Joan Garcia del Muro

Doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i professor de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull i de l’Institut Obert de Catalunya. Joan Garcia del Muro és un dels assagistes més guardonats en literatura catalana. D’entre els seus llibres destacam El pensament ferit (Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 1999), Ficcions Còmplices (Premi Joan Fuster d’assaig 2003), Soldats del no-res (Premi Joan Fuster d’assaig 2016) o el seu darrer llibre, Good bye, veritat, una aproximació a la postveritat (Premi Josep Vallverdú 2017). Ens trobam per a la conversa a la Plaça Kobe de Barcelona, les paraules de Joan Garcia del Muro acompanyen la seva mirada: pausada i reflexiva. 

 

Des de quan us interessa el pensament filosòfic?

Estava estudiant el batxillerat científic a Lleida i la veritat és que no m’havia passat pel cap la filosofia, perquè no es tracta en etapes inicials de l’ensenyament, i no en coneixia res, tal vegada em sonava algun autor. Llavors, quan gairebé tenia decidit estudiar física, vaig descobrir la filosofia. Crec que una de les coses que em va atreure va ser que les preguntes filosòfiques són complexes, estranyes, mai no pots estar segur que has demostrat alguna cosa, i això m’agradava. Em va semblar que la filosofia s’atrevia a plantejar les preguntes més difícils… Tan difícils que no podien ser contestades aplicant el mètode científic. I eren, en realitat, les preguntes que més m’interessaven vitalment. Les més importants. Per ser sincer del tot, he d’afegir que el que em va acabar de decidir estudiar filosofia és que a Lleida no es podia estudiar, i això d’haver d’anar a Barcelona ja era la cirereta del pastís. (riu)

 

Al vostre llibre El pensament ferit deis que ens trobam en un temps estranyament nietzscheà. Un temps de pèrdua de confiança en la raó i les seves forces. Quina funció tenia abans el pensament filosòfic dels clàssics i cap a quina direcció s’ha desplaçat amb el pensament postmodern?

És un poc això de la renúncia a tots els ideals, a l’absolut, a les certeses, el nihilisme. Crec que Nietzsche tenia un component tràgic, que era una cosa inevitable perquè ell no podia continuar creient en totes les coses que es creien abans, però tenia la consciència que això comportava una manera de viure més dura, més difícil, i és com si avui dia haguéssim assumit aquest nihilisme, però el portam d’una manera superficial, “estranyament nietzscheà”, en el qual hem assumit la mort de Déu, però ens ho prenem a la lleugera. Diguem que el pensament modern defensava una fe absoluta en la raó, és allò de Kant amb la majoria d’edat, a mi ningú no m’ha de dir el que he de fer, sinó que la raó em permetrà conèixer tots els grans principis, les grans idees, i això va derivar cap a un racionalisme i una seguretat de tenir molt clar el que és la veritat, els grans principis o les grans idees. En el fons, el que ens va portar va ser una mena de dogmatisme de la veritat, la veritat en majúscules, simple i contundent. És com si els filòsofs postmoderns s’adonassin que totes les coses positives de la il·lustració en realitat no eren tan positives, sinó que segons com s’aplicaven tenien els seus inconvenients. La certesa que proporcionava la raó sembla com si hagués legitimat fer equacions, que al final varen derivar en la barbàrie. Crec que l’Escola de Frankfurt va ser un dels precedents del pensament postmodern -i fins i tot per a mi més interessant-, perquè sobretot denuncia la raó instrumental, és a dir, aquesta confiança en la raó al final s’ha convertit en un dominar perfectament les tècniques, els mitjans, el com funcionen les coses i anar avançant. Però la raó només és un mitjà, i s’ha perdut la perspectiva des de fora, una perspectiva que surti de l’àmbit purament racional del com i es plantegi: cap on anam?, quin sentit té?, val la pena? Llavors, aquesta crítica de la raó instrumental em sembla que és la base d’aquest pensament.

«Com a metàfora, podríem dir que som la generació de la gespa artificial: vull tenir gespa, però no em puc dedicar a l’esforç de lloar la terra.»

Sens dubte, si haguéssim d’esmentar un factor que definesqui la nostra societat contemporània seria la rapidesa. De quina manera pensau que influeix la instantaneïtat en la manera de pensar i reflexionar si gairebé no tenim ni temps per fer-ho?

Em sembla una de les qüestions que sociològicament haurien d’estudiar més, perquè és una característica de la nostra societat que has definit perfectament. Vaig fer un petit assaig sobre pedagogia que es titulava La generació easy, i em sembla una mica això, la instantaneïtat, és a dir: «no estic disposat a grans esforços o esperes”. Com a metàfora, podríem dir que som la generació de la gespa artificial: vull tenir gespa, però no em puc dedicar a l’esforç de lloar la terra, regar, segar, adobar, tornar a regar…, llavors pos al jardí aquesta espècie de moqueta verda i ja està. Això es veu en tots els àmbits de la nostra societat, i és evident que solucions o fórmules massa simples mai no fan justícia als matisos que té la realitat. Si jo pretenc interpretar la realitat, que sempre és molt més complexa, i el que faig és traduir-la en fórmules molt simples o instantànies, sempre faré una injustícia, sempre estaré empobrint monstruosament la realitat, i això en l’àmbit humà em sembla terrorífic. Podríem dir que un dels trets que afavoreixen aquesta mena de populisme que ens està envaint és justament això, que amb els grans problemes algú vengui i doni una solució simple, contundent, emocional i, a més a més, aquesta solució doni la culpa als altres.Si no tens temps per pensar, el que fas és repetir el que t’ha dit l’altre, estaràs cercant solucions simples i prefabricades. No sembla que sigui la millor manera de fer les coses.

«El perill o l’amenaça per a la convivència no el provoca un fanàtic que creu massa en les seves idees, sinó precisament aquesta mena de permissivitat absoluta…»

Podríem dir que el pensament postmodern rebutja tot el que pugui ser etiquetat, allò que pot esdevenir universal, ja que ens pot conduir a tenir actituds totalitàries. Com que identitat és conceptualització (o conceptualitzar és identificar), cal que la filosofia renunciï al seu afany identificador…

La crítica a la conceptualització, a la classificació o a etiquetar, és clar que té part de raó, però avui dia a mi em sembla que si només ens centram en això, és una mica anacrònic. Sí que és veritat que hi ha hagut moments en què l’excés de confiança en la raó, fins i tot el superàvit de veritat, ens ha portat a la catàstrofe, però actualment potser el perill més gran no és aquest, sinó precisament el contrari. No m’espanta tant alguna persona que sigui molt quadriculada i que estigui tan convençuda de les seves certeses com precisament el que no creu en res, o el que no té cap principi, ni cap valor, i tot ho veu tan relatiu que és capaç de fer qualsevol cosa. Fixa’t, aquí, a Barcelona, un percentatge molt alt de les persones que viuen al carrer han sofert pallisses o agressions. La dada més inquietant és que la majoria d’aquestes agressions no han estat perquè hi hagi un grup de neonazis organitzats que sistemàticament es dediquen a fer això, sinó duites a terme per joves que tornen de festa i que mentre tornen a casa es troben alguna persona en aquestes condicions i, encara que no tenen cap ideologia, només perquè sí, l’apallissen. El perill o l’amenaça per a la convivència no el provoca un fanàtic que creu massa en les seves idees, sinó precisament aquesta mena de permissivitat absoluta que exclou aquestes línies vermelles, aquest grapat de valors que són importantíssims per establir una convivència. I és curiós, perquè no era aquesta la intenció dels grans teòrics del moviment postmodern que finalment han anat a parar aquí, ni de molt, precisament reaccionaven contra els excessos del totalitarisme i defensaven un espai on poguéssim estar-hi tots, però al final és la paradoxa de la tolerància, si ens tornam tan relativistes i ho acceptam absolutament tot, hem d’acceptar el que és intolerant? Hem d’acceptar el que no admet aquest espai on hi pugui haver la diferència?

 

Sí, sembla que avui dia totes les opinions són valides i tot es regeix pel relativisme postmodern. Són actituds que podem veure sovint a les xarxes. Pensau que és l’efecte del desencís amb el sistema? Vull dir, si els que tenen el saber no ens han conduït cap a un món amb menys injustícies, tal vegada no tenen raó amb allò que plantegen, per tant, nosaltres cercarem les solucions…

En la campanya que va precedir el referèndum per a la sortida del Regne Unit de la Comunitat Europea hi va haver alguns moments memorables en aquest sentit. Un molt significatiu fou que Michael Gove, un dels principals defensors del Brexit, s’enfrontava en directe a una colla impressionant de dades molt serioses contra la seva postura: informe del Banc d’Anglaterra, advertiments d’alguns dels empresaris més importants del país, estudis presentats per acadèmics, economistes i politòlegs, manifestos dels sindicats, etcètera. La seva resposta va ser: «La gent d’aquest país està farta dels experts, jo el que defens és el que la gent sent». Gove, que, increïblement, havia estat ministre d’Educació de la Gran Bretanya al llarg de més de quatre anys, respon que ja estan farts dels experts, proclama que a l’hora de prendre una decisió tan transcendental no han de fixar-se en estudis complicats o llargues descripcions i anàlisis dels fets, no cal escoltar personatges d’aquests tan seriosos i avorrits. Res de científics o especialistes. La gent està farta d’experts! La decisió s’ha de prendre basant-se, només, en allò que cadascú sent. No escolteu els experts, escoltau només les vostres emocions. Desvinculau les vostres decisions d’uns suposats esdeveniments reals. Els fets, les dades objectives, són irrellevants, oblidau-los.

Em sembla que és una falsa sensació de llibertat, els experts no serveixen i jo puc opinar de tot. Però si et fixes, el que hem fet és substituir els experts pels manipuladors, és a dir, en el món de les xarxes socials, que funcionen com a càmeres de ressonància, jo diria que quan es van traient argumentacions serioses, el que ocupa aquest lloc simplement és el poder, o sigui, totes les vegades que deim el primer que ens ve al cap, perquè jo tenc dret a dir el que vulgui, en el fons, no ho he pensat gaire i estic rebutjant els experts i repetint allò que ve del fons que jo consider ‘els meus’, com que ‘els meus’ diuen això, tenc dret a dir això. Em sembla que la renúncia als experts  té a veure amb la instantaneïtat de la falta de pensament, el que m’arriba més ràpidament al cor, el que està més d’acord amb el que jo dic.

 

Al vostre llibre Com ens enganyem, deis: “La cultura en si mateixa, no és protecció suficient contra la barbàrie, la Cultura -en majúscula- no ens allibera màgicament del perill de patir-la, sinó que, d’alguna manera, està involucrada en el procés històric que ha esclatat tan tràgicament” (…) La barbàrie pot esdevenir expressió d’un determinat projecte cultural”.

Tan pessimista no som (riu). Però mirant una mica la història, la cultura, llegir molt i, fins i tot, fer filosofia o art, no és un antídot directament contra la barbàrie, els pobles més cultes a vegades han estat els més bèsties o cruels. No totes les cultures són iguals, sinó que hem d’insistir en una determinada direcció de la cultura, és a dir, als meus alumnes de l’institut els dic: llegiu, llegiu, tot el que llegiu està bé, com més llegireu, millor, però tal vegada quan sigueu una mica més grans ho matisareu una mica. No tot el que llegim és bo: hem de saber què llegim, com i quines són les coses que ens podem anar bé per construir el nostre pensament. És evident que a l’Alemanya dels anys vint i trenta, científicament, culturalment o artísticament, fins i tot, eren refinats, però això no els va permetre identificar la barbàrie quan s’hi van topar.

«A les alçades del segle XXI encara ens enganam quan pensam que prenem les decisions d’una manera ponderada o absolutament racional, i no és així, l’emoció no només marca la nostra manera de pensar, fins i tot la nostra percepció.»

Deis que als vostres alumnes els plantejau qüestions que no són properes perquè no puguin interferir en les seves emocions. Es pensa millor i facilita l’objectivitat certa distància emocional i subjectiva? 

Evidentment, per a mi, sí. No sempre hem d’adoptar aquesta posició perquè no pots descomprometre’t de tot, però hi ha qüestions que a mi m’interessa molt que els alumnes es plantegin i ho he experimentat. Si no es posicionen emocionalment, pensen millor. Puc plantejar una qüestió sense que ells se sentin identificats i podem parlar una estona molt llarga seguint els raonaments, en canvi, si d’entrada es troben identificats en una de les posicions, llavors ja defensen la seva. És com si la raó fos una mica esclava dels sentiments. És a dir, si la postura és: jo ja sé quina és la que defens, gairebé mai en un debat a classe algú donarà la raó als altres. L’emoció ja et marca des del principi: se’t van acudint arguments a favor i els desenvolupes, però si en penses algun en contra sols callar. Si un assumpte no m’afecta identitàriament, som capaç de pensar-lo amb prou garanties, però si m’afecta, crec que ja no és tan així. Diria que en el procés pedagògic, en certs moments, és bo establir aquesta distància emocional, en altres moments és al revés, el factor emocional és molt important per l’entusiasme que aporta. A les alçades del segle XXI encara ens enganam quan pensam que prenem les decisions d’una manera ponderada o absolutament racional, i no és així, l’emoció no només marca la nostra manera de pensar, fins i tot la nostra percepció.

 

En un dels vostres llibres, concretament Soldats del no-res, analitzau com és possible que joves amb vides pràcticament normals siguin instrumentalitzats per a una causa com és el gihad. Quina reflexió en podríem fer, del motiu que els condueix cap a la barbàrie?

Portam tota l’estona protestant dels que donen respostes massa simples a problemes complexos (riu), llavors, jo ara no ho faré. Veig algunes possibles línies en aquest sentit, i una de les que més m’interessa és que no veig que el cas d’aquests nois sigui una inflació d’identitat, com diuen alguns postmoderns: les identitats massa fortes porten a la violència. En el cas concret dels que no són europeus i han estat educats en madrasses, tal vegada sí que funciona així, però en la majoria dels casos en què han fet atemptats a Europa no crec que sigui el cas, sinó més aviat el contrari. Tenc la sensació que són persones que pel fet d’estar una mica entre un món i un altre, ni el món dels seus avis els serveix, ni el nostre encara els acaba d’acollir del tot. Hi ha un rebuig i això es nota, els valors que tenen prestigi social no són els de la seva cultura d’origen, com podrien ser al Marroc o a Algèria, sinó que són els nostres. Llavors, ells fan l’esforç per passar cap al nostre món, però a l’hora de la veritat es veu que encara que han fet tot el que pensaven que havien de fer, tot el que els hem dit que havien de fer per ser acceptats, el nostre concepte d’assimilació és un poc «t’accept, però si et fas com jo». Crec que arriba un moment en què estan en una situació molt vulnerable, com en terra de ningú; tenc la sensació que van en dos trens, amb un peu en un i un peu en l’altre, però els trens s’allunyen. En aquest moment, en el qual hi ha el perill de la delinqüència o la droga, arriba algú com aquests captadors que explic al llibre i els ofereix justament el que no tenen, una identitat, i a més a més una identitat que ja està construïda, i es converteix en una acció directa i un tipus de vida amb una comunitat en la qual et tracten com un germà. Em sembla que el tema religiós és, potser, el menys important, almenys en els casos concrets que jo he anat estudiant. Diria que com que molts d’aquests nois han nascut aquí i s’han educat aquí, d’alguna manera nosaltres també hi tenim part de responsabilitat. No hem estat capaços d’inocular-los un antídot prou efectiu contra la barbàrie.

«El tret més característic de la postveritat no és tant en l’emissor que menteix, sinó increïblement en el receptor.»

La postveritat és un altre tema que us inquieta, sobretot com va incidint de manera demolidora si parlam de  política i, per tant, de democràcia. La qüestió ja no és la veritat, sinó l’aparença de veritat, no és tant que el relat sigui real sinó que ho sembli. 

Normalment s’utilitza el terme postveritat com a sinònim de mentida. Quan s’acusa algú de postveritat se l’acusa de mentir o de mentir dient a algú el que vol sentir, tot molt emocional. Em sembla més perversa la postveritat, el que hi ha després de la veritat, és a dir, la veritat s’ha acabat, ja no existeix, per tant ara adoptarem uns altres criteris per al nostre discurs, però no la veracitat. I per què és més pervers? Perquè si s’acaba la veritat, la seva contrapartida, que és la mentida, també s’acaba. El poder sempre ha mentit, Maquiavel fins i tot diu que està justificat si afavoreix els seus interessos. Abans, si hi havia una mentida, tu podies reclamar perquè et diguessin la veritat, però si ja no hi ha un criteri de veritat, llavors s’ha diluït també la possibilitat d’una crítica. El tret més característic de la postveritat no és tant en l’emissor que menteix, sinó increïblement en el receptor. És com si en el món de la postveritat ens hàgim fet tots la idea que ningú no ens dirà la veritat. Llavors el que es fa és triar les versions dels que consider ‘els meus’, el relat. Però ja sé que són falsos, com els anuncis, que sabem que són mentida però els acceptam. Aquesta mentalitat es trasllada a la política: com que són ‘els meus’ els que menteixen accept la seva versió. I és clar, la base de la democràcia és una informació fidedigna, si no t’arriba aquesta informació i arriba manipulada, encara que després respectis escrupolosament tots els processos de la democràcia, ja està pervertit en la base, perquè si t’han enganyat des del principi ja no té sentit.

 

Deis que una de les qüestions inquietants de la postmodernitat és el seu efecte entabanador, vull dir, que ens comportam com si desitjàssim ser enganats. Hem adoptat l’autoengany com a consol de tots els mals?

Aquesta qüestió és una de les més típiques del ciutadà contemporani, creure en l’autoengany, i sembla mentida,  nosaltres que som els més descreguts de tots, els que hem superat totes les creences i que si miram enrere, als medievals o als renaixentistes, pensam, com és possible que es deixassin enganar amb aquestes ximpleries? I ara queim en els més absurds dels enganys, i això és una constant.

«… l’essència de la democràcia és que hi hagi algú que no estigui d’acord amb mi i que això ho manifesti públicament i jo accepti aquesta crítica.»

Llavors, si no hi ha veritat, quin lloc ocupa la crítica?

Una part molt important del discurs polític no es basa tant a donar arguments sinó a crear marcs mentals. Si del que es preocupen és de crear un marc mental des de la seva posició i tu vens a criticar-lo fora del seu marc mental, no escoltaran el teu raonament o justificacions, simplement, si estàs fora, t’aplicaran una etiqueta i ni t’escoltaran. Normalment costa trobar un posicionament. A vegades, quan trobes un missatge polític al carrer i no veus a quin partit polític correspon, no pots percebe qui ha posat, per exemple, la paraula llibertat. És com si fos una batalla per conquerir un marc mental, jo represent la democràcia, jo la llibertat. M’agrada molt com explica això Hannah Arendt quan parla del totalitarisme i diu: «L’espai és fonamental per a la democràcia», perquè hi hagi llibertat ha d’haver-hi un espai per a la diferència, l’essència de la democràcia és que hi hagi algú que no estigui d’acord amb mi i que això ho manifesti públicament i jo accepti aquesta crítica. I amb aquesta manera de conquerir els marcs mentals i desqualificar els que no pensen com jo hem perdut aquest espai que és l’àgora de la democràcia. Democràcia no vol dir, crec, uniformitat de pensament, sinó celebració de la diferència. 

 

Com us agradaria acabar aquesta conversa?

Doncs agraint-vos aquesta conversa tan interessant. El que m’agradaria ressaltar, per acabar, és el sentit de la meva recerca: com a filòsof, el que m’interessa és denunciar la concepció moral de la postveritat. Quina idea d’home hi ha al darrere? Quina idea ètica sobre com ha de ser la nostra vida en comú? Com ens relacionam amb els altres? De debò consideram que som objectes que podem manipular?