Toni Amengual

Toni Amengual va néixer a Mallorca. És llicenciat en biologia, professor de fotografia documental a l’escola IDEP (Barcelona) i col.labora en projectes de creació artística i educació amb  l’associació  A Bao a Qu. A la conversa que manté amb nosaltres parla amb precisió, talment un objectiu que acompanya l’ull que ens ensenyàs a mirar a traves de la paraula. Toni Amengual, quan parla, dispara per remoure consciències.

 

Com es llicencia en biologia un estudiant de fotografia, i què has pogut aprofitar d’aquesta llicenciatura en el teu treball com a fotògraf?

Biologia!  La ciència que estudia la vida!  Vaig compaginar els meus estudis de biologia i fotografia alhora. Recordo que una tarda, al laboratori de l´escola de fotografia, quan li explicava a una companya que als matins anava a la facultat de biologia, em va dir: ah, doncs fas això com a hobby, i jo li vaig dir: no, el hobby és estudiar biologia. Bastant pedant jo, però era la veritat. Vaig haver de fer una carrera de biologia, de la que em sento molt orgullós, i vaig gaudir moltíssim d´estudiar perquè la fotografia no era (ni és) universitària dels Pirineus cap a baix. Estudiant biologia em vaig divertir molt però, durant un temps, amagava  al meu currículum la llicenciatura de biologia, perquè jo volia ser fotògraf. Desprès, amb al temps, sí que em vaig adonar que tenia tot un bagatge i tota una informació molt útil a l’hora de fer feina. D’aquí la meva expressió “La ciència que estudia la vida”: perquè té molt a veure amb el que faig, la forma de treball sí està tret del mètode científic, assaig, error, assaig, error… hipòtesis o sigui a dia d’avui ja ho he encaixat.

 

Et defineixes com un “activista visual”. Quina diferencia hi ha amb el fotoperiodisme?

Un fotoperiodista no té perquè prendre part a nivell personal amb el que fotografia. És evident que la fotografia t´obliga a estar al costat d´allò que fotografies, això és innegable; però quan has acabat de fotografiar, si vols, pots desvincular-te del tot d´allò que has fotografiat. Val a dir que penso que la de fotoperiodista és una tasca molt important, i admiro els meus companys que treballen sobre el terreny en llocs als que no aniria ningú si no fos per voler donar testimoni com a periodista. Jo vaig fer un postgrau en fotoperiodisme, aquesta porta d’entrada m’atreia molt pel caràcter vivencial que té fer aquest tipus de feina. Ho vaig provar i vaig viatjar quan era jove (riu) a llocs desfavorits. Vaig fotografiar allò i vaig conviure amb gent que ha nascut a països o llocs amb unes condicions molt dures. Però, en un moment determinat, no em vaig trobar còmode amb aquest paper. Vaig fer un crac i em vaig qüestionar tot el que havia fet, vist i sentit i vaig pensar que no era per jo, que volia utilitzar la fotografia com a eina de pensament i moviment, però que potser aquella manera no era amb la que més còmode em sentia. Viure amb mí mateix és bastant incòmode la major part del temps (riu). Anys després vaig descobrir que, molt abans que jo, persones com Susan Sontag, Allan Sekula o Bertolt Brecht, havien elaborat i posat paraules a tota aquella reflexió que jo feia pel meu compte. Hi ha una cita de Brecht que és molt dura però em sembla molt encertada, i és de fa molts d´anys. Diu:

“El gran desenvolupament del fotoperiodisme no ha contribuït pràcticament en res a revelar la veritat de la situació mundial. Al contrari, la fotografia en mans de la burgesia s’ha convertit en una arma terrible contra la veritat. La gran quantitat de material fotogràfic que es publica diàriament sembla tenir una aportació de veritat que serveix en realitat per ocultar els fets. La càmera és tan capaç de mentir com la màquina d’escriure” (1931).

Per això penso que hi ha una tradició fotogràfica com la fotoperiodística que conec i admiro, i penso que hi ha de ser, perquè malgrat tot, és la que amb el temps ens permetrà conèixer el que va passar. Però en podem desenvolupar d´altres. Pensar altres maneres de documentar, comunicar i, si tenim sort, fer pensar.

 

Perquè  la paraula fotògraf i artista no van de la mà? No és art la fotografia?

Hauriem de definir que és art. Hi ha paraules que de tant emprar-les han perdut el sentit. La fotografia pot ser art, sí! No vull dir que tota la fotografia sigui art, això passa en qualsevol disciplina, i ara entrem en aquest debat: Què és art?… Li vaig escoltar una frase a Valentí Roma que em vaig gravar a foc i deia: “Durant molt de temps en aquest país, per el descrèdit que comportava la paraula artista, molts fotògrafs es van fer dir documentalistes”. La paraula artista des del meu “background”, perquè hi ha llocs que és molt diferent però del lloc d’on jo venc, “artista” és una paraula que fins i tot és pejorativa, no vull dir que ho sigui, però el sentit que se li dóna aquí a “artista” és com a “algú que fa coses rares”. Tal vegada és una paraula que s’ha emprat tant i d’una forma tan indiscriminada que l’hem desvaloritzada, i clar, qui determina el que és art i el que no ho és, aquí tothom es puja al carro. Per això a mi m’agrada anar molt per lliure, perquè a aquest carro… si han ficat tantes coses! Quan he estudiat en profunditat els grans artistes dius “si això és art,  jo vull ser artista “, però si és el que diuen “por ahí“ què és art, no m’interessa.

 

Pain (Premi Photoespaña2015) és el teu primer fotollibre i té un format singular: està fet amb fotografies de la teva BlackBerry, amb paper de silici, es pot mullar i, per poder obrir les seves pàgines, hom ha de trencar-les i així accedir a un contingut d’imatges bastant aclaridores de la situació del nostre país. Un procés amb un resultat molt metafòric no?

La història del llibre, en honor a la veritat, és que jo tenia un munt de fotos fetes de manera compulsiva durant dos anys. Ho feia, com tot el que faig, jugant, per pura diversió, per provar coses. Vaig acumular un volum considerable de feina, tenia unes 2.000 fotos. Vaig pensar que havia de sortir qualque historia, d’aquí. Així que ho vaig editar i imprimir, i quan vaig tenir-ho fet ho vaig portar a l’estudi Atlas d’en Pablo Martín i n’Astrid Stavro i els vaig dir: “Tenc això. No sé si és molt bo o molt dolent però vull fer-ne un llibre”. Vaig fer un dossier de referències, de coses que pensava que tenien sentit amb el que estava fent, com la generació “Beat” a Estats Units -fer poesia però emprant el llenguatge del carrer- o la generació Provoke al Japó, que també sorgeig en el context de crisi econòmica al Japó, per exemple, tota una serie de referències que aportaven estructura al llibre amb una lògica i un sentit. Aquí hi ha capes de gent que ha fet feina en aquesta direcció i jo senzillament intent posar un graó més. Aquest llibre va molt en aquesta direcció. El disseny va sortir de l’estudi, l’idea de que hagués de trencar-se per accedir al contingut d’imatges, la bandera d’Espanya… El títol el tenia més o menys clar. Em pareixia interessant que la paraula “Pain “(dolor) formés part del nom del nostre país “Spain”. Finalment el disseny el van acabar de quadrar ells. Jo necessit fer feina amb més gent, col.laborar amb altres persones. Tenc un munt d’amics i de còmplices amb els que ens demanem opinió. Per això dic que és un treball de molta gent que ha aportat els seus coneixements, a mi hi ha coses que se m’escapen.

img_9028

És necessari veure el dolor? El llenguatge visual és tan potent com per a despertar consciències?

Ara que ja no sóc jove (riu) penso que no hi ha res necessari en aquesta vida. Res és necessari. Podem prescindir de tot i veure el dolor és voluntari. Però, ja que som aquí, fem alguna cosa. I aquest fer, per a mi, passa per fotografiar i compartir el meu treball. No sé si el llenguatge visual pot despertar consciències, el que sí et puc dir és que a mi no em deixa dormir, em treu molt la son. Per tant suposo que puc dir que, almenys, a mi em manté molt despert (riu).

 

Quan obres les pàgines del teu segon fotollibre, Devotos, un no sap si riure o plorar davant d’un evident sistema democràtic que sembla no sortir d’un immobilisme totalment bipartidista. Explica’ns com va ser tot el procés, el perquè del seu format.

L’any 2011, quan durant el 15M tots els meus companys estaven a les places manifestant-se o fent fotografies d´un fet que pensàvem (i jo encara penso) que era històric, vaig pensar que el que també seria història seria el bipartidisme que sempre he conegut. També els mítings polítics. Per això vaig pensar que valdria la pena deixar-ne testimoni. A vegades tinc aires de grandesa i penso que les meves fotos cobraran sentit d´aquí 100 anys. Que aleshores algú dirà: va haver-hi un temps en que només hi havia dos partits que es tornaven cada 4 anys, i la gent anava a veure parlar una persona que era el seu cap, i portaven banderoles de color… I aleshores les meves fotos serviran per veure això. Per veure aquesta estructura que ara veim tan normal. Espero que aleshores (d´aquí 100 anys) es vegi com a anormal, perquè el sistema serà molt més participatiu, democràtic, i no tot caurà sobre una cara o sobre unes sigles. Però això ja no ho sé.

Tornant a la fotografia, en aquest projecte sí que hi ha una voluntat documentalista. Penso que un fotògraf, quan busca documentar, és un historiador del seu temps. Això també ho podríem dir dels fotoperiodistes. El tema és que, en dir documentalista, es permet més que el fotògraf posi la seva pròpia opinió en el treball. No hi ha una suposada voluntat d´objectivitat. Jo no computo fets, jo aporto la meva opinió sobre els fets. M’agrada fer juguetes per a gent gran (riu). Amb aquest llibre hi pots jugar, vull dir que té postures, no passes pàgines i ja està. És un llibre interactiu en el que la lectura no és tancada sinó que el pots estirar, mirar pel dos costats. Té tota una serie de jocs però, una vegada més, està estructurat sobre un sentit. Estem parlant de dos partits polítics que s’han anat alternant al poder des que tenc ús de raó, és a dir, son dues cares d’una mateixa moneda, des del meu punt de vista. Aquí, el sentit del llibre és que té dues bandes que s’estan donant l’esquena, els personatges del llibre no es poden veure mai, Tu pots fer que es vegin entre ells jugant, perquè al final veus que no son tant diferents. El que em permet el llibre és que, de cop i volta, entra la tercera dimensió, la fotografia sempre son dues dimensions, una imatge plana. Entrar a la tercera dimensió et permet crear un volum. Llavors aquí sí podríem parlar d’objectes escultòrics si ho volguessin portar cap el món de l’art.

 

Somies amb les teves imatges?

Somies amb les teves imatges! Aquesta pregunta no me l’havien fet mai! (riu). Amb les que he de fer sí. No és tant que hi somniïs, però sí que hi ha coses que dius: això ho has de fer. També pots no escoltar-te a tu mateix, però sí! Si vols estar connectat amb el que ets i el que vols fer. El temps és una cosa molt important a l’hora de fer feina perquè te n’adones de quins temes tornen a aparèixer i son els que has de resoldre.

 

Graciela Iturbide diu: “Treball sorprenent-me amb el que veig, no vaig amb un tema, puc portar-lo dins meu, però el que veig em sorprèn. Sinó, no em serveix de res”. Surt a treballar Toni Amengual a la recerca de la sorpresa?

Sempre, sempre! I això és el que m’agrada de la fotografia, que no és tan diferent d’altres disciplines. El tipus de fotografia que faig t’obliga a estar en relació amb el món. Quan surts a fer fotos hi ha el món que t’envolta. Llavors m’ha de sorprendre el que tenc davant. És clar que tens unes coordenades de feina que et poses i desprès esperes que passi alguna cosa i quan s’ajunten ambdues coses, aquesta és la sorpresa. Si vas amb les idees molt tancades i això m’ha passat per experiència, quan les coses no son com havies pensat et quedes fora feina. Si penses: no és el que volia així que no ho faig!  Doncs no! Escolta, tu volies això i la vida et dona allò. Entre les dues coses fas un equilibri i acabem d’encaixar-ho. Crec que és com tot a la vida. A vegades la sorpresa no va per allà a on tu vols però fa que sigui fins i tot millor del que havies pensat.

 

Vivim és un constant bombardeig d’imatges publicitàries, missatges visuals a cada pas, que potser captem o no. Creus que en som prou conscients? Estem educats per a mirar?

Parlava l’altre dia amb un amic, i això és molt interessant. És a dir, la cultura occidental està basada en un 200% sobre un sol sentit: la vista. Els altres no els fem servir quasi: l’oïda, l’olfacte… Ens han ensenyat molt a creure amb el que veiem i crec que la vista és el sentit que més ens enganya de tots. Aquesta és la paradoxa del fotògraf (riu).

Penso que no en som prou conscients, en general, i que ens queda molta feina per fer. Em preguntaves abans sobre despertar consciències amb la fotografia. No sé si és despertar consciències, però sí està clar que la imatge i la comunicació poden tenir una gran influència social, si no fos així les grans marques comercials no es gastarien el que es gasten en campanyes publicitàries. Per tant, està clar que la imatge, entre altres moltes coses, pot influir molt sobre l´opinió pública. Crec que cada vegada hi ha més consciència sobre això, sobretot perquè, avui en dia, les eines de producció estan en mans de tothom i això ha fet veure molt com es poden utilitzar. Però no està de més que seguim prenent consciència de tot plegat.
Ens interessa molt la teva vessant educativa. Ets mestre de fotografia documental a l’escola IDEP (Barcelona) i formes part de la programació de l’associació A bao a qu que treballa projectes de creació artística i educació. Què t’aporta com a artista el poder establir aquesta connexió? Aprens molt dels teus alumnes?

Tinc molt clar que la docència ha de ser un intercanvi constant entre totes les persones de l´aula. Com tot, he après a base de pràctica, perquè jo no tinc cap formació específica en docència ni pedagogia. Però sí que tenc moltes hores de vol com a estudiant i això em va permetre adonar-me del fet que he tingut molts exemples de docència. Alguns molt dolents, una gran majoria estandard i uns pocs excel·lents, i aquests últims eren aquells que parlaven d´allò que realment feien. M´agrada pensar en el meu perfil com el perfil dels professors que vaig tenir a la facultat de biologia, perquè eren investigadors que per poder dur a terme la seva tasca investigadora dedicaven una part important del seu temps a la docència. Era gent en actiu en el seu camps que compartia a classe els seus treballs i el que altres companys seus estaven fent en aquell moment. Això és molt enriquidor: quan un parla del que fa, per a mi és la clau. Intento guanyar-me la meva plaça com a docent amb el que faig, veig i aprenc fora de l´aula. I sobretot, aprenc molt dels meus alumnes. Sempre els dic, i em poso una vegada més com a exemple: de qui més he aprés a la universitat, a l´escola de fotografia i als tallers fotogràfics ha estat dels meus companys. Fent feina amb A Bao a Qu, per exemple, els alumnes que tenim tenen edats entre els 12 i els 16 anys. Això fa que estiguis molt despert, perquè la gent jove té una virtut i és que son terriblement sincers. Vull dir, si t’equivoques t’ho fan veure aviat. I és una cosa que et fa estar molt a l’alçada perquè, a mida que passen els anys, perdem aquesta sinceritat, per dir-ho de qualque manera, o no, però la gent jove em motiva molt perquè et fa estar despert. El meu rol a l´aula és la de crear i propiciar un espai de pensament, d’intercanvi i de confiança on cada alumne pugui expressar-se i dur a terme allò que realment vol fer. Els continguts, la tècnica i tota la resta sorgirà i s´assolirà mentre treballem allò que ens interessa i ens motiva. La clau està en trobar les motivacions de cada un. El que és clar, és que tot necessita formació, no tant en la part visual sinó en general. Donar eines de formació cultural.

 

Els adolescents són els que menys visiten els museus i centres d’art a Balears. Per què és tan difícil seduir aquest públic?

Crec que no només és a Balears sinó en general. I penso que la resposta està lligada al que parlàvem fa un moment. Hi ha hagut un canvi gran amb la tecnologia. La tenen a casa i pensen: perquè m’he de desplaçar? Què m’ofereixes? Unes coses penjades a la paret? La gent jove ho té tot a la pantalla, hem de fer una feina molt activa, fer-los veure més enllà del que tenen davant els seus nassos i si et fixes, també, els contenidors d’art son fortaleses blindades literalment en aquesta illa. No vull dir que hem de rebentar tot el que tenim, però sí anem a fer feina, anem a obrir espais, que corri l’aire i que convidi a entrar. Perquè no crear espais d´intercanvi, espais on els usuaris i usuàries no siguin passius sinó actius? Si volem arribar al public jove, hem de parlar el seu llenguatge, fer adonar-se’n a la gent que està aprenent a pensar. Hi ha una cita de Jorge Wagensberg que diu:

“Una buena exposición nunca es sustituible por un libro, una película o una conferencia. Una buena exposición da sed, sed de libros, películas, conferencias… Una buena exposición cambia al visitante.”

No hi puc estar més d´acord. I s´ha de dir que no és fàcil aconseguir-ho, però és pel que hem de treballar. Totes les grans estructures estan patint de valent amb el canvi que ha suposat la tecnologia i les comunicacions a principis del segle XXI. Però a l’assignatura de biologia evolutiva ens ho varen explicar molt bé: els dinosaures varen ser els últims en adonar-se que havia caigut un meteorit. Llarga vida als micromamífers!

img_9023

Holy Days!, la teva darrera exposició al Casal Solleric, mostra una sèrie de “souvenirs” col.locats amb fotografies d’una forma molt particular. Imatges que ens podrien duu a reflexions com: què venem de Mallorca? Arribarem a ser turistes a la nostra terra?

Holy Days!, el que jo no tenc (riu). Què estem venent de Mallorca, aquesta és la pregunta. Jo ja ho som turista, quan venc, i parlo com a persona nascuda a Mallorca. Això de la terra ho podríem discutir (riu). Què és el que hem fet amb aquest tros de terra, i dic nosaltres perquè podríem dir: No, és que els hotelers… Però no, hi vivim tots d’això. I el turisme en si mateix, i això és una cosa que he estat investigant darrerament, no és que sigui bo o dolent: és un fet. Però com ho gestionem? Aquí és on ens podem començar a fer preguntes. Llavor, l’exposició va molt en aquesta direcció. Desprès hi ha tota un seguit de capes entorn a la lectura de l’art, de la cultura popular… I aquí sí que he de dir, responent a la pregunta que em feies abans sobre somiar amb les meves imatges, és que vaig tenir un somni, però no era un somni, no mentre dormia sinó mentre passejava per Punta Ballena (riu) i vaig veure un objecte que va ser el detonant. Quan ho vaig veure vaig pensar: això ho has de ficar al Casal Solleric (riu). Quan tens un pensament d’aquests pots pensar: ets boig, Toni!, o dir-te: no, escolta, hi si ho provem? Probablement no passi mai, però és igual, anem a fer totes les passes possibles perquè passi. I mira, han passat 3 anys, però ho hem aconseguit. I el que deies abans de les imatges de Devotos, que no saps si riure o plorar, a mi és aquí on m’agrada jugar, és aquesta línia, en la que et fa riure i desprès penses: ostres! A lo millor no hauria de riure tant, no? Personalment, és on m’agrada estar quan faig feina. Emprar una mica la sàtira, fer riure d’una manera intel·ligent però a la vegada agre. Generar tota una combinació d’emocions a la vegada que et remoguin.

 

Per acabar… tornarà en Toni Amengual a l’illa que el va veure néixer, aquesta vegada per quedar-se?

Llarga vida als amfibis!

 

Vídeo metamòrfic de la Conversa amb Toni Amengual

https://www.youtube.com/watch?v=K5HdfM8GZ8k&t=7s

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s