Fernando Gómez de la Cuesta

“Som el que som gràcies a una sèrie de característiques inalienables, una de les quals és la pulsió essencial per crear.”

“Les propostes continuen creixent en profunditat conceptual i considero que l’aportació textual i crítica és molt important per completar, estimular i debatre sobre l’objecte d’investigació de cada projecte.”

Llicenciat en Dret i en Història de l’Art, Gómez de la Cuesta és crític i comissari independent d’art contemporani. “Còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou”, deia l’escriptor Joan Fuster, i Gómez de la Cuesta treballa amb els artistes des d’aquesta complicitat autèntica que només es troba en qui desenvolupa la seva feina amb una cura excepcional. Fa més de 10 anys que és còmplice dels artistes, en projectes sòlids i diversos com ara CRIdA, Camera Obscura, Tabula Rasa, (HIPER)vincles, Zona Zero o High Society, entre molts altres. En la conversa, acompanya les paraules com als artistes, amb precisió i respecte.

 

Que és un comissari? Com es relaciona amb la figura de l’artista?

Aquesta és una pregunta complexa. Per començar hi ha molts de contextos en què un comissari desenvolupa la seva tasca, diferents projectes amb diferents continguts i objectius que fan que es modifiquin les funcions concretes que s’han d’exercir, de vegades la iniciativa parteix de tu, en altres ocasions les propostes sorgeixen d’una altra manera, els casos són molt variats… L’etimologia llatina de la paraula curador inclou accepcions com cuidar, curar i adequar, però també d’altres com dirigir, és evident que un comissari ha d’atendre les tasques de mediació, de coordinació i de muntatge, de direcció i d’assistència dels diferents agents que hi participen, però no només això, també ha de transcendir aquestes funcions realitzant una contribució intel·lectual aplicada al projecte en la seva gènesi i en el seu desenvolupament. Una aportació de continguts que de vegades no s’efectua amb la profunditat i el rigor que s’hauria de fer, donant més importància a allò organitzatiu que a allò conceptual o, fins i tot, estant més pendents de figurar, aparentar o estar a la moda, que d’aportar, aprofundir i créixer.

Barenblit en el seu text “La construcción del discurso. El trabajo de los curadores de arte contemporáneo” assenyala que el comissari ha de realitzar i transcendir totes aquestes tasques organitzatives per ser també el responsable de la concepció teòrica del projecte i de la seva implementació en un espai expositiu, diguem que aquesta contribució intel·lectual podria ser una diferència essencial entre un coordinador d’exposicions i un comissari. El curador conceptualitza i formalitza exposicions, crea o detecta el marc que justifica la proposta, ja sigui una exposició de tesi, una visió retrospectiva o el desenvolupament d’un projecte individual d’un artista… Per a això defineix, localitza i selecciona els objectes artístics i extraartístics, els documents, els elements materials o immaterials, que suporten el discurs i que el cohesionen, a més planifica i supervisa la instal·lació i el muntatge dels dispositius en base al que es vol comptar i a com es vol explicar, ha de coordinar tots els aspectes de l’exposició malgrat que sigui de manera indirecta, ja que una de les tasques del comissari és obrir xarxes de col·laboració amb molts d’altres agents que també poden intervenir i aportar.

M’agrada quan Obrist en la seva “Breve historia del comisariado” diu que Szeemann, un dels pares del comissariat actual, era arxiver, muntador d’art, cap de premsa, comptable i, sobretot, còmplice dels artistes. Aquesta polivalència crec que defineix bé la figura del curador, però m’interessa especialment aquest últim element de caràcter emocional que, d’alguna manera, comença a contestar la segona part de la vostra pregunta sobre com es relaciona el comissari amb l’artista: penso que aquesta implicació còmplice entre artista i comissari és fonamental i quan s’estableixen aquest tipus de relacions és quan sorgeixen els millors projectes. No obstant això no cal oblidar que Obrist de seguida afegeix que les propostes de Szeemann manifesten una energia sense límits per a la investigació i un saber enciclopèdic, no només sobre art contemporani, sinó també sobre esdeveniments socials i històrics. Szeemann tenia unes capacitats extraordinàries, sense dubte, però crec que la unió d’aquesta implicació sentimental i d’aquesta aportació intel·lectual és la combinació necessària perquè les propostes es desenvolupin fent créixer a tots els agents que intervenen, des de la figura essencial de l’artista i la seva obra, dels quals el comissari ha de cuidar amb preferència, fins al públic que rep el projecte.

 

Quins son els mecanismes que actualment serveixen per legitimar una obra d’art?

La veritat és que no em preocupa gaire la legitimació de l’obra d’art com a tal, ni quins són els mecanismes perquè això passi. Penso que en primera instància són els artistes els que decideixen què és art i, a partir d’aquí, es pot obrir tot un camp de combinacions on l’art i allò extern concorren. No crec en criteris absoluts, així que entenc que aquestes qüestions depenen del context de decisió, de la definició d’art amb la qual estiguem treballant i del nivell intens o extens que vulguem aplicar. Ja he comentat en alguna ocasió que en sectors tan especialitzats com el nostre, els que “decideixen” els criteris d’accés al mateix són els propis integrants del sistema, aquests codis els marquen els agents que ja estan inserits en la seva pròpia estructura: artistes, comissaris, crítics, galeristes, col·leccionistes, institucions… No obstant, tot això pot fer que es confongui aquesta legitimació sobre la qual em demaneu, amb l’accés al mercat o a determinades institucions que, per si mateixes, es consideren legitimadores.

 

Quin acte pedagògic hi ha darrera de la figura d’un comissari?

La feina del comissari és plena de gestos i molts d’ells tenen un component pedagògic, en ocasions són evidents i en altres menys, de vegades són l’objectiu principal i de vegades sorgeixen d’una manera secundària. El que si em sembla clar és que els itineraris que s’estableixen haurien de procurar un aprenentatge per a tots els agents que intervenen i per al públic que coneix del projecte. El comissari, com a principal mediador entre tots els participants d’aquest procés, ha de tenir cura de generar i fomentar aquesta comunicació, aquesta transmissió de coneixement i d’experiència, perquè es converteixi en un ensenyament mutu i amb continuïtat.

 

Si li demanam a un nin que es un comissari d’art, que creus que ens diria?

Bé, sóc pare, així que fa un temps vaig decidir parlar amb el meu fill gran sobre la meva professió, ell tenia 6 o 7 anys i vaig començar amb una pregunta semblant a aquesta que em feu. Potser sigui poc significatiu perquè el meu fill ja tenia una consciència aproximada d’allò al que es dedicava el seu pare, havíem comentat alguna cosa, m’havia acompanyat a qualque muntatge, inauguració o presentació, però mai ens havíem aturat a parlar del meu treball en concret. Va ser curiós perquè en la seva resposta em va resumir el que veia que jo feia i que, en moltes ocasions, entrava en col·lisió amb el temps que li podia dedicar a ell. Em va dir que jo col·locava les peces, se les explicava a la gent i escrivia. De tota manera, com ja he dit, no crec que serveixi com a exemple de res, ja que el “subjecte de la prova” tenia un coneixement a priori de l’assumpte. El que si que deixa en evidència la vostra pregunta i la resposta que intueixo que es produiria en la majoria dels casos, és la vergonyant manca de presència de tot el vinculat amb la creació en els itineraris formatius dels nostres fills, en els plans d’estudis del nostre país no es posa en valor res que tingui a veure amb l’art, malgrat la seva importància i malgrat ser una qualitat consubstancial a l’ésser humà.

 

12458986_10208582233102458_1747573943_o

 

Quina podria ser la visió d’un comissari per apropar l’art contemporani a l’escola?

Penso en moltes opcions, però crec que la més evident ha de ser procurar aproximacions i articular discursos pedagògics sobre les diferents manifestacions de l’art contemporani, apropiades i acomodades als nivells dels diversos interlocutors, fer-les accessibles i interessants des del coneixement i el rigor. Nosaltres som els professionals, les persones adequades i preparades per transmetre aquest coneixement. Hem de ser realistes, la creació actual més innovadora mai tindrà un públic ampli, però només des de la formació, des de l’inici dels itineraris educatius, aconseguirem consolidar successives generacions de persones formades, masses crítiques que puguin tenir interès en la creació contemporània.

 

En Kaprow al llibre “la educación del des-artista” cita: “Els no-artistes que ara habiten el globus, que segueixen creient que son part de l’antiga església de l’art podrien pensar amb lo no satisfactori de la seva posició i com abandonat la fe, poden dirigir els seus dons cap a qui pugui emprar-los: o sigui, tot el món. (…) podrian llavors preparar-se per ocupar papers constructius en l’educació publica, elemental i secundaria”. Estàs d’acord amb aquesta afirmació?

La cita de Kaprow està inserida en el seu propi discurs, em resulta difícil “estar d’acord o no” amb una afirmació d’aquestes característiques. Connectant amb Kaprow i la seva voluntat d’integrar art i vida, penso en la importància que ha de tenir l’artista en l’acció i en la construcció social, el considero un agent essencial amb capacitats i sensibilitats extraordinàries, necessàries per obrir i aprofundir vies de coneixement i, per descomptat, per fer-les arribar a la gent. Per això crec que el seu paper en l’educació hauria de ser més important que el que ara mateix té i que és pràcticament inexistent. Esteim desaprofitant talents i vies interessants per un excés d’encotillament, de norma i d’homogenització en el nostre sistema educatiu. També seria interessant comentar, al fil de la frase de Kaprow, la consideració social dels professors al nostre país, professionals que tenen una de les comeses més transcendents que puc pensar i que, malgrat això, no tenen un reconeixement parell a la importància de la seva funció.

 

Quins artistes creus que compartirien la noció d’artista-educador?

Com hem comentat, partim d’un sistema formatiu deficitari, educacions primàries i mitjanes on es menysprea tot el que tingui a veure amb l’art en general i amb la creació contemporània en particular, però on tampoc s’incentiva l’esperit crític ni la presa de partit. Crec que, d’una manera o altra, tot artista i la seva producció tenen cert component formatiu. L’art ha de ser un espai de resistència i de creació, ha de portar implícit una presa de posició i un esperit crític. Penso que aquesta és una de les principals aportacions que un artista pot fer: ajudar a formar una massa crítica. Ara per ara no puc concebre l’existència d’un art innocu realitzat per artistes indolents.

 

En ple segle XXI i amb les eines de comunicació que tenim, és necessaria la figura d’un comissari?

Bé, no sé si entenc bé la pregunta. No acabo de veure clara la relació tan directa que establiu entre les eines de comunicació actuals i la figura del comissari. Per començar, i com hem comentat abans, la funció del comissari és força polièdrica, està plena de matisos, de punts de connexió, d’experiència i de coneixement, però també d’heterogeneïtat i de multidisciplinarietat, a més el comissari apareix com a part d’un equip. Jo crec que la figura del comissari cobreix unes funcions molt necessàries en el desenvolupament de determinats projectes, el que no vol dir que aquest rol sigui indispensable ni que tots els projectes hagin de ser comissariats. Per a mi, el que resulta evident, és que quan un comissari desenvolupa bé la seva funció esdevé una aportació molt important i interessant per a qualsevol projecte.

 

Que li aporta a l’artista?

De manera preliminar es pot dir que li aporta un punt de vista diferent i un altre coneixement i experiència que crec que és molt útil a l’hora de la construcció de la proposta. Com assenyalava abans crec que hi ha molts diferents tipus de projectes que sorgeixen del treball d’un conjunt de persones, més o menys ampli, segons cada investigació concreta. La figura essencial és l’artista i la seva creació, ells són els protagonistes de tot aquest procés que s’acaba formalitzant, en la majoria d’ocasions però no exclusivament, en una exposició. Penso que això és un criteri que no s’ha de perdre de vista en tot aquest camí, crec que el comissari ha de coordinar, assessorar i assistir a l’artista, sempre des del diàleg íntim que constitueix el desenvolupament d’una proposta, una aportació que contribueixi a la millora del projecte en tots els vessants possibles.

12476338_10208592793846470_104489630_n

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s