Després de Llicenciar-se en Ciències Econòmiques a la Universitat de les Illes Balears, decidí dedicar-se de forma autodidàctica a l’art. La seva obra, parla de divisions, fragmentació, impossibilitats, fracassos, impotències o incapacitats. Paral·lelament és co-fundador del col·lectiu AA:TOMIC LAB en el qual participa activament en comunitats obertes d’artistes que treballen els valors socials de l’art, el debat crític, la dissidència, la trobada i les accions des de la participació i el procomú. Ens trobam per a la conversa al restaurant Sa Llimona a la barriada de Santa Catalina. Mantenim una conversa pausada i amena.
Llicenciat en ciències econòmiques i artista autodidacta. Quines connexions podries trobar entre aquestes dues activitats?
Ser economista, en un món neoliberal i rematadament mercantilitzat com l’actual, és molt pràctic! (riu) perquè som un artista que puc fer la meva declaració de la renda, planificar la meva càrrega fiscal, donar d’alta una associació, fer factures, etc. A la vegada, i això sí que és important, permet abordar el repte de l’emancipació i la transformació social amb més eines, perquè l’art, les humanitats i la ciència es complementen, i faciliten les nostres lluites contra un món híper capitalista, basat en el consum, el simulacre o l’especulació desenfrenada. En aquest sentit, està bé dirigir les nostres competències per a indagar en noves formes de construcció social basades en el procomú; noves economies de la cultura, polítiques culturals o treballs en la cultura.
La teva implicació en l’art et va portar a ser durant anys president de l’associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears. Què has après de tota aquella experiència?
Després de 5 anys com a president de l’AAVIB has fet un màster en gestió d’associacions i negociació política, no sé si he aprovat o suspès (riu) En aquest sentit, l’experiència m’ha confirmat el que intuïa o sabia: La cultura s’ha de pensar a llarg termini. Continua essent una errada les polítiques culturals públiques pensades a un any pressupostari, o quatre anys de legislatura. En aquest sentit, els grups de treball de l’associació van aconseguint millores dins l’àmbit professional i major efectivitat en les seves reivindicacions, encara que els resultats que puguin ser positius, s’han de valorar a llarg termini. En la meva opinió, una associació professional per a ser efectiva en les seves lluites, ha de tenir perseverança i centrar-se en qüestions bàsiques i generals, com són: l’aplicació de les bones pràctiques professionals en les arts visuals, la gestió dels centres d’art i museus públics, l’estatut de l’artista, la defensa de la promoció de l’Art Jove…, en definitiva, les qüestions que faciliten les condicions adequades per un exercici just i digne de la professió d’artista i l’impuls de l’art i la cultura.
La cultura s’ha de pensar a llarg termini.
Ets cofundador del col·lectiu AATOMIC en el qual desenvolupau processos d’aprenentatge i intercanvi de coneixement amb un caràcter experimental i social. De quina manera pot intervenir l’art en el teixit social i educatiu?
Al final, es tracta de millorar la vida quotidiana, a través d’unes pràctiques artístiques que anomenam “Artivisme” en les quals els artistes es posicionen i participen per plantar cara a la situació. Aquesta trobada entre l’art i l’activisme sacseja les nostres representacions de la pràctica artística, traient-la dels seus circuits i hàbitats habituals, com galeries i museus, en el domini de la vida quotidiana i l’espai públic. L’art ja no està limitat a la representació de la realitat sinó que s’involucra en la seva transformació.
Darrerament es posa en qüestió aquesta mena d’intervencions. Hi ha estudis que relacionen l’art i aquestes pràctiques amb la gentrificació d’un barri…
No es tracta mai de sostenir que l’art salva el món, ja fa temps que l’art polític fou alliberat de salvar el món, ni tampoc es tracta de pensar que els artistes són superherois que arriben i ho arreglen tot. No hem de sostenir que l’art vagi sempre per davant o alguna cosa així, sinó pensar en una dialèctica social en la qual algunes vegades l’art pot servir com avançada, signe i tempteig de l’avenir, mentre que altres vegades aquest rol recaurà en la ciència, les idees ètiques o les polítiques.
L’art ja no està limitat a la representació de la realitat sinó que s’involucra en la seva transformació.
En aquest sentit, podem veure (en alguns casos) que les campanyes dels polítics han esdevingut ficció instrumentalitzant l’art. Sembla que el poder ha entès bé la importància d’interpel·lar les emocions i ja no és una tasca que correspon tan sols als artistes…
Les campanyes polítiques ens asfixien per una successió de simulacres (en el sentit de Baudrillard) previs a esdeveniments que mai no arriben a produir-se. Des del meu punt de vista, els polítics, pel que fa a la gestió de la Cultura, han demostrat constantment la seva incapacitat per donar suport a una transformació radical real i, pens que és al contrari, obstaculitzen els canvis culturals, fins al punt, que alguns encoratjats pels seus devots, arriben a la repressió intel·lectual. Malauradament, aquests mons de ficció i absència de política cultural real, troben la seva complicitat en aquella part de la ciutadania immobilista i silenciosa que es caracteritzen per deixar que altres actuïn sense fer res, conformar-se, acceptar les normes establertes, suportant gratuïtament els efectes de les decisions imposades o mantingudes pel grup social dominant. Aquesta part de la ciutadania a cultura, incapaços d’emocionar, normalment treballen en projectes conservadors que reprodueixen discursos sobradament coneguts i amb efectes que fa temps han quedat desconnectats de qualsevol intent emancipador. Són agents que, si tenen la possibilitat, es mantenen a l’abric de la seva pròpia incapacitat, institucionalitzats i mercantilitzats. A la vegada, hi ha una altra part de la ciutadania reivindicant-se com a agents de canvi, i les seves accions artístiques, sí, emocionen.
Quin és el paper que ocupa avui dia l’art dintre de l’àmbit educatiu?
A les Illes Balears, dins l’àmbit curricular, el paper de l’art és marginal. Tímidament, es va introduint en alguns programes dels centres i, bàsicament, es redueix a activitats extraescolars. Això significa que l’accés a la Cultura no és universal, no forma part dels ensenyaments obligatoris de primària i secundària. Si cercam aquesta pregunta a la xarxa, trobarem moltíssimes reflexions que intenten demostrar els avantatges de l’art per estimular el pensament crític; el desenvolupament intel·lectual de l’infant; la millora de la capacitat de la memòria, la concentració i l’atenció, així com la coordinació; la millora de les habilitats comunicatives, en general, la seva repercussió positiva. I això és cert, però malauradament, l’educació reglada de moment menysprea l’art, i són projectes disruptius els que van obrint camí en l’art dintre de l’àmbit educatiu.
A les Illes Balears, dins l’àmbit curricular, el paper de l’art és marginal.
Què t’ha aportat passar de ser un artista que treballa de manera solitària al seu estudi a treballar des del comú en projectes comunitaris?
En el meu cas, no es tracta d’una substitució entre dues formes de treball. Són processos creatius complementaris. A l’estudi, és un treball personalíssim, però això no basta, cal agitar la Cultura perquè a través d’ella passin coses reals. Amb els projectes col·laboratius podem dirigir les nostres potencialitats creatives a inventar noves formes actives de relació social; de convivència, de desenvolupament comunitari, d’aprenentatge, d’abordar reptes col·lectius, posar l’art al servei d’altres sectors d’activitat, facilitar processos d’inclusió social, etc., i això, és molt enriquidor en la meva vida personal i col·lectiva: fer amb els altres, involucrant al del costat i promovent junts que les nostres comunitats siguin agents de canvi.
En un món cada vegada més intervingut per la revolució digital on les humanitats es desplacen cap a llocs més invisibilitats, quin lloc ocupen els projectes col·laboratius i sobretot els agents que treballen en l’àmbit de la mediació?
En aquesta era tecnològica i digital, de la robòtica i de la intel·ligència artificial, hem de reivindicar-nos com éssers humans, i precisament, la humanitat i les humanitats ens diferencien dels robots. La creativitat, el pensament crític i la dissidència són essencials per trencar equilibris establerts i tendències dominants. En aquest context, els projectes col·laboratius i la mediació cultural faciliten l’efectivitat de l’art i el seu poder transformador. La (co)creació, facilita els processos de desenvolupament comunitari. Els laboratoris de participació activa poden donar veu i visibilitat als membres de les minories que estan silenciats en altres espais. Com a darrer exemple, les intervencions artístiques a l’espai públic poden oferir un espai per a la mobilització però també per a la socialització. En aquest sentit, m’agradaria recomanar la lectura del projecte dirigit per Marina Garcés «Humanitats en acció», perquè valora la capacitat transformadora i el paper actiu de les humanitats més enllà de ser una disciplina acadèmica.
Els laboratoris de participació activa poden donar veu i visibilitat als membres de les minories que estan silenciats en altres espais.
Sens dubte, la «participació ciutadana» envers la cultura és un concepte que molts polítics han esmentat sovint, però penses que hi ha hagut una implicació real per part de les institucions?
La participació és un dret de la ciutadania, però no basta elegir els nostres representants a les eleccions per fer-ho efectiu, perquè els ciutadans volem prendre posició i implicar-nos en els assumptes que afecten la nostra vida personal i col·lectiva, privada i pública, en l’àmbit social, econòmic, cultural o polític i, perquè això passi, no serveixen ocurrències polítiques estèrils. Preferesc parlar de «processos participatius» (trobades, tallers, laboratoris d’experimentació, etc.) inclusius i vinculants amb la diversitat, processos en els quals no s’improvisa i s’assumeixen compromisos, per descomptat després hi ha una avaluació i un seguiment i es disposa de recursos, instruments, eines i mitjans, tot plegat per facilitar la participació amb perspectiva de gènere i cura dels participants. En matèria de Cultura a les Illes, vull assenyalar que després de tants d’anys, hi ha reivindicacions ignorades per les administracions públiques com, per exemple, la falta d’adequació de la composició dels patronats del museu Es Baluard i la Fundació Miró Mallorca que en el document de bones pràctiques preveu que entre un 20-33% siguin representants de la societat civil, un 33-50% experts i científics o la dissolució de la Fundació Palma Espais d’Art a canvi d’una departamentalització en direccions generals polítiques sense òrgans de participació ciutadana directa. El fracàs del Govern amb el Pla de Cultura participatiu o els despropòsits en la materialització d’espais comunitaris autogestionats des de l’edifici GESA a l’antiga presó de Palma o Can Ribas.
Sembla contradictori invertir amb nous espais però a la vegada deixar-ne d’altres amb una manca de recursos evident. És qüestió d’una mala gestió o falta de voluntat política?
En la meva opinió, s’han d’abandonar models de gestió cultural que ens han deixat una herència de cadàvers immobiliaris, museus i centres culturals buits de recursos per a la producció artística i, malauradament, la mercantilització de la Cultura. S’ha d’obrir pas a una nova economia de la cultura del «comú» o béns comuns. Ja no importa l’artista-geni, paral·lelament, tampoc no ha d’importar l’economista-gurú, amb teories magistrals que no encaixen amb les pràctiques artístiques i culturals, i que han produït una precarització generalitzada en el món de l’art. L’economia de la Cultura ha de ser el resultat de processos de co-creació, en els quals, de forma horitzontal, la ciutadania, els professionals i les administracions puguin abordar els reptes de l’art i la Cultura col·lectives, com també, ajudar a repensar altres sectors, reivindicar drets o a la millora social.
Com t’agradaria acabar aquesta conversa?
M’agradaria acabar dient que aquesta elecció és personal. Les persones són les que han de decidir participar activament i posicionar-se. No ser-hi és l’altra opció, però aquest silenci no és estèril, com diu Jean Baudrillard: “Aquest silenci és paradoxal, no és un silenci que no parla, és un silenci que prohibeix que es parli en el seu nom. I en aquest sentit, lluny de ser una forma d’alienació, és una arma absoluta”.
metamòrfiques 
Deja una respuesta