Ian Waelder

Ian Waelder et mira als ulls quan parla, manté un to de veu calmat, somriu, és jove, vital i com ell diu: “Admiro els artistes que coneixes i són de veritat, aquesta honestedat és el que els fa més valuosos”.

Després de conversar amb ell ens fem “nostres” les seves paraules… Ian Waelder és de veritat

 

Tens  23 anys,  quan va començar a crear Ian  Waelder  o  sentir  la necessitat  interna de fer-ho?

Doncs si miro enrere sempre em recordo fent coses. Encara que com qualsevol nen, suposo. Però des de petit vaig tenir l’oportunitat d’estar envoltat de gent creativa. Recordo que vaig passar una part important de la meva infància donant voltes per l’agència de publicitat que tenia el meu pare. Em colava a reunions on parlaven de campanyes per als seus clients i vaig aprendre a utilitzar programes d’edició i coses bàsiques de disseny i totes aquestes coses. Però sobretot a comprendre el valor de les idees. Vaig començar d’ajudant en sessions de fotografia que feia el meu pare i em vaig interessar per la foto. Ell em va ensenyar llavors la tècnica, a conèixer les càmeres i com utilitzar-les i a partir d’aquí vaig anar fent, en  començar a patinar em vaig veure de nou envoltat per molta gent una miqueta més gran que jo i amb l’afany de fer coses, de crear. Anava fent fotos del meu dia a dia i gravant als meus col·legues patinant i em vaig anar amarant de tota la cultura que té el patí a nivell d’imatge. Aquí parlo de quan tenia uns 11 anys que és quan vaig començar i als 14 ja vaig començar a prendre consciència de tot aquest entorn, i és clar, en contraposició amb el que jo em trobava a l’escola, pot semblar el típic que es diu però recordo pensar molt sovint: “Estic aprenent més al carrer envoltant-me d’aquesta gent i viatjant, que en una classe amb un professor que em digui que presenti una plantilla amb una escala de grisos o per demà porta una redacció sobre el que acabem d’explicar, etc “. De totes maneres he tingut molt bons profes als que admiro i amb els que segueixo en contacte. Mai vaig ser bon estudiant però sempre he estat molt respectuós amb els bons professors (per molt que em suspenguessin!). Als dolents els detesto,  amb el temps he pres consciència de tot el que m’ha influenciat aquesta etapa on patinava cada dia, com m’ha format com a persona.

I bé , per descomptat que sempre vaig tenir el suport per part dels meus pares i els ha semblat bé que dediqués el meu temps a l’activitat artística. Quan vaig deixar el batxillerat va ser una mica complicat però com sempre vaig tenir la necessitat de fer coses, he continuat estudiant pel meu compte des de llavors. Entre finals de 2012 principis de 2013 vaig decidir que volia dedicar tot el meu temps a l’art i és quan vaig començar a treballar amb L21 i vaig presentar la meva primera expo amb ells per al Palma Photo. Abans d’això em vaig oferir a  ser assistent durant un temps ja que de no anar a classe tenia els matins lliures i és increïble  tot el que vaig aprendre amb aquesta experiència. També em van cedir un estudi per anar fent les meves coses. Vaig tenir molta sort d’estar en aquest ambient on vaig anar coneixent a artistes contínuament i formant part del procés de formalitzar els projectes en expos , etc.

 

IMG_7947

 

Les teves primeres passes amb el mon de l’art comencen amb la fotografia, i han anat mutant de la imatge, a l’escultura i el so, com per exemple l’exposició “ The noise, the traces, and the marks” ( Expo a XILE galeria LOCAL) a on es veu aquesta evolució. Com ha anat sorgit tot aquest procés?

Doncs ha estat un procés de prova i error i d’anar trobant-me, que per descomptat encara segueix. Quan he vist que certa tècnica la controlava fins a cert punt, sempre he volgut provar una mica més i veure què passa. Quan tan sols feia fotos en blanc i negre, vaig començar a maltractar i arrugar les imatges, d’aquí a jocs més escultòrics i després a alliberar-me de la fotografia anant de  l’objecte, al so o el text, per passar a dialogar amb tot alhora . En l’expo de Xile, a la galeria LOCAL, vaig voler arriscar-me i era el millor lloc per presentar un projecte que tenia al cap des de feia temps. L’exposició era materialment buida en un espai gran, tan sols so i marques de brutícia en algunes parets. M’agradava el fet que la gent entrés i en part no entengués res però justament per això s’endinsaven més. Es creava una experiència molt interessant.

I bé, tornant a lo del procés, recordo que just ahir em vaig topar amb un molt bon professor que vaig tenir a batxiller, Alfons Sard, que em donava classes de volum i em va dir “a classe vas fer un treball on recollies llaunes del carrer i les arrugabas i ara et veig i resulta que agafes les teves fotos i les arrugues”. Quan prens certa distància ets més conscient del que ha significat cada gest o d’on ha pogut venir. Cal deixar un marge per a la intuïció, estem molt obligats a justificar-ho tot des del primer moviment i això és fàcil que et faci sentir bloquejat. Des de la foto he anat tocant diferents disciplines però estic parlant sempre d’un mateix interès que tinc. Crec que tancar-me a una sola disciplina faria que m’ acabés avorrint una altra vegada. M’ho passo molt bé quan treball i tenir a mà diferents opcions fa que tot sigui molt més motivador. Obres la porta a certs diàlegs que abans no t’haguessis plantejat i mantens obert un camí que es va fent sol, sempre que segueixis treballant i puguis veure-ho.

 

Lawrence Weiner afirma que “L’art és una cosa que succeeix quan el públic fa alguna cosa. Quan ho troba totalment fet, no és art” podriem dir que es un concepte com la “ Física quàntica” ? El públic veu el que vol veure i modifica el contingut?

Bé, pel que sé no és res fan d’allò que dóna una resposta directa. L’art que no et fa qüestionar- res sinó que t’ho dóna tot fet, que no et planteja preguntes. A mi tampoc m’interessa, el que és evident em resulta avorrit. Crec que és bo deixar un espai perquè el receptor es pugui preguntar coses com què cony està passant, de què va això … la gent o tu mateix . A mi és el que m’enganxa com a espectador , cada vegada entenc més l’art com un moment on succeeix aquest dubte , aquesta sensació de fer-se preguntes o quan simplement t’enganxa i et dóna el cop. Per a mi aquesta és l’essència. Dic això i em ve al cap una exposició que vaig visitar fa un parell d’anys de Mika Rottenberg a Andrea Rosen , a Nova York. Vaig sortir d’aquesta exposició totalment descol·locat . A dia d’avui no canviaria una experiència com aquesta per res.

 

IMG_7944

 

Com veus l’educació artística avui en dia a les escoles i l’absència total d’art contemporani en els contextos educatius formals?

En aquest país la veig totalment obsoleta , no tant pels professors , que també, sinó perquè el sistema és tan quadrat que no permet un canvi real. I el canvi ha de ser radical. 

Amb aquesta anècdota torno a un tema ja molt repetit però que crec necessari remarcar; vaig tenir un professor d’art que ens deia : “Això que fan els artistes ara és molt estrany”, era com si ens donés a entendre que era un ” estafa ” , una ” merda ” … Per què no és vàlid el que s’està fent ara ? L’impressionisme va ser injuriat i el temps els va donar la raó. Et pots estar equivocant ( ¿ equivocar per a qui? ) Però si no ho intentes … un ha  d’esforçar-se per fer allò que sent la necessitat de fer, sense por al que pensin els altres. Actuar d’acord al que vagin a pensar els altres és verí. L’art contemporani a part es tracta d’això , de parlar del teu temps i amb el teu llenguatge.

És estimulant comptar amb cert risc a l’hora de plantejar alguna cosa. Tot això que et dic sobre aquesta anècdota del professor que predica merda fa que s’acabi contaminant a tota una generació, i surten artistes o estudiants que tenen una idea molt negativa de tot això. Abans d’entrar i provar, ja van amb el sistema bloquejat. Veuen  un pal a terra i diuen “Oh, vaja! això no és art, això és una merda “I tu què saps? Perquè facis una altra cosa i sigui alguna cosa que està super acceptada amb mil anys d’història que defensin que el que fas és art, dius que el altre no ho és? Per mi estàs limitant a aquestes persones. I no dic que un hagi de empassar-se tot el que li posen al plat com que és art i acceptar-ho,   al contrari, cal ser crític. Però dir que alguna cosa és merda sense tenir un argument és una crítica barata i que no aporta res. És ignorància.

També crec que el problema ja no és tant el professor, perquè quan aquest és bo el propi funcionament del sistema l’anul·la, i suposo que ha passat sempre. És tan quadrat tot que no permet un canvi real. La idea d’introduir l’art contemporani com una assignatura més tampoc crec que sigui la solució. Opino que ha de ser un canvi radical que tracti més el procés d’ensenyament des de la base. Ja donen símptomes de canvi alguns col·legis amb la implantació de fer classe en base a projectes.

Per això veig més important que la forma d’ensenyar sigui artística, més que que s’ensenyi art com es fa ara. Aquesta és per a mi la revolució. Donar claus als alumnes perquè puguin donar-li la volta a les situacions, pensar d’altres formes. Resoldre problemes o proposar qüestions i arribar a formalitzar. Conèixer-se i acceptar-se a si mateixos i veure la seva potencialitat. I que a partir d’aquí facin el que vulguin. Però ara una persona comença amb cinc anys volent ser pintor o astronauta i surt de l’ESO volent ser funcionari (amb tot el meu respecte als funcionaris) i això  només significa que el sistema actual anul·la l’alumne. Cal deixar de banda el concepte de rivalitat o competència que aflora de manera tan primerenca en aquesta societat cada vegada més malaltissa i normalitzar la idea de la col·laboració. Ara tan sols es generen robots que aspiren a matrícules d’honor a qualsevol preu i en sortir de la bombolla acadèmica es donen una hòstia a la cara amb la realitat. Em sembla inútil.

 

Quan anem a les biennals , als museus , als centres d’art, la part educativa és molt escassa i quan està present, és entès com un servei, no com un procés. Quin és per a tu l’arrel d’aquesta deficiència ?

Bé, en el cas d’una biennal, ¡ per a mi la part educativa és la pròpia biennal en si! Sobre els museus i centres d’art, tinc poc coneixement sobre si s’ofereix com toca o no, però suposo que és la manca de tradició. També crec que ara es parla o es té més consciència que mai sobre l’educació en el context artístic. Encara que també és cert que aquesta pressió ve per part de gent que no forma part d’aquestes institucions. Encara que… què hi ha més educatiu com a procés que la pròpia experiència individual de visitar una bona exposició? A mi em cura l’esperit , encara que no entengui res. No hi ha per què entendre-ho tot!

I bé, a part de per totes aquestes dècades on l’educació artística ha estat tan endarrerida, m’atreviria a dir que una part ve donada pel públic i una falta d’interès bastant considerable. L’art té un altre sistema de consum que xoca molt fort amb l’ara, en què tot ve triturat de la forma més còmoda perquè el receptor ho entengui de la manera més fàcil possible. L’art funciona amb altres temps i per això al principi genera rebuig en moltes persones. I el museu falla en la seva comunicació amb el públic que no és comú en el context de l’art, on som els quatre gats de sempre.

Els centres educatius haurien de tendir llaços molt abans amb les institucions artístiques (i viceversa), però estic convençut que mentre el sistema segueixi així, ja pot obrir el Guggenheim a Mallorca que els professors o l’escola donaran més prioritat als exàmens de selectivitat o final de curs que a qualsevol tipus de col·laboració.

Recordo una vegada que vaig tractar de convidar a una artista de llarga trajectòria a classe perquè parlés de la seva experiència i em van dir “no podem distreure els alumnes perquè han d’estudiar.”

És un tema força complex, però crec que cada vegada va a millor i se li dóna més atenció a aquesta part educativa. Cal formar el públic.

 

IMG_7946

 

No creus que les institucions educatives formals tenen el deure d’utilitzar l’art (I especialment el contemporani) com a un recurs quotidià, mentre que les institucions artístiques, els museus i els centres d’art, han d’entendre el seu paper com a escoles?

Suposo que haurien de fer veure a l’espectador que sí, que són escoles. Per a mi ho són. De qualsevol cosa un aprèn alguna cosa. Gran part del que sé d’art ha estat gràcies a visitar museus i galeries quan viatjo. És el primer que busco quan arribo a qualsevol lloc. Hi ha d’haver un interès previ en el públic. Però quan no n’hi ha, el museu ha de tractar de trobar l’espurna que encengui l’espectador perquè entengui que si va aquí podrá sortir d’aquesta visita amb un coneixement nou. Tampoc és qüestió d’agafar a ningú de l’orella. Sobre les institucions educatives, sí, haurien d’aprofitar més el funcionament de l’art no tant a nivell teòric però sí com un procés, com deia abans. Hi ha molt del happening que aplicat a l’ensenyament, pot ser el que realment atrapi l’alumne a voler aprendre més.

Luis Camnitzer és un gran exemple. El professor també ha d’ aprendre a renovar-se i en aquest país això és complicat.

 

Que et sembla la figura de l’artista-¬educador?

És una figura a la qual admiro dins el món de l’art. També és interessant veure com sorgeix aquesta figura a causa de la deficiència de les institucions.

 

Que en penses de les accions dutes a terme per les noves polítiques culturals, es dona veu i suport suficient a l’art jove?

Doncs pel que sé no sembla que el tema hagi avançat molt, cal un lloc on la gent pugui trobar-se i treballar amb calma , un espai amb funcionament a llarg termini i plataformes de difusió del que fan els creadors aquí i que es pugui connectar amb agents de fora. I sobretot gent amb criteri al càrrec. De totes maneres els artistes tampoc han d’estar de braços creuats esperant que l’ajuda arribi. Però no diré res sobre això perquè considero que la gent a Palma sap fer coses pel seu compte encara que el govern passi de llarg. Alhora em fa una mica de grima escoltar polítics dir que volen obrir centres nous d’art o coses així perquè veig el que tenim ara, que va sorgir d’aquesta època de vaques grasses que el que va fer va ser originar espais que ara estan pràcticament buits. Cal pensar a llarg termini i a molts polítics en tenen prou amb que alguna cosa funcioni bé durant quatre anys i després ja no va amb ells. I mentre l’administració segueixi donant beques de “ajudes” que després els artistes hem d’anar darrere per poder cobrar, seguirem enfonsats en la precarietat per molt que es cobreixin de glòria en les notes de premsa dient que donen suport als creadors.

 

Que et pareix el fet de que hi hagi artistes que cedeixen davant d’institucions públiques i accedeixen a treballar gratuïtament per a obtenir més visibilitat ?

Em sembla fatal que els artistes cedeixin, encara que puc entendre-ho. Per això el que em sembla pitjor i més a destacar és que les institucions ofereixin aquest tipus de “oportunitats” aprofitant-se del barat que els surt (gratuït) i que a l’oferir-lo a un artista jove i amb poca experiència sàpiguen que vagi a acceptar l’oferta. L’artista ha de prendre consciència que forma part d’un col·lectiu enfonsat en la precarietat des de fa la vida. Si tu com a artista, acceptes una exposició o alguna cosa semblant a canvi d’una línia de CV, no estàs ajudant a que canviï res ni per tu ni pels altres. En el moment en què poses sobre la taula que has de cobrar uns honoraris per la teva feina, per tot el temps que has invertit en desenvolupar aquest projecte que va a omplir un buit en una programació on paguen a gent perquè la porti a terme, ja estàs activant alguna cosa i t’estàs respectant a tu mateix. Hi ha gent que mai contempla pagar a l’artista perquè és la tradició. Jo mateix m’he vist en aquesta situació d’haver de exigir i és probable que gràcies a això el proper artista vagi a cobrar honoraris sense haver de demanar-ho. Si no és així i no exigir-lo, doncs tornarem al de sempre. Els que demanem aquest tipus de condicions som els rars i se’ns mira malament. Jo quan veig que un espai petit autogestionat o una institució privada amb un pressupost molt limitat és capaç d’oferir-te uns honoraris (encara que siguin simbòlics) i bones condicions, no em crec que una institució pública no sigui capaç de pagar un mínim a ningú. És absolutament fals això de “és que no hi ha pressupost.”

 

Per acabar…com es veu Ian Waelder  d’aquí a 30 anys ? En blanc i negre ?

Mort i envoltat  de moixos.

portada_ian_metamorfiques

 

 

 

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s