Dibuixant

 

---

Max és un home savi, d’aquells que, quan seus a parlar-hi, estaries hores escoltant. Se’ns faria massa extensa aquesta petita introducció anomenant tots els guardons i premis que se li han concedit però, tal vegada, podríem resumir la seva trajectòria en el desig de la seva infància. Max diu que quan li demanaven de petit, què voldria ser quan fos gran, ell responia: “Dibuixant de dibuixos animats”.

---

 

Vas néixer a un temps on el nostre país era governat per un règim dictatorial, com recorda un nin com Max aquella infància? Que li semblava l’escola?

Record que era un nin introvertit, que jugava poc pel carrer i que estava sempre a casa llegint tebeos i dibuixant. Hi havia nins que feien el gamberro pel carrer i els que jugaven a futbol, però jo no era de cap dels dos bàndols, anava a la meva bolla. Vaig anar a una escola religiosa, i la rentada de cervell era habitual. Puc dir que l’abús mental era la norma a l’època. Ens ficaven tota mena de pors i complexos al cap. Es pot dir que eren violents, no per pegar, també es pot ser violent d’altres formes, per exemple, amb la manera de parlar. Per això vaig acabar rebotat contra tota mena de discurs tancat, perquè et marca a un nivell molt profund. Pens, per exemple, en un somni eròtic que es talla sempre en el millor moment… (riu), sembla que tinguis un capellà que t’està vigilant, i dius: ostres!, això per què? M’ho varen marcar a foc quan era petit! És clar que també hi ha mestres -tant religiosos com seglars- dels qui guard un bon record. Però eren l’excepció en un sistema totalment sectari d’adoctrinament religiós i social.

Recordes quan va ser la primera vegada que vas contar una història dibuixant?

No, la veritat. Jo em refugiava en el món dels tebeos i sempre dibuixava. Era l’única activitat que m’agradava. Et parl d’una època entre els 8 i els 12 anys. En algun moment vaig començar a dibuixar pàgines d’historieta seguint el model de les revistes infantils de l’època: el Pulgarcito, el TBO, el Pumby o els dibuixos que hi havia a la tele, els Picapiedra o Bugs Bunny. Ho feia perquè passava gust fent-ho, mai m’ho vaig plantejar com una possibilitat de futur. Quan em demanaven que voldria ser de gran, jo deia que dibuixant de dibuixos animats. Era el que més em fascinava.

 

Record que era un nin introvertit, que jugava poc pel carrer i que estava sempre a casa llegint tebeos i dibuixant.

Com veus la teva evolució des que vas començar amb personatges com Gustavo, Peter Punk o Bardín, fins a les teves publicacions més recents com Vapor, Paseo Astral i Oh, diabólica ficción!, entre d’altres?

Des d’una primera època d’historietes bastant simples, lineals i ingènues fins a la complexitat del que faig ara, no he aturat de cercar per vies diferents fins a trobar el to adequat per a cada nova història. D’entrada, tot el que he anat fent fins ara, no ho pens massa a priori. És a dir, vaig fent, tenc idees i les execut. Hi reflexion després perquè no m’he marcat mai cap guia. No pens mai més enllà de la setmana que ve, ni creativament ni en res. Llavors passa el temps, reflexion i faig les teories. Em sembla natural començar per quelcom molt ingenu, explicant coses molt lineals, perquè respon més a l’adolescència. I el que passa després és que és junta amb una voluntat d’expressió artística visual que fa un camí invers. És a dir: si el contingut de les històries neix simple i es va complicant, fent més profund i embullant, el que és purament el dibuix fa el camí contrari: es va netejant i netejant. I, al final, és en aquesta convergència on he trobat el punt on em sembla que puc comunicar millor els continguts, amb una visibilitat molt clara. És reduir al mínim l’impacte. Un registre visual molt clar i molt net permet continguts molt embullats (riu). La veritat és que mai he concebut instal·lar-me en una única manera de fer. M’he deixat guiar per la curiositat i l’aventura creativa.

Quin valor pedagògic té, per a tu, poder expressar una idea de manera visual?

Jo m’exprès naturalment dibuixant. Hi ha altra gent que no, perquè tots som diferents. El que vull recalcar és que el dibuix, d’entrada, és una eina expressiva amb el mateix valor pedagògic i comunicatiu que la paraula. La paraula permet construir el discurs mental d’una manera i el dibuix d’una altra. Pens que el problema, allò que no s’entén, és que l’expressió dibuixada és tan sofisticada com l’expressió escrita. No s’entén perquè, al llarg dels segles, la que s’ha imposat com a eina quotidiana és la paraula. A la paraula oral la segueix la paraula escrita i aquesta és la que s’ha desenvolupat més i la que, al llarg de la història, ha donat tota mena d’obres grandioses per expressar-nos. Ara bé, quan diuen que «una imatge val més que mil paraules» tal vegada pot semblar una exageració, però qualque part de veritat hi ha. La imatge té una altra cosa i és que és simbòlica, i pel fet de ser simbòlica transmet continguts a un nivell subconscient que la paraula no té. Bé, la poesia sí perquè es deslliga del discurs estructurat d’una manera lògica. Però si et fitxes, totes les cultures antigues donen molt valor al pictograma com a representació de conceptes molt complicats. Per a mi, l’exemple més clar de tots i el més complex filosòficament, que captes d’un cop d’ull, és el del símbol del Tao: el Yin-Yang. És un dibuix molt simple però que realment has de menester milers de paraules per entendre-la (riu)… El dibuix, per a mi, té exactament el mateix valor que l’escriptura però els sistemes educatius s’han entestat a ensenyar el dibuix com una pràctica artística en lloc de com una eina de comunicació a l’alçada de les lletres.

El dibuix, per a mi, té exactament el mateix valor que l’escriptura

 

Has col·laborat com a il·lustrador a la col·lecció Filosofia per a profans amb texts de Maite Larrauri. És curiós que amb la nova llei de la reforma educativa (LOMCE) es redueixen hores en educació artística i filosofia i aquestes matèries passen a ser optatives en molts casos. Assignatures que ens fan pensar i ser més creatius….

Està clar que el sistema es munta cada vegada més per a produir operaris absurds. Com ensinistrar un ramat d’ovelles que segueix els xiulets del pastor. Als responsables de fer els plans educatius no tan sols els importa una merda la cultura, sinó que la troben una molèstia insuportable. Basta veure què fa la dreta (sobretot) però també l’esquerra. Tot allò que pugui dur a la gent a tenir una visió del món pròpia i un pensament crític ha de ser eliminat sense pietat. Quan jo vaig estudiar filosofia a l’escola tampoc em vaig assabentar de gran cosa, però almenys et queda la idea que hi ha hagut gent al llarg dels segles menjant-se el coco per ajudar-nos a entendre que collons fem aquí, on anam i per què. De fetichismos, les meves historietes del darrrers anys neixen d’això i són un intent, no tant de trobar respostes, com d’explorar la qüestió. Jo no tenc respostes, i per tant no les puc comunicar, però si comunicar les preguntes i ho faig utilitzant l’humor. Això dóna lloc al fet que tant jo, com els lectors, ens puguem donar respostes inesperades. Hi ha aquella frase tan divertida que diu: «Quan ja teniem les respostes, ens canviaren les preguntes» (riu). Doncs, moltes vegades et trobes amb aquest estat de perplexitat i penses: vaja!, em pensava que ho havia entès, però resulta que no (riu). De toda manera, a mi no m’agrada molt emprar la paraula filòsof per parlar de mi, perquè no ho som ni de lluny. El que faig és especular, amollar coses i a veure què en surt. 

Què li diries a algú que diu: no sé dibuixar?

Aquest és un altre efecte col·lateral de l’educació. És a dir: tothom sap escriure, però hi ha gent que té bona lletra i hi ha gent que té una lletra horrorosa, no? Doncs tothom pot dibuixar: uns millor i altres pitjor. El que no s’acaba d’entendre és que el dibuix és una eina per comunicar, no per fer coses «guapes». Per tant, tu t’has de poder comunicar tant amb la paraula com amb la imatge. I és que l’ensenyament del fet visual, ja sigui dibuix, fotografia, cinema… no es planteja quasi mai com una eina de comunicació. Es planteja com a «anem a fer coses belles», i és un doi. Tu tens coses per contar als altres, i algunes d’aquestes t’anirà millor contar-les, per exemple, dibuixant.

El que no s’acaba d’entendre és que el dibuix és una eina per comunicar, no per fer coses «guapes»

 

El teu recorregut artístic és molt extens. Has abordat pràcticament tots els camps de l’activitat gràfica: il·lustració, disseny, còmic, i has format part de projectes multidisciplinaris com Malasombra (Cia. AuMents), has fet animació (sèrie Microfilms, clips per a Radio Futura i Los Planetas), entre d’altres. Ara puges a l’escenari amb la banda Cap de Turc. Que t’aporta com a artista mesclar tantes disciplines?

La feina que faig bàsicament és solitària. Llavors, t’adones que estar tot el dia tancat amb tu mateix no és gens sa, que està bé interactuar amb altra gent. Aleshores, trobes gent que vibra en una longitud d’ona similar a la teva i això fa que sorgeixin projectes junts. Normalment són persones de mons propers al teu. La música és un llenguatge que m’ha interessat sempre. I quan et trobes amb músics amb una bona vibració personal surten coses. En canvi, de vegades no és així, és simplement per curiositat, per veure què passa a altres mons, com per exemple amb Malasombra. És un tema, el de la dansa contemporània, al que mai hi havia estat aficionat. Llavors mires a veure què succeeix quan incorpores el teu llenguatge amb un altre. Són aventures compartides. El que faig, en realitat, és no tancar-me a altres disciplines de les quals sempre hi ha molt per aprendre. Connectar amb les generacions que vénen al darrere i evitar l’envelliment creatiu i, sobretot, no avorrir-me fent sempre el mateix. Plantejar-te reptes és molt estimulant. Treballar sempre tot sol et pot dur a caure en el capficament. És bo que corri l’aire.

Què en penses de l’art contemporani?

L’entenc poc. Però consider que si l’entenc poc és responsabilitat meva i no dels artistes. És veritat que l’art contemporani té un punt de sofisticació en què t’hi has de ficar seriosament, que ets tu que has de fer l’esforç. En l’art contemporani com en tot. En una cançoneta pop hi entres fora esforç i tothom l’entén a la primera. Però hi ha coses que demanen esforç. Llegir Shakespeare demana un esforç. L’art antic demana un altre tipus d’esforç, perquè l’art antic crec que molta gent tampoc l’entén. Creuen que l’entenen perquè hi veuen figures realistes. Veuen una escena determinada i diuen: oh, que guapo! Però això no és entendre-ho, tampoc. És guapo, sí, però per què? Què ha fet aquí aquest tipus perquè ens sembli guapo el que ha fet? Evidentment, hi ha coses que no les entens però notes que hi ha quelcom que ressona en tu. Al final, el que copsam tots en una obra d’art és perquè, d’alguna manera, ens fa de mirall. Entenem el que té a veure amb nosaltres. Però, és clar, això exigeix preparar-se un poc, estudiar. No dic que s’hagi d’ensenyar a l’escola perquè normalment tampoc s’ensenya bé, però un mateix ha de tenir curiositat. Si has vist alguna cosa que no entens, doncs cerca i ho trobaràs. No voldràs que et donin la truita amb la patata ja tota xafada (riu)

Treballar sempre tot sol et pot dur a caure en el capficament. És bo que corri l’aire.

 

A vegades veiem preus desorbitats al món de l’art. Quin és per a tu el valor real d’una obra?

És una cosa que no em lleva la son. És un tema de capitalisme depredador. No depenc d’aquest mercat i ni ganes de fer-ho! A més, trob que el preu d’una cosa no indica el seu valor. El preu és un concepte purament artificial. A mi m’és igual que un Van Gogh valgui els milions que valgui, perquè per a mi això no el fa ni millor ni pitjor. O un Barceló, o un dibuix meu. Aquest és un tema que té més a veure amb Wall Street i la borsa, no amb l’art ni els artistes.

Per acabar, si en una altra vida poguessis reencarnar-te en un dels teus personatges, quin triaries?

Cap ni un! Tots són un infern, ha, ha, ha!

 

 

Li demanem a Max que faci un dibuix sobre com veu l’educació artística, i est és el resultat.