Ian Waelder

 


Veig més important que la forma d’ensenyar sigui artística, més que s’ensenyi art com es fa ara. Aquesta és per a mi la revolució.

 


Ian Waelder et mira als ulls quan parla, manté un to de veu calmat, somriu, és jove, vital i com ell diu: “Admiro els artistes que coneixes i són de veritat, aquesta honestedat és el que els fa més valuosos”. Després de conversar amb ell ens fem “nostres” les seves paraules… Ian Waelder és de veritat.


 

Quan vares començar a crear o sentir la necessitat interior de fer-ho?

Des de petit vaig tenir l’oportunitat d’estar envoltat de gent creativa. Record que vaig passar una part important de la meva infància donant voltes per l’agència de publicitat que tenia el meu pare. Era una empresa petita amb unes quatre persones i em colava a reunions en les quals parlaven de campanyes per als seus clients i vaig aprendre a utilitzar programes d’edició i coses bàsiques de disseny, però sobretot, a comprendre el valor de les idees. Vaig començar d’ajudant en sessions de fotografia i a partir d’aquí vaig anar fent. Els tallers d’estiu com el de la Fundació Miró també van ser molt importants per a mi, o els llibres que tenia a casa.  El que va ser determinant fou relacionar-me amb gent creativa dins del món de l’skate. Quan tenia catorze anys vaig començar a prendre consciència de tot aquest entorn. He tengut la sort de tenir el suport dels meus pares des de petit en la meva decisió de dedicar-me a l’art, cosa que em fa sentir molt privilegiat.

 

Com va ser la teva relació amb els estudis formals d’art?

Vaig ser sempre un estudiant molt poc motivat perquè les classes (que no l’escola) em semblaven el lloc més avorrit del món. Amb grans excepcions és clar. Llavors després de la E.S.O vaig començar el batxillerat artístic a l”IES Llompart amb l’esperança que allà trobaria un ambient en el qual em podria sentir més còmode. Però no va ser realment així. La majoria de classes artístiques estaven plantejades de forma molt tradicional per fer robots on tothom fes el mateix i em frustrava molt. El taller de volum o foto em va salvar en aquest sentit. Però igualment vaig decidir abandonar els estudis, confiant en el fet que podria aprendre pel meu compte i amb l’ajuda d’altres artistes que anava coneixent. Vaig tenir el meu propi estudi com  intercanvi per treball d’assistent a la Galeria L21 i aquest va ser el meu Màster: aprenent a muntar exposicions amb artistes de fora i xerrar d’art sense aturar. Mirant molt també.

 Cal deixar de banda el concepte de rivalitat i competència que aflora de manera tan primerenca en aquesta societat cada vegada més malaltissa i normalitzar la idea de la col·laboració.

 

Actualment fa tres anys que estudies a Frankfurt a l‘Acadèmia de Belles Arts Städelschule. Quines diferències hi podríem trobar amb el nostre sistema educatiu?

El funcionament de les facultats de Belles Arts a Alemanya és com una utopia a Espanya i a la vegada tan simple. Canviar-ho significaria carregar-se tota l’estructura en la qual se sustenta el sistema educatiu Espanyol. Per començar, a la Universitat de Frankfurt no et demanen cap titulació prèvia. Només donen valor a què fas o què tens a dir com a artista. Ensenyes el teu dossier i després d’una entrevista i unes proves bàsiques entres o no. Això per a mi ja és bastant significatiu. L’escola té uns sis professors que són artistes en actiu amb una carrera internacional i sol·licites formar part d’una de les seves classes. Normalment, tries el professor amb el qual sents certa connexió amb el que tu fas i el seu treball. No tenim assignatures sinó tallers on durant una setmana feim un curs per aprendre amb eines com la serigrafia, treballar metalls, laboratori fotogràfic, programes d’edició…i una vegada acabat aquest curset pots fer ús dels tallers sense supervisió. També tenim seminaris d’Història de l’Art, comissariat, filosofia… En els quals, el format és un debat molt obert. És una escola que no arriba als 140 alumnes. Tens estudi propi amb accés les 24  hores, una llibertat total. En definitiva, aquí t’ensenyen a desenvolupar-te com a artista mentre que el sistema Espanyol és tan clàssic i tancat que la gent normalment sent que els eduquen per a ser professors i és molt fàcil caure en un bucle que no et deixa sortir mai del sistema universitari quan com a artista, això de fer doctorats i coses així no té cap sentit especialment quan no has adquirit cap experiència fora de l’ambient acadèmic. Des del meu punt de vista, clar.

Parlant del nostre context, com veus l’educació artística i l’absència total de l’art contemporani en els contextos formals educatius? 

En aquest país ho veig totalment obsolet, no tant pels professors, que també, sinó perquè el sistema és tan quadrat que no permet un canvi real i el canvi ha de ser radical. Veig més important que la forma d’ensenyar sigui artística, més que s’ensenyi art com es fa ara. Aquesta és per a mi la revolució. Donar claus als alumnes perquè puguin donar-li la volta a les situacions, pensar d’altres formes. Resoldre problemes o proposar qüestions i arribar a formalitzar. Conèixer-se i acceptar-se a si mateixos i veure la seva potencialitat. I que a partir d’aquí facin el que vulguin. En aquest moment, un nin que comença amb cinc anys, tal vegada vol ser pintor o astronauta i,  surt de l’ESO volent ser funcionari (amb tot el meu respecte als funcionaris) i això només significa que el sistema actual anul·la l’alumne. Cal deixar de banda el concepte de rivalitat i competència que aflora de manera tan primerenca en aquesta societat cada vegada més malaltissa i normalitzar la idea de la col·laboració. Ara tan sols es generen robots que aspiren a matrícules d’honor a qualsevol preu i en sortir de la bombolla acadèmica es donen una hòstia a la cara amb la realitat. Em sembla inútil. Avui dia ja pots llegir entrevistes amb professors que admeten el fracàs absolut del plantejament educatiu dels darrers quasi vint anys. Qualsevol s’hauria de sentir estafat.

M’agrada utilitzar com a exemple la literatura que sovint és autoreferencial i críptica cap a la mateixa literatura i has d’anar capa per capa.

 

De cada vegada hi ha més artistes que dediquen una part de la seva tasca a l’educació. Fa poc parlava amb un artista que em comentava que l’art ja educa per si mateix. Què en penses?

Hi estic d’acord en el fet que l’art educa per si mateix encara que tenc sentiments contradictoris en aquest sentit. Per una banda evidentment veig necessari eliminar la barrera que separa a certa part de la població amb l’art mitjançant l’educació. Però per altra banda, veig molt perversa l’exigència cap a l’artista d’educar quan potser l’artista no té cap intenció ni responsabilitat de quedar bé amb ningú o que la gent hagi d’entendre res o qualque cosa molt concreta. En aquest sentit, m’agrada utilitzar com a exemple la literatura que sovint és autoreferencial i críptica cap a la mateixa literatura i has d’anar capa per capa. En canvi, aquesta qüestió en l’art sembla que estigui mal vist i sempre hagis de deixar-ho tot molt clar. La cosa típica de què l’art s’ha d’entendre a la primera o si no és dolent. L’artista Lawrence Weiner diu que la tasca educativa als museus és una pèrdua de diners. Jo potser no aniria tan enfora, ja que aquesta tasca engloba moltes coses, però sí que crec que hi ha parts que no cal ni explicar, perquè és molt fàcil caure en la sobredosi de la pedagogia entorn de l’art i després sembla que tot el que es fa hagi d’anar seguit d’una explicació lògica, quan en molts dels casos no existeix i aquesta és la salvació que ofereix l’art, un espai purament lliure. Es parla molt de què els museus han de ser accessibles, però sembla que la gent no és conscient que són tan accessibles com anar a un centre comercial i que surt més barat. És una qüestió educativa de base la qual fa que un no hi vulgui anar. Tant si és per a bé com per a malament.

 

Una de les coses que destaquen en els teus treballs és la relació entre la teva fascinació per l’skate i l’art… Què t’ha aportat aquesta barreja?

Sí, per a mi va ser un punt de partida important per desenvolupar el meu treball. Més per una qüestió de la percepció del meu entorn com a persona que patina i observa l’arquitectura i els materials d’una forma particular. A partir d’allà vaig descobrir nous camins més amb relació a la idea del temps, la memòria o la fragilitat del meu propi cos amb relació a materials i objectes que em trob.

Per mercantilització de l’art podem entendre qualsevol cosa perquè tot està mercantilitzat i l’art ho ha estat des de sempre que hi ha hagut una jerarquia de poder a la societat.

 

A un dels teus treballs més recents DAS KNIEGELENK, es poden veure aquesta mena de relacions, l’atracció que desperta l’espai en relació amb el cos i la caiguda o els rastres de la defensa i les cicatrius…

Em sembla que aquesta és una de les funcions de l’art, deixar empremtes…Sí. No sé tant si és una funció, si és que l’art la té, però sí que produeix això. Com qualsevol experiència, que deixa una empremta en tu. Un record, una sensació, un cop. I des d’allà tot pot anar cap a un lloc que mai t’hauries imaginat.

 

Ja que em parles del dubte que sempre suscita la utilitat de l’art. Nuccio Ordine al seu llibre La utilitat de l’inútil diu: “La dictadura del profit ha aconseguit un poder que està fora de qualsevol límit, no hi ha aspecte de la nostra vida que no estigui dominat per l’utilitarisme”. Penses que aquesta “dictadura del profit” està lligada directament al sistema capitalista en el qual vivim i a la mercantilització de l’art?

Per mercantilització de l’art podem entendre qualsevol cosa perquè tot està mercantilitzat i l’art ho ha estat des de sempre que hi ha hagut una jerarquia de poder a la societat. Des de les obres com objectes fins al nostre propi temps, que és la moneda real amb la qual es mou la societat. Crec que allò que jo entenc com a art s’escapa d’aquesta dictadura, encara que per exemple, per a mi la utilitat de l’art és simplement la satisfacció de tenir un espai on estar immers com qui es tanca a una habitació per llegir amb una bombeta al sostre o una bona finestra. Aniria més cap a la idea de l’art com absurd o un bug del sistema. Si bé és cert que la mercantilització de l’art que està lligada a la necessitat dels artistes per a vendre la seva obra i subsistir de qualque manera la fa part del sistema. De tota manera, la decisió i l’acte de fer art és una cosa que s’escaparà sempre de qualsevol arpa del sistema perquè no té cap sentit i encara així i tot, ho feim. No té sentit per a una mentalitat capitalista dedicar-te a qualque cosa que saps amb molta seguretat que no et donarà una feina ni una estabilitat. No té sentit per a un sistema capitalista gastar la major part dels teus diners en materials que es queden en obres que potser no surten mai del teu estudi. Ni té sentit dedicar tot el teu temps a fer coses que ningú et demana. Però encara així molts ho fan amb més facilitats que altres i, per qualque motiu això succeeix. Pens que l’art en el sentit utilitari sempre serà una mena de refugi o club per a gent llunàtica.

Crec que en moltes ocasions és millor no tenir cap visibilitat. A canvi guanyes certa dignitat, cosa que cau molt bé a l’esperit.

 

Què en penses de les accions dutes a terme per les noves polítiques culturals en el nostre context i què et sembla el fet que hi hagi artistes que cedeixen davant d’institucions públiques a treballar gratuïtament per a obtenir més visibilitat?

Sincerament,  l’únic que veig al nostre context són polítics demanant que la gent faci el seu treball amb consultes per finalment fer allò que volen. I sobre artistes cedint davant institucions públiques a treballar gratis a canvi de visibilitat, pens que és una pena i les accions de cadascú ja diuen molt de la persona. Jo crec que en moltes ocasions és millor no tenir cap visibilitat. A canvi guanyes certa dignitat, cosa que cau molt bé a l’esperit.

Per acabar…com es veu Ian Waelder d’aquí a trenta anys?

Doncs ara tinc vint-i-sis anys, així que, amb cinquanta-sis anys… sincerament, només esper ser un bon bateria.

 

 

portada_ian_metamorfiques

 

 

 

 

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Crea un sitio web o blog en WordPress.com

Subir ↑

A %d blogueros les gusta esto: