Toni Amengual va néixer a Mallorca. És llicenciat en biologia, professor de fotografia documental a l’escola IDEP (Barcelona) i col·labora en projectes de creació artística i educació amb l’associació A Bao a Qu. A la conversa parla amb precisió, com un objectiu que acompanya a l’ull que ens ensenya a mirar a través de la paraula. Toni Amengual, quan parla, dispara per a remoure consciències.
Per a què es llicencia en biologia un estudiant de fotografia, i què has pogut aprofitar d’aquesta llicenciatura en el teu treball com a fotògraf?
Biologia! La ciència que estudia la vida! Vaig compaginar els meus estudis de biologia i fotografia alhora. Record que un horabaixa, al laboratori de l’escola de fotografia, quan li estava explicant a una companya que als matins anava a la facultat de biologia, em va dir: ah, doncs fas això com a hobby, i jo li vaig contestar: no, el hobby és estudiar biologia. Bastant pedant, però era la veritat. Vaig haver de fer una carrera de biologia, de la que em sent molt orgullós, i vaig gaudir moltíssim d´estudiar perquè la fotografia no era (ni és) universitària dels Pirineus cap a baix. Estudiant biologia em vaig divertir molt però, durant un temps, amagava al meu currículum la llicenciatura de biologia, perquè jo volia ser fotògraf. Amb el temps, em vaig adonar que tenia tot un bagatge i tota una informació molt útil a l’hora de fer feina. D’aquí la meva expressió «La ciència que estudia la vida»: perquè té molt a veure amb el que faig, la forma de treballar sí que és com el mètode científic, assaig, error, assaig, error… hipòtesis. O sigui, avui en dia, ja ho he encaixat.
Et defineixes com un “activista visual”. Quina diferència hi ha amb el fotoperiodisme?
Un fotoperiodista no té per què prendre part en l’àmbit personal amb què fotografia. És evident que la fotografia t’obliga a estar al costat d’allò que fotografies, això és innegable; però quan has acabat de fotografiar, si vols, pots desvincular-te del tot d’allò que has fotografiat. Pens que la feina de fotoperiodista és molt important, i admir els meus companys que treballen sobre el terreny en llocs on no aniria ningú si no fos per voler donar testimoni com a periodista. Jo vaig fer un postgrau en fotoperiodisme, aquesta porta d’entrada m’atreia molt pel caràcter vivencial que té fer aquest tipus de feina. Ho vaig provar i vaig viatjar quan era jove (riu) a llocs desfavorits. Vaig fotografiar allò i vaig conviure amb gent que ha nascut a països o llocs amb unes condicions molt dures. Però, en un moment determinat, no em vaig trobar còmode amb aquest paper. Vaig fer un crac i em vaig qüestionar tot el que havia fet, vist i sentit i vaig pensar que no era per jo, que volia utilitzar la fotografia com a eina de pensament i moviment. Anys després vaig descobrir que, molt abans que jo, persones com Susan Sontag, Allan Sekula o Bertolt Brecht, havien elaborat i posat paraules a tota aquella reflexió que ja feia pel meu compte. Per això pens que hi ha una tradició fotogràfica com la fotoperiodística que conec i admir, i que hi ha de ser, perquè malgrat tot, és la que amb el temps ens permetrà conèixer el que va passar. Però en podem desenvolupar d’altres. Pensar altres maneres de documentar, comunicar i, si tenim sort, fer pensar.
És evident que la fotografia t’obliga a estar al costat d’allò que fotografies, això és innegable
Perquè la paraula fotògraf i artista no van de la mà? No és art la fotografia?
Hauríem de definir què és art? Hi ha paraules que de tant emprar-les han perdut el sentit. La fotografia pot ser art, sí. No vull dir que tota la fotografia sigui art, això passa en qualsevol disciplina, i ara entram en aquest debat: Què és art?… Li vaig escoltar una frase a Valentí Roma que em vaig gravar a foc i deia: «Durant molt de temps en aquest país, pel descrèdit que comportava la paraula artista, molts fotògrafs es van fer dir documentalistes». La paraula artista des del meu «background», perquè hi ha llocs que és molt diferent però des del lloc d’on venc, «artista» és una paraula que fins i tot és pejorativa, no vull dir que ho sigui, però el sentit que se li dóna aquí a «artista» és com a «algú que fa coses rares». Tal vegada és una paraula que s’ha emprat tant i d’una forma tan indiscriminada que l’hem desvaloritzada, i clar, qui determina el què és art i el què no ho és? aquí tothom es puja al carro. Per això a mi m’agrada molt anar per lliure, perquè en aquest carro… si han ficat tantes coses! Quan he estudiat en profunditat els grans artistes dius «si això és art, jo vull ser artista», però si és el que diuen «por ahí» què és art, no m’interessa.
Pain (Premi Photoespaña2015) és el teu primer fotollibre i té un format singular: està fet amb fotografies de la teva BlackBerry, amb paper de silici, es pot mullar i, per poder obrir les seves pàgines, hom ha de trencar-les i així accedir a un contingut d’imatges bastant aclaridores de la situació del nostre país. Un procés amb un resultat molt metafòric…
La història del llibre és que jo tenia un munt de fotos fetes de manera compulsiva durant dos anys. Ho feia, com tot el que faig, jugant, per pura diversió. Vaig acumular un volum considerable de feina, tenia unes 2.000 fotos. Vaig pensar que havia de sortir qualque història, d’aquí. Així que ho vaig editar i imprimir, i quan vaig tenir-ho fet ho vaig portar a l’estudi Atlas d’en Pablo Martín i n’Astrid Stavro i els vaig dir: «Tenc això. No sé si és molt bo o molt dolent però vull fer-ne un llibre». Vaig fer un dossier de referències, de coses que pensava que tenien sentit amb el qual estava fent, com la generació «Beat» als Estats Units -fer poesia però emprant el llenguatge del carrer- o la generació Provoke al Japó, que també sorgeix en el context de la crisi econòmica al Japó, per exemple, tota una sèrie de referències que aportaven estructura al llibre amb una lògica i un sentit. Aquí hi ha capes de gent que ha fet feina en aquesta direcció i jo senzillament intent posar un graó més. Aquest llibre va molt en aquesta direcció. El disseny va sortir de l’estudi, la idea que hagués de trencar-se per accedir al contingut d’imatges i la bandera d’Espanya. El títol el tenia més o menys clar. Em pareixia interessant que la paraula «Pain «(dolor) formés part del nom del nostre país. Finalment el disseny el van acabar de quadrar ells. Necessit fer feina amb més gent, col·laborar amb altres persones. Per això dic que és un treball de molta gent que ha aportat els seus coneixements, a mi hi ha coses que se m’escapen.
No sé si el llenguatge visual pot despertar consciències, el que sí que et puc dir és que a mi no em deixa dormir
És necessari veure el dolor? El llenguatge visual és tan potent com per a despertar consciències?
Ara que ja no sóc jove (riu) pens que no hi ha res necessari en aquesta vida. Res és necessari. Podem prescindir de tot i, veure el dolor és voluntari. Però, ja que som aquí, fem alguna cosa. I aquest fer, per a mi, implica fotografiar i compartir el meu treball. No sé si el llenguatge visual pot despertar consciències, el que sí que et puc dir és que a mi no em deixa dormir, em treu molt la son. Per tant supòs que puc dir que, almenys, a mi em manté molt despert.
Quan obrim les pàgines del teu segon fotollibre, Devotos, un no sap si riure o plorar davant d’un evident sistema democràtic que sembla no sortir d’un immobilisme totalment bipartidista. Explica’ns com va ser tot el procés i el perquè del seu format.
L’any 2011, durant el 15M tots els meus companys estaven a les places manifestant-se o fent fotografies d’un fet que pensàvem (i jo encara ho pens) que era històric i que també ho seria el bipartidisme que sempre he conegut i els mítings polítics. Per això vaig pensar que valdria la pena deixar-ne testimoni. A vegades tinc aires de grandesa i pens que les meves fotos cobraran sentit d’aquí a cent anys. Aleshores, algú dirà: va haver-hi un temps en què només hi havia dos partits que eren elegits cada quatre anys. I aleshores, les meves fotos serviran per veure això. Per veure una estructura que ara veiem tan normal. Esper que d’aquí a cent anys es vegi com a anormal, perquè el sistema serà molt més participatiu, democràtic, i no tot caurà sobre una cara o unes sigles. Però això ja no ho sé.
En aquest projecte sí que hi ha una voluntat de documentalista. Pens que un fotògraf, quan cerca documentar, és un historiador del seu temps. El tema és que, en dir documentalista, es permet més que el fotògraf posi la seva pròpia opinió en el treball. No hi ha una suposada voluntat d´objectivitat. No comput els fets, aport la meva opinió sobre els fets. M’agrada fer juguetes per a gent gran (riu). Amb aquest llibre hi pots jugar, vull dir que té postures, no passes pàgines i ja està. És un llibre interactiu en el qual la lectura no és tancada sinó que el pots estirar, mirar pels dos costats. Estem parlant de dos partits polítics que s’han anat alternant al poder des que tenc ús de raó, és a dir, són dues cares d’una mateixa moneda, des del meu punt de vista. Aquí, el sentit del llibre és que té dues bandes que s’estan donant l’esquena, els personatges del llibre no es poden veure mai, Tu pots fer que es vegin entre ells jugant, perquè al final veus que no són tan diferents. El que em permet el llibre és que, de cop i volta, entra la tercera dimensió i això et permet crear un volum. Llavors aquí sí que podríem parlar d’objectes escultòrics si ho volguessin portar cap al món de l’art.
A vegades la sorpresa no va per allà on tu vols però fa que sigui fins i tot millor del que havies pensat.
Graciela Iturbide deia: “Treball sorprenent-me amb el que veig, no vaig amb un tema, puc portar-lo dins meu, però el que veig em sorprèn. Si no, no em serveix de res”. Surt a treballar Toni Amengual a la recerca de la sorpresa?
Sempre, sempre! I això és el que m’agrada de la fotografia, que no és tan diferent d’altres disciplines. El tipus de fotografia que faig t’obliga a estar en relació amb el món. Quan surts a fer fotos hi ha el món que t’envolta. Llavors, m’ha de sorprendre el que tenc al davant. És clar que tens unes coordenades de feina que et proposes però després esperes que passi alguna cosa i quan s’ajunten ambdues coses, aquesta és la sorpresa. Si vas amb les idees molt tancades i això m’ha passat per experiència, quan les coses no són com havies pensat et quedes fora feina. Si penses: no és el que volia així que no ho faig! Doncs no! Escolta, tu volies això i la vida et dóna allò. Entre les dues coses fas un equilibri i acabem d’encaixar-ho. Crec que és com tot a la vida. A vegades la sorpresa no va per allà on tu vols però fa que sigui fins i tot millor del que havies pensat.
Vivim en un constant bombardeig d’imatges publicitàries, missatges visuals a cada pas, que potser captem o no. Creus que en som prou conscients i que tenim suficient informació per a saber mirar?
Parlava l’altre dia amb un amic, i això és molt interessant. És a dir, la cultura occidental està basada en un 200% sobre un sol sentit: la vista. Els altres no els fem servir quasi: l’oïda, l’olfacte… Ens han ensenyat molt a creure amb el que veiem i crec que la vista és el sentit que més ens enganya de tots. Aquesta és la paradoxa del fotògraf (riu).
Pens que no en som prou conscients, en general, i que ens queda molta feina per fer. Em preguntaves abans sobre despertar consciències amb la fotografia. No sé si és despertar consciències, però sí que està clar que la imatge i la comunicació poden tenir una gran influència social, si no fos així, les grans marques comercials no es gastarien el que es gasten en campanyes publicitàries. Per tant, està clar que la imatge, entre altres moltes coses, pot influir molt sobre l’opinió pública. Crec que cada vegada hi ha més consciència sobre això, sobretot perquè, avui en dia, les eines de producció estan en mans de tothom i això ha fet veure molt com es poden utilitzar. Però no està de més que seguim prenent consciència de tot plegat.
Tenc molt clar que la docència ha de ser un intercanvi constant entre totes les persones de l’aula
Ets mestre de fotografia documental a l’escola IDEP (Barcelona) i formes part de la programació de l’associació A bao a qu que treballa projectes de creació artística i educació. Què t’aporta com a artista el fet de poder establir aquesta connexió? S’aprèn molt dels alumnes?
Tenc molt clar que la docència ha de ser un intercanvi constant entre totes les persones de l’aula. Com tot, he après a base de pràctica, perquè no tinc cap formació específica en docència ni pedagogia. Però sí que tenc moltes hores de vol com a estudiant i això m’ha permès tenir molts d’exemples en docència. Alguns molt dolents, una gran majoria estàndard i uns pocs excel·lents. M’agrada pensar en el meu perfil com el dels professors que vaig tenir a la facultat de biologia, perquè eren investigadors que per poder dur a terme la seva feina dedicaven una part important del seu temps a la docència. Era gent en actiu en el seu camp que compartia a les classes els seus treballs. Això és molt enriquidor, quan un parla del que fa per a mi és la clau. Intent guanyar-me la meva plaça com a docent amb el qual faig, veig i aprenc fora de l’aula. I sobretot, aprenc molt dels meus alumnes. Fent feina amb A Bao a Qu, per exemple, els alumnes que tenim tenen edats entre els 12 i els 16 anys. Això fa que estiguis molt despert, perquè la gent jove té una virtut i és que són terriblement sincers. Vull dir, si t’equivoques t’ho fan veure aviat. I és una cosa que et fa estar molt a l’altura perquè, a mesura que passen els anys, perdem aquesta sinceritat, o no, però la gent jove em motiva molt perquè et fa estar despert. El meu rol a l’aula és la de crear i propiciar un espai de pensament, d’intercanvi i de confiança on cada alumne pugui expressar-se. Els continguts, la tècnica i tota la resta sorgirà i s’assolirà mentre treballem allò que ens interessa i ens motiva. La clau és trobar les motivacions de cada un.
Holy Days!, la teva darrera exposició al Casal Solleric, mostra una sèrie de «souvenirs» col·locats amb fotografies d’una forma molt particular. Imatges que ens podrien duu a reflexions com: què venem de Mallorca? Arribarem a ser turistes a la nostra terra?
Holy Days!, el que jo no tenc (riu). Què estam venent de Mallorca, aquesta és la pregunta. Jo ja ho som turista, quan venc, i parl com a persona nascuda a Mallorca. Això de la terra ho podríem discutir (riu). Què és el que hem fet amb aquest tros de terra, i dic nosaltres perquè podríem dir: No, és que els hotelers… Però no, hi vivim tots d’això. I el turisme en si mateix, i això és una cosa que he estat investigant darrerament, no és que sigui bo o dolent: és un fet. Però com ho gestionem? Aquí és on ens podem començar a fer preguntes. Llavors, l’exposició va molt en aquesta direcció. Després hi ha tot un seguit de capes entorn de la lectura de l’art, de la cultura popular… El que comentaves abans de les imatges de Devotos, que no saps si riure o plorar, a mi és aquí on m’agrada jugar, és aquesta línia, en la que et fa riure i després penses: ostres! Tal vegada no hauria de riure tant, no? Personalment, és on m’agrada estar quan faig feina. Emprar una mica la sàtira, fer riure d’una manera intel·ligent però a la vegada agre. Generar tota una combinació d’emocions que a la vegada et remoguin.
Per acabar… tornarà Toni Amengual a l’illa que el va veure néixer, aquesta vegada per quedar-se?
Llarga vida als amfibis!
Vídeo metamòrfic de la Conversa amb Toni Amengual
metamòrfiques 
Deja una respuesta