Cristina Ros

Cristina Ros és polièdrica i versàtil: periodista, crítica d’art i comissària d’exposicions, actualment dirigeix el diari Ara Balears. Llicenciada en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya, va dirigir Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma del 2008 al 2012. Ha exercit el periodisme cultural sobretot des de la premsa escrita, però també en mitjans audiovisuals. És autora de biografies d’artistes i estudis d’obra per a catàlegs d’exposicions i publicacions diverses. Parlam amb ella de cultura i comunicació, de periodisme i educació. Teixim el fil de la conversa i la descoberta acompanyades d’un pa amb oli casolà i una tassa de te. Aprenem de la seva experiència a cada glop.

 

El terme “periodisme cultural” pot tenir una definició molt extensa, a causa de l’heterogeneïtat del significat de la paraula “cultura”. Creus que podríem dir que hi ha dos tipus de cultura: la cultura com a art i cultiu de l’esperit, i la cultura com els senyals identitaris i històrics d’una societat i els seus costums…?

No concep dos tipus de cultura, sinó una sola cultura que en tota la seva amplitud inclou des de l’expressió i/o el cultiu de l’esperit com a forniment de la cultura individual fins a les diferents manifestacions de la identitat d’un poble. Separar-les seria negar la seva interrelació i les vies que tenen de retroalimentar-se. Partesc del principi, per mi inqüestionable, que tota cultura és local, es cultiva i creix en un lloc determinat  i des d’aquest s’expandeix, s’interrelaciona, fins agafar unes dimensions més o menys universals, segons la transcendència que assoleixi. No és en cap cas una visió restrictiva, sinó una manera de mirar i pensar la cultura des dels seus orígens socials i, dins aquest context social, també en l’esfera particular.

Crec que el terme “periodisme cultural” té una definició massa restrictiva. De fet, a les redaccions, a les facultats i en el pensament de tothom es té la cultura tancada dins una secció, dins una conselleria o dins unes polítiques concretes. És una qüestió pràctica a curt termini, per atendre les expressions que hem definit com a cultura: arts plàstiques, literatura, arts escèniques, música, “cultura popular”, etcètera. A la llarga, crec que és en realitat una concepció molt poc pràctica perquè obstaculitza la contemplació de la cultura com una forma de mirar, d’entendre o de pensar el món en totes les seves facetes.  

 

Es diu que Edmund Burke, tot increpant la tribuna de la premsa, va pronunciar per primera vegada, a la Cambra dels comuns, la frase: “ Vosaltres sou el quart poder”. No creus que aquest “poder” de la premsa, dels mitjans de comunicació, podria ser utilitzat per aportar riquesa cultural i educació per a la ciutadania?

Entenc que aquesta és la funció fonamental dels mitjans de comunicació: oferir els elements necessaris (informació, opinió, imatges, memòria, anàlisi…) perquè la societat en general i cada persona individualment pugui fer-se una idea del que passa al món, pugui interpretar-ho, pugui formar-se’n una opinió i, sobretot, pugui adoptar una postura crítica davant allò que li importa (entenent per postura crítica la capacitat de posicionar-se a partir d’una opinió fonamentada en la informació o en el coneixement).

Del que ja tinc més dubtes és que actualment la premsa mantingui l’estatus del “quart poder” que tradicionalment se li havia assignat. És una època molt complexa en aquest sentit. Segurament, les xarxes socials han agafat aquest lloc en el rànquing de “poders” (dels que també hauríem de qüestionar els tres primers llocs). Les xarxes socials tenen una capacitat immensa de difondre informació, de generar opinió i de mobilització. I això que, en si mateix, no és ni positiu ni negatiu, sinó un fet, preocupa en el sentit de la manca de criteris i el creuament o la confluència d’informacions contràries i contradictòries, que van des de les vertaderes a les falses amb tots els grisos intremitjos. D’aquí crec que, més enllà de la posició que ocupi la premsa com a “poder”, els mitjans tenim la responsabilitat de continuar amb la nostra tasca d’informar, contribuir a formar opinió, oferir elements per a l’anàlisi, refrescar la memòria, donar dades que fonamentin   les informacions i, ara també, estar molt atents a les xarxes socials perquè, separant el gra de la palla, són unes fonts immenses per conèixer i poder donar a conèixer les distintes realitats.

 

conversa 3

 

La vida “social” de les persones és cultura?

La vida social de les persones, en si mateixa, no és cultura. L’element social pot acostar o allunyar de la cultura, depèn de com es gestioni. També depen el que entenem com a “vida social”. Hi ha nombroses experiències que tenen lloc en societat i si són llavor i expressió de la cultura.

Ara bé, per exemple, hi ha iniciatives, com la Nit de l’Art, en què l’element social és importantíssim i  això precisament fa que poguem arribar a banalitzar-lo. Jo mateixa he canviat de parer amb els anys respecte un esdeveniment com la Nit de l’Art. En principi, el veia des d’un punt molt crític, fixant-me sobretot en aquest perill de banalitzar l’enriquiment cultural que suposa el contacte amb les expressions dels artistes. Ha passat, i el mateix èxit de la Nit de l’Art l’ha convertit en un acte social de gran abast. Així i tot ara veig que actes com aquest tenen un punt molt positiu, perquè obren els espais d’art a la ciutadania, gràcies a un esdeveniment d’aquestes característiques molta gent se n’adona que les obres i els espais dedicats a l’art no són només per a una minoria.

Cal recordar,així mateix, també, que forjar una cultura és també un fet individual que ens aporta molt. La cultura dóna eines. La cultura en si mateixa no és un objectiu, ha de ser un mitjà.

 

Penses que a la premsa es dóna poca importància als artistes emergents i  les associacions que treballen amb la cultura i per a la cultura?

Sí, crec que els mitjans de comunicació que volem atendre un espectre de la informació ampli, hem de fer una autocrítica seriosa en aquest sentit i demanar-nos per què, davant una manca evident de recursos econòmics i humans, prioritzam uns àmbits de la informació i en deixam d’altres. No és una cosa de la premsa en particular: la cultura ha sortit tremendament perjudicada de la crisi econòmica, que pateixen des de les institucions fins a les empreses i, entre aquestes, molt especialment els mitjans de comunicació. En tot cas, no em serveix com a excusa, ni tampoc pretén ser una disculpa, és un fet lamentable.

De tota manera, com a fet relativament positiu, podem observar com la manca de suport institucional i mediàtic, entre altres motius, han fet que els agents culturals es mobilitzin i s’organitzin d’una manera extraordinària. Aquesta és una realitat que si, en comptes d’avesar-nos a una activitat cultural que viu actualment immersa en una lamentable precarietat, sabem aprofitar com a llavor d’una cultura més participativa, col·lectiva i vertebrada pot ser extraordinàriament profitosa. Tot això encara està per veure i, de moment, lament dir que en som bastant escèptica.

 

Segons Iván Tubau, el periodisme cultural és “la manera de conèixer i difondre els productes culturals d’una societat a través dels mitjans massius de comunicació”. Com ens el definiries tu?

Com ja he dit abans, insistesc que, de la mateixa manera que pens que la cultura hauria o ha d’intervenir en tots els àmbits de la vida, també crec que el periodisme, en tots els casos, és cultural. Davant l’afirmació de Tubau, ens podem demanar quins són els “productes culturals d’una societat”: És un producte cultural una novel·la i no ho és la manera que tenim de tractar les persones més desafavorides? Són més productes culturals els plats de la nostra cuina que no les nostres polítiques mediambientals? Podria seguir, però en realitat el que voldria és que el terme periodisme cultural i el mateix concepte de cultura no fossin restrictius, sinó que com a societat tinguéssim la maduresa  suficient per pensar-ho tot com i des de la cultura.

 

76ab6-conversa2bcristina

 

Has treballat com a periodista i com a gestora. Creus que tenen punts en comú, aquestes dues feines? I elements divergents? Quin lloc ocuparia l’educació, en ambdós casos?

Diria que vaig començar com a periodista, que és en realitat dir que vaig començar com a observadora amb especial interès per les manifestacions culturals, sobretot les arts visuals. Amb el temps, s’ha anat eixamplant el camp dels meus interessos fins a tenir una visió més global de la cultura.

El fet d’observar, explicar i fer-me una opinió durant molts anys de les manifestacions culturals i també (i especialment) de les polítiques culturals pens que em va ajudar molt a afrontar la tasca de gestora. El de l’observació és el camp primer que s’ha de llaurar durant molt de temps per poder sembrar després. Per ventura un dels grans mals que pateix la gestió de la cultura és que sovint està en mans de persones que ni han observat, ni han dedicat el temps a formar-se un criteri. Si ja t’equivoques en la gestió després de passar un llarg aprenentatge previ, pensem quines possibilitats tenen d’errar els qui assumeixen aquesta responsabilitat des de la ignorància més absoluta.

Pel que fa a l’educació, és com la cultura i indestriable d’aquesta. El periodisme i la gestió cultural tenen una responsabilitat immensa en l’educació de la societat per a la qual treballen.   

 

De la teva faceta com a directora de museu, destacaries algun projecte concret o acció que tengués en compte, en especial, la vinculació entre educació i art?

Encara que no l’iniciés jo, sinó Aina Bauzà com a responsable d’educació d’Es Baluard un temps abans que jo assumís la direcció del museu, sí que vaig fer tot el possible per impulsar-lo, donar-lo a conèixer i reforçar-lo. Em referesc al programa educatiu “Cartografiem-nos”, un projecte treballa durant tot un curs amb una escola en el nivell d’alumnes d’11-12 anys, més o menys, i preferentment d’escoles situades a barriades amb una forta presència d’immigració. L’equip d’Educació d’Es Baluard provoca en els alumnes l’observació i el coneixement de l’entorn de l’escola, la seva barriada, els alumnes entrevisten a la gent gran i als nouvinguts, recorren els carrers, estudien el barri i la seva història i se’n formen una opinió. També se’ls donen exemples de com els artistes han interpretat o han dit la seva sobre el propi entorn, des de l’admiració o des d’un posicionament crític. Finalment, els alumnes estan preparats per dir-hi també la seva i fer un treball sobre el propi barri, per millorar-lo, per aportar-hi informació o el que decideixen. S’han fet treballs fantàstics, com el dels alumnes de l’escola de La Soledat que decidiren fer un projecte per millorar la plaça on es troba l’escola. Varen fer una maqueta dins una maleta i se la presentaren a la batlessa Aina Calvo. La plaça, que estava realment degradada,  es va rehabilitar tenint en compte algunes de les aportacions dels nins i nines del “Cartografiem-nos”. És un projecte que s’hauria de fer a totes les escoles com a vehicle d’integració, d’aprendre a observar el teu entorn i a posicionar-te.  

 

Algunes persones veuen els museus com a llocs allunyats de la seva realitat. Què creus que es pot fer per acostar el món artístic a tota la població? Hi poden contribuir, els mitjans? De quina manera?

Crec que els museus han fet moltes passes en aquest sentit, sobretot en la darrera dècada o dècada i mitja. De ser aquells temples de la custòdia del patrimoni artístic, llocs reverencials i que semblaven només per a una minoria o per a una elit, s’han obert molt, s’han dinamitzat i, en bona mesura han aconseguit que el gruix de la societat els perdi la por. També crec que ha estat essencial el fet que hagin o estiguin interactuant amb moltes de les capes de la societat, amb programes destinats a la gent gran, a les escoles, als malalts mentals, als estudiosos de l’art, als reclusos, al professorat, etcètera, etcètera. Així mateix, afortunadament també han obert el ventall dels seus interessos i han contribuït a la interacció de tots els llenguatges artístics. Tot això ha enriquit la societat, sens dubte. És clar que sempre hi ha el perill de la banalització de l’art, i en aquest sentit d’evitar-ho i que no s’arribi a uns límits que siguin contraproduents pens que és on s’ha de treballar ara.

En aquests moments, crec que els museus han de treballar per no perdre la seva essència, mentre que s’han d’aprofitar els nombrosos canals, més col·lectius que no individuals, que han sorgit en els darrers anys com a vehiculadors de les manifestacions artístiques. I els mitjans de comunicació hi hem de ser o hi hauríem de ser per informar-ne, per difondre-ho, però també i sobretot per donar elements que contribueixin a la reflexió i a un debat que, com sempre, és del tot necessari.

 

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s