, perquè l’escola no pot estar barallant-se amb tot el que diu el poder judicial, la televisió, les empreses… L’ideal de l’educació seria que totes les institucions s’interrelacionassin les unes amb les altres, perquè, si no, recau la responsabilitat en una disciplina, que et dona eines, sí, però en si mateixa no és feminista o no treballa per la igualtat. Hi ha d’haver un suport ideològic darrere.

Col·laborau amb centres d’art o museus en taules de debat en què es dona veu a diferents col·lectius en risc d’exclusió social. Pensau que la institució s’obre prou per rebre aquest tipus de debats?

Venc del món de les entitats i les vull reivindicar moltíssim en el sentit que molts de pics tota aquesta feina es fa des dels llocs no institucionals i s’ha de valorar, perquè moltes vegades pensam: “Si ho diu la institució, això està bé”; i sí, està bé, és supernecessari, urgent i obligatori que això es treballi des d’aquí. Però alerta, perquè hem de trobar l’equilibri entre la institució i el que no és formal. Quan institucionalitzam els discursos, queim en la repetició, i la repetició fa que el contingut torni buit. De vegades, des de la institució agafen coses puntuals i no són conscients que, quan la vida avança, les coses també avancen i hi ha més problemàtiques que aniran sorgint, perquè el que estam intentant és acomodar totes aquestes desestabilitzacions. Per tant, no és només ‘ara parlem dels refugiats i ja està’, és que has de parlar-ne sempre, no només del fet que no els deixem entrar. I les condicions de vida en què viuen? Per què no parlam de tot això? Per tant, demanaria a les grans institucions que aprofundeixin en els temes que es tracten.

Per acabar, amb quina escriptora que no coneixeu personalment us agradaria tenir una conversa?

M’agradaria conversar amb dues [riu]. Una és Marilynne Robinson, em fascina. Té un llibre que es diu ‘Gilead’, que és la carta d’un predicador al seu fill; em sembla genial. I l’altra és Vivian Gornick. He llegit ara el seu llibre ‘Apegos feroces’. És una dona molt contemporània; té una percepció d’ella tan cínica i irònica, que pens que ens ho passaríem d’allò més bé amb una copa [riu].

Jose Fiol

“L’art ens ajuda a ser millors persones”

Actualment ha estat premiat a la convocatòria 2017 Can Felipa d’arts visuals. Paral·lelament a la seva trajectòria artística és creador i gestor juntament amb Tomás Pizá de l’espai expositiu Trastero 109. Ens trobam al Palma Sport & Tenis Club, la pista central de tennis ens acull per a la conversa. Parlam d’aquest esport, que l’artista practica habitualment i de les relacions que hi podem trobar amb l’art, entre altres coses…

La vostra relació amb l’art comença a través de la pintura, però hi ha un discurs fotogràfic darrere. Quin pes té la fotografia a les vostres obres?

En general, l’aproximació a l’art sempre comença a través de la pintura, sembla el mitjà més accessible. La part teòrica i discursiva de la meva feina és autodidacta, però també vaig anar a classes de pintura. La fotografia sempre era allà com una eina més. Havia fet diferents estudis de fotografia, però va ser a partir de la revisió la meva obra amb Joan Morey que em vaig adonar que la fotografia tenia un pes específic en la meva obra, més enllà del que té en gairebé tota la pintura contemporània. Sempre que trob una imatge m’interessa cercar com es relaciona amb altres imatges, com viatja en el temps i en l’espai, com és testimoni de canvis socials, polítics… I, és clar, la fotografia és on s’allotgen la majoria d’imatges.

 

Com enteneu la pintura?

No som exactament un pintor, faig servir la pintura com a forma de materialització però no cerc un llenguatge pictòric, per a mi és més important el concepte que l’obra en si, la pintura és un mitjà d’apropament a la imatge. Treballar amb pintura és, des del meu punt de vista, una de les coses més complicades amb què es pot treballar en el món de l’art perquè comporta assumir tota la tradició pictòrica. A més, és un mitjà del qual la gent té prou educació visual i és més fàcil trobar-hi referències. Aquelles formalitzacions que no tenen història no tenen memòria. No obstant això, pens que una de les tasques de l’artista que utilitza la pintura avui és pintar havent assumit la resta de disciplines i que la distància entre aquestes i la pintura quedi neutralitzada.

 

Deis que us interessa treballar en imatges que se centren en fets històrics i oferir noves visions. En certa manera, us agrada canviar el destí? Allò de: què hagués passat si…?

La meva obra parla de la vigència de la pintura, i fa una analogia entre la vigència de la pintura i la vigència de la història tal com la coneixem. Analitzar aquesta vigència m’interessa. La història podria haver estat diferent o no, però el que sí que podem fer és donar-li lectures diferents. De tot això n’obtinc pintures d’història, però d’una història distorsionada o paral·lela. Per tant, no cerc canviar el destí però sí donar una visió diferent dels fets.

 

Als vostres projectes sempre hi ha un concepte que us atreu especialment, la mort. Per què?

Sí, és una cosa que em preocupa, potser més que a la resta de la gent, potser no hauria de pensar-hi tant, però al cap i a la fi, si no sabem que hi ha darrere la mort, és normal que ens preocupi, i per a mi és el motiu més important pel qual s’ha de fer art, diguem que l’única manera de vèncer la mort seria perdurar, es pot viure a través dels fills, dels nets, però per a mi l’art, en el seu significat més ampli, és l’única manera de perdurar més de dues generacions.

 

Pensau que és important per als artistes tenir coneixements sobre la història de l’art? Vull dir tenir present els clàssics i el seu llegat.

Pens que és fonamental fer una mirada al passat, revisar la història passada per entreveure el futur, algun tipus de futur. El problema és que l’art viu massa de la tendència i de tant en tant sembla que agrada arrasar tot el que es consideri clàssic per poder presumir de modernitat. Realment, sempre continuam transitant, encara que hi hagi artistes que no ho vegin o no ho vulguin veure, pels camins que varen obrir els clàssics.

 

Fa temps que jugau a tennis. Podríem trobar relacions entre l’art i aquest esport?

Analitzant-ho, trob que hi ha similituds entre l’artista i el jugador de tennis. En un partit, encara que juguis amb un altre, estàs tot sol, tu has de fer la teva feina, és un joc d’introspecció i d’intercanvi. Tu fas el teu joc i l’altre fa el seu. Els caps de l’artista i el tennista tenen moltes coses en comú, com per exemple la sensació de solitud. Andre Agassi deia que “cada partit de tennis és com una vida en miniatura”. Pens que en cada projecte passes per estats d’ànim i emocions diferents igual que hi passes entrenant o jugant un partit de tennis. És curiós, però al llarg del temps m’he trobat amb molts artistes que en un moment o un altre de la seva carrera han jugat a tennis, és una cosa que em crida l’atenció. A banda, darrerament es veu, cada vegada més, que hi ha artistes que empren l’estètica del tennis en l’art.

 

Fa dos anys que gestionau Trastero 109 juntament amb Tomás Pizá, un espai expositiu i d’interacció entre artistes, comissaris i públic. De fet, és el traster d’un pis. Com va sorgir la idea i per què un espai així?

Trastero 109 neix en un entorn perifèric i, per tant, té una vocació inicial d’establir ponts entre Palma i el context artístic nacional i internacional. També va néixer en un moment de transició política en el qual les principals institucions artístiques de la ciutat o bé no estaven actives o, si ho estaven, no enfocaven les seves polítiques artístiques cap on les enfocàvem nosaltres. Volíem que fos un espai residual i de difícil accés, com una mena de metàfora del que pensa, una majoria de gent externa, de l’art contemporani, així que primer va fer-se en un pàrquing subterrani i després al traster del pati interior d’un pis de Palma.

 

Trastero 109 no és un negoci. Si no hi guanyau res, quina és la necessitat bàsica de crear aquest espai?

En Pere Llobera, que és amic i un dels artistes que va exposar a Trastero 109, sempre em diu: “Són coses que dones als déus de l’art, i qualque dia els déus de l’art t’ho tornaran” [riu]… Però la idea principal és poder mostrar coses que es fan a altres llocs, poder traslladar-les aquí. En certa manera, hi ha la necessitat de poder veure coses que aquí no es programen, per això vàrem decidir fer-les nosaltres. La veritat és que no sabíem que funcionaria tan bé. Estam molt contents perquè ara ens han convidat a participar a Supersimétrica, una fira que es fa a Madrid per a espais alternatius.

 

Sempre hi ha aquesta eterna queixa dels artistes per la situació precària en la qual viviu, per les poques ajudes que rebeu… Si féssiu un exercici d’autocrítica, en què penseu que us heu equivocat?

Des de fa massa temps ens hem desconnectat de la societat general. Tot, en el món de l’art, està enfocat cap a si mateix, a vegades els artistes volen les coses en un període curt de temps i no es té en compte la trajectòria a llarg termini. És més important arribar a un comissari que arribar a qualsevol altra persona o col·lectiu. Fins i tot, a vegades, els artistes adapten el seu discurs al del comissari per poder encaixar en els seus projectes i això acaba reduint molt el camp d’acció dels que no ho fan. Mentre això passi, l’art serà una cosa que fan uns pocs per a uns altres pocs, però realment, de l’art, en pot gaudir qualsevol, no es requereixen grans coneixements. L’art està compost per capes i es pot gaudir des de la primera fins a l’última, potser per aprofundir sí que es necessita alguna cosa més, però perfectament et pots quedar en les primeres capes i gaudir enormement, crec que és un missatge que no arriba al conjunt de la societat i s’haurien de fer esforços per part de tots els elements implicats en el món de l’art perquè aquesta situació canviï.

 

Què pensau que aporta l’art a l’educació?

Moltes coses [riu], més de les que pensam. Principalment pens que aporta nous camins per arribar als objectius, ajuda a deixar de banda la part lògica de la vida i a gaudir de les coses sense tenir la necessitat de comprendre-les. També t’ajuda a sortir del pensament únic i és una cosa que no podem menystenir. Crec que tots tenim aquesta part creativa, no lògica, i l’art ens ajuda a ser més bones persones. L’art és també una altra forma de comunicació. A qui no li agradaria parlar un idioma nou en què algú et comunicàs alguna cosa i tu rebessis un missatge o un altre depenent del teu estat d’ànim, de la teva situació personal, etc, i que cada dia que anassis a veure aquest missatge, llançat en el temps, tinguessis la possibilitat de gaudir-ne d’una manera diferent al llarg dels anys?

 

Normalment, quan es dissenyen les convocatòries per a artistes, sempre s’estableixen unes línies a seguir, gairebé mai es consulta als creadors…

El problema és que venen marcades per directrius molt concretes (polítiques, territorials, de formalització, d’edat), que poden estar bé, però que es deixen coses fora i de cop i volta et pots trobar en una situació en la qual pràcticament ja no et pots presentar a res. A partir dels 35 anys, per exemple, ja no pots accedir a segons quines convocatòries, tot es vol des de molt jove i es necessita temps, perquè l’art és una trajectòria llarga, necessites haver viscut més per poder comunicar més i s’espera que des de molt jove ja tinguis clar el discurs, com crearàs, com treballaràs… La realitat és que els artistes després dels 35 anys han de continuar fent art, i això ja no és tan fàcil. Les institucions haurien de tenir una visió més àmplia i pensar que de vegades obrir-se a unes coses tanca les portes a unes altres.

 

S’ha convertit l’art en un recurs potentíssim del capitalisme alhora que ens empobrim culturalment?

Potser sí, però el percentatge d’artistes que entrarien en aquestes grans xifres és baixíssim. Al final l’artista és el peó de la partida, el que menys cobra, etc., això és un problema perquè l’artista ja ha assumit aquest rol. De tota manera, i malgrat el suposat maltractament a què se sotmet l’artista sovint, aquest continuarà creant, continuarà fent i, per tant, la cultura seguirà el seu camí i que la societat no s’empobreixi culturalment només depèn que es produeixi la connexió entre aquest treball que fa l’artista i el conjunt de la societat.

 

Per acabar… Si no fóssiu artista, que us agradaria haver estat?

Hauria estudiat filosofia i, com que admir profundament l’ofici d’escriptor, a tots els nivells, m’hauria agradat escriure i construir aquesta història distorsionada o paral·lela des de la paraula en lloc de fer-ho des de la imatge.

Conversa amb Xavier Antich i Valero al Casal Solleric

El 12 de Setembre 2017 amb motiu de la inauguració de l’espai educatiu al Casal Solleric es va proposar a Pau Andreu Sitjar, membre del col·lectiu Metamòrfiques, una activitat dialèctica en forma de conversa entorn de les pràctiques educatives als centres d’art. El filosof i professor d’estètica a la universitat de Girona Xavier Antich,  va ser el convidat proposat per a aquesta activitat.

La conversa es va dividir en 4 blocs:

  • Educació i art.
  • Nous públics i participació.
  • Polítiques culturals.
  • Filosofia.

Encetarem la conversa començant per uns dels eixos que considerem essencials a l’hora d’abordar qualsevol temàtica, i amb una paraula que hauria de ser al centre de tots els debats, polítics i socials: L’educació. De què parlam, quan parlam d’educació? Què significa educar? Educació, per a què?

Aquest punt de partida ens va servir com a fil conductor i eina per a conversar envers les manifestacions artístiques que tenen una presència constant en l’entorn i en la vida de les persones, esdevenen espais de relació en els quals flueixen experiències, significats, emocions, idees i pensaments.

Què aporta l’art a la pedagogia i la pedagogia a l’art?, Així com la figura de l’educador als museus o centres d’art com a intermediadors en tots aquests processos. El qui?, i el com? Potser els participants de tots aquests processos hauríem d’assumir aquest disseny, no com allò que els altres han pensat per nosaltres, reivindicar l’emancipació i decidir sobre allò que feim i com fer-ho.

Ens qüestionarem qui són els nous públics, qui entra als museus o centres d’art del territori? Parlam de públic en termes quantitatius o qualitatius?

Parlarem de polítiques culturals, de com es podia alliberar la cultura de les decisions partidistes i evitar així practiques de control polític. I finalment tancarem la conversa amb aquella eina que considerem de gran utilitat per repensar tot el que havíem parlat fins al moment, la filosofia.

En acabar vam obrir un torn de preguntes per tal que la gent pogués intervenir i participar de manera activa.

Volem donar les gràcies a Xavier Antich per continuar obrint-nos la porta a nous diàlegs, per la seva generositat i lluentor de pensament, considerem necessaris aquests espais de diàleg que ens interpel·len i ajuden a posar en comú, idees i pensaments.

Aquesta activitat va ser possible gràcies al Casal Solleric amb la col·laboració de l’ara Balears.

Aquí teniu l’àudio complet de la conversa.

Rebeca Argudo

“Es pot dir tot sense la necessitat de mostrar imatges esfereïdores”

Presentació Rebeca Argudo estudià periodisme al CEU San Pablo (València). Ha col·laborat com a freelance amb diferents agències, com ara l’Associated Press (A.P.), l’Agence France-Presse (AFP) o el ‘New York Times’. Actualment col·labora amb revistes com ara ‘La paz mundial’, amb la Fundació Rafa Nadal i amb Sputnik Ràdio. Ens trobam a la galeria-estudi Missió33, del fotògraf Tomeu Canyellas. Conversam sobre els seus inicis en el periodisme, l’estat actual dels mitjans de comunicació i l’educació visual.

Com comença la vostra relació amb el periodisme i la fotografia?

De petita mai no em varen inculcar que havia d’estudiar per treballar, sempre vaig fer el que m’agradava, i contar històries és el que sempre m’ha agradat fer. Vaig començar a estudiar periodisme perquè em vaig adonar que les històries que més m’interessaven eren les reals i no tant les de ficció. És a dir, que arrib a la fotografia a través del periodisme, cosa que no m’havia plantejat mai, sempre havia vist la fotografia com la típica feina que consisteix a fer fotos en una boda, a la gent del teu poble… No em sentia massa virtuosa amb les paraules, però em trobava còmoda expressant-me amb imatges. Per tant, el fotoperiodisme era just el que necessitava.

Tant per llegir com per mirar empram el mateix sentit, la vista. Quines diferències hi ha entre el llenguatge visual i l’escrit?

Si davant els teus ulls hi pos un escrit, necessitam compartir el mateix codi, parlar la mateixa llengua, i, encara que compartim la mateixa llengua, hem d’entendre els termes amb què parlam, perquè potser són molt tècnics i, així i tot, a vegades no ens entenem. La imatge és molt ràpida i, a més, universal. Puc mostrar una imatge a algú que viu a l’altra banda del món i, encara que no haguem compartit referents culturals i no siguem del mateix àmbit social o laboral, el missatge podrà arribar millor. I això em sembla interessant, perquè avui dia tots tenim molta cultura visual, i com que tenim molta pressa, normalment no llegim tant, de manera que una imatge pot cridar més l’atenció.

Quan hi ha un succés tràgic, les imatges esfereïdores comencen a córrer per les xarxes i passen per davant els nostres ulls, una vegada i una altra. Com és possible que el missatge de la imatge sigui per despertar la consciència i acabi deshumanitzant-nos?

Pens que per sobredosi, és com un anestèsic. Ens arriben tantes imatges que es gira la truita i ens fan l’efecte contrari, ja no ens impressionen. En tens la prova amb els nins que passen fam: hem vist tantes imatges així que ara mateix les miram i les passam ràpidament. També passa amb els refugiats; quan va sortir la imatge d’Aylan Kurdi, el nen ofegat a la vora de la mar. Em sembla bé que alguns dissenyadors o artistes utilitzin aquesta imatge per ajudar, el que no m’agrada és que se’n faci un ús mercantilista, com podria ser recaptar doblers a costa seva per a qualsevol finalitat.

Com veis l’estat actual del fotoperiodisme pel que fa als límits i el bon ús de les imatges en els diferents mitjans de comunicació?

El primer filtre hauria de ser el del fotògraf. Si tu no vols que això es publiqui no has de permetre que arribi. Hi ha fotografies que fas perquè penses que són informació, però quan les edites canvies d’opinió perquè, tal vegada, han superat la teva línia vermella. De totes maneres, el límits són una cosa molt delicada. On els posam? Si passen coses horribles, no seran menys horribles per no mostrar-les. En tot cas, el que feim és silenciar-les. Volem ensucrar la realitat per no fastiguejar ningú a l’hora del berenar? Per no pertorbar la pau en la nostra confortable banda del món? És més ètic això que donar veu als que no la tenen o són massacrats? En tenc grans dubtes. Podem mostrar tot aquest horror sense recrear-nos-hi, però, per descomptat, crec que cal mostrar-lo. Encara que després hi hagi un moment en què deixem de ser sensibles davant certes injustícies per sobredosi d’imatges. L’equilibri és precari.

Durant la vostra estada a la República Dominicana us vau apropar a l’educació impartint classes a joves en risc d’exclusió social. Què us va aportar aquesta experiència en l’àmbit professional i personal?

En l’àmbit professional, em va permetre iniciar-me en la docència, que sempre m’havia interessat. Personalment, em va permetre conèixer gent que tenia vides molt diferents de la meva. Gent que realment sí que tenia problemes. Per tant, la meva escala de valors es va recol·locar, em vaig adonar que hi havia coses de la meva vida de les quals no em podia queixar, perquè ells sí que tenien vertaders problemes. El taller que impartia era de fotoperiodisme, en càpsules molt ràpides perquè ells es poguessin incorporar a la vida laboral, de manera que tenguessin una manera de sortir d’un entorn complicat i poder desenvolupar una professió. Aprenien a mirar les coses des d’un altre punt de vista, les coses que ells tenien normalitzades de cop i volta passaven per un altre filtre que abans ningú no els havia mostrat. A més d’aprendre a emprar una eina i editar, van ser més conscients de la situació en què estaven. En lloc de preocupar-se per les seves necessitats bàsiques, allò els va centrar en les necessitats comunitàries i els problemes del seu barri. Es varen obrir altres perspectives.

Com pensau que hauria de ser l’educació visual a les escoles envers la violència al món?

El fet d’agafar una càmera per contar una història t’obliga estar atent per transmetre la realitat del que passa, a ser més objectiu. En realitat, quan passa una cosa i has de contar-la, tu fas de pont entre allò que succeeix i qui rebrà aquesta informació. Només per aquest fet ja seria prou interessant emprar la fotografia a les escoles. Pel que fa a la violència, hi ha imatges molt fortes, no sé fins a quin punt i en quines edats això aportaria qualque cosa als nins o els podria inquietar. Estic molt a favor que les coses es contin i no s’ensucri la realitat, perquè pens que no beneficia ningú amagar-les. La línia la posaria en la manera com s’han de contar. Es pot dir tot sense la necessitat de mostrar imatges esfereïdores.

Fa poc vaig sentir un fotoperiodista dir que hi ha conflictes que les agències no compren perquè no venen. Com se supera la impotència de veure com es mercantilitza la mort?

No se supera. I si ho superes, o ho justifiques, és que tens un problema. Arriba un moment que ho normalitzes, fins al punt que quan fas feina per una agència, ja saps quines fotos entraran i quines no. Però és així, les agències funcionen com una fàbrica de mitjons: tenen un producte i en volen obtenir beneficis. Ja està. És trist. Després hi ha l’escala del que és important i el que no ho és. I al final els teus deu morts negres a Sud-amèrica no valen res perquè ven més col·locar a la portada tres morts blancs nord-americans que, justament, coincideixen en el temps. Al llarg de la teva carrera acabes cobrint moltes notícies que queden a la cuneta perquè unes altres les han eclipsat.

Heu col·laborat com a freelance amb diferents agències, com ara l’Associated Press (A.P.), l’Agence France-Presse (AFP) o el ‘New York Times’. Està ben remunerada i valorada, aquesta professió?

No. Fa poc em vaig creuar amb un fotògraf d’aquí i em va comentar que amb el que cobrava al diari no arribava a final de mes. Quan em va dir què cobrava com a col·laborador en un periòdic em vaig indignar moltíssim, era insultant. Per una portada et poden pagar uns 50 o 60 €, imagina! Quan un viatge a Alepo, per exemple, amb les despeses incloses, l’has hagut de pagar tu. Els mitjans han baixat les tarifes, o les han mantingut igual, i cada vegada més t’ofereixen col·laborar ‘a canvi de difusió’, és a dir, gratuïtament. Et continuen tractant com si la teva funció fos il·lustrar la notícia escrita, una cosa totalment prescindible o que, en tot cas, podria fer qualsevol amb un mòbil. I no és així, és un altre llenguatge, una altra forma d’expressió.

Però… no pensau que és un fet positiu que un ciutadà que es troba davant una imatge que és denunciable tingui l’opció de poder-ho contar?

Sí, sí… A mi em sembla positiu, el que no m’agrada és que afecti la feina i la remuneració dels professionals. Que un ciutadà pugui fotografiar i denunciar un fet que ocorre en aquell instant em sembla genial, fins i tot que el diari li pagui. Crec que era al Japó on hi va haver agències que van donar càmeres als repartidors de pizza (riu), perquè, és clar, són els que poden anar més ràpids per la ciutat i arribar a molts llocs. Però s’ha de respectar la professió del fotògraf, perquè si tu t’has preparat tota la teva vida per ser fotògraf, és injust que no es valori. I això ho podem extrapolar a totes les professions.

Actualment, conduïu un programa d’humor de ràdio al centre cultural Casa Planas juntament amb Toni Nievas. Semblen dos mons oposats, però… quin punt en comú podríem trobar entre el fotoperiodisme i l’humor?

A mi, el sentit de l’humor en el fotoperiodisme moltes vegades m’ha servit de cuirassa perquè no m’afectassin les coses que veia. És una manera de protegir-te. Òbviament, quan cobreixes una notícia no t’ho prens amb sentit de l’humor, és clar. És a dir, són dues coses que estan a extrems diferents, però he de dir que la majoria dels fotoperiodistes que conec tenen un gran sentit de l’humor. De vegades, gràcies a l’humor, pots reflexionar sobre coses que si diguessis completament de debò ningú no et faria cas, o no valorarien la teva opinió. Hi ha ocasions en què, si utilitzes l’humor, potser aconsegueixes que algú et presti una mica d’atenció, encara que solament sigui perquè li fas gràcia o perquè li agrada la teva manera d’explicar les coses. I si aconsegueixes que algú escolti una altra opinió i per un moment es replantegi la seva posició, o que no ho faci però t’argumenti la seva i et faci replantejar-te la teva a tu, em sembla interessant. Estic molt a favor d’aplicar el sentit de l’humor a tot.

Una de les eines que emprau per escriure són les xarxes socials. De fet, el vostre perfil és molt actiu. També publicau articles a la revista digital ‘La Paz Mundial’. En els vostres escrits sou molt crítica amb certes posicions feministes…

Una de les coses que més em preocupen actualment és la llibertat d’expressió. Per tant, agraesc molt tenir aquests mitjans per poder expressar el que vull. Malgrat això, el meu perfil de Facebook i el de la revista van ser censurats. Em consider feminista i la majoria de la gent que conec, homes i dones, ho són. Em sembla que han portat el feminisme a l’extrem, que han pervertit el terme, i això em sembla contraproduent. No entenc l’actitud d’algunes feministes de tercera ona. Aquest afany per assenyalar l’home com a enemic, per pensar que tot és un gran pla orquestrat perquè la dona es trobi sotmesa, aquesta insistència a considerar la violència contra la dona com una cosa endèmica, generalitzada i anquilosada; l’agressivitat dels seus plantejaments fa que no m’identifiqui per res amb elles. En comptes de defensar la dona d’un problema real, el que fan és victimitzar-la i infantilitzar-la fins a un punt gairebé ridícul. Cada vegada que he intentat parlar amb alguna d’elles, establir-hi un diàleg i que em convencessin que estava equivocada, la resposta ha estat l’insult i l’agressió verbal. I no s’adonen que amb aquestes actituds aconsegueixen l’efecte contrari: que una causa justa comenci a causar rebuig.

Com veis l’estat actual del periodisme a les Illes? De quines fonts beveu per estar ben informada?

Malament [riu]. Som una friqui, m’encanta seure al bar envoltada de gent gran i llegir el diari perquè m’agrada el paper. Després m’enfad molt perquè cada vegada són pitjors, cada vegada informen més malament… És que fins i tot tenen faltes d’ortografia. Ens haurien de pagar per llegir el diari [riu]. Però a mi m’agrada fer-ho, continuu llegint i passant les fulles, encara que vaig deixar de comprar-lo fa temps per la seva mala qualitat. Llegesc les notícies que m’interessen en format digital i després vaig a les fonts en què confiï, al periodista que sé que cobreix una notícia real en un lloc concret, a gent que finança els seus propis viatges i que ha optat per no casar-se amb ningú.

Per acabar… Quin nom té la propera revolució?

Crec que la propera revolució hauria de venir dels moderats, dels equidistants. No sé per què de cop i volta aquesta paraula és un insult, com una cosa despectiva. A mi em sembla necessari que la revolució la facin els qui no es deixen portar per l’opinió imperant, per la línia de pensament establerta.

Crea un sitio web o blog en WordPress.com

Subir ↑