Fernando Gómez de la Cuesta

Historiador, crític d’art i curador.


Llicenciat en Dret i en Història de l’Art, Gómez de la Cuesta és crític i comissari independent d’art contemporani. “Còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou”, deia l’escriptor Joan Fuster, i Gómez de la Cuesta treballa amb els artistes des d’aquesta complicitat autèntica que només es troba en qui desenvolupa la seva feina amb una cura excepcional. Fa més de quinze anys que és còmplice dels artistes, en projectes sòlids i diversos com ara CRIdA, Camera Obscura, Tabula Rasa, (HIPER)vincles, Zona Zero, PalmaPhoto o High Society, entre molts altres, ara té en preparació propostes per a La Regenta de Las Palmas, Centro Párraga de Múrcia, Casa de la Cultura d’Arrecife, CGAC de Santiago de Compostel·la i per als Cool Days Festival d’Artà. En la conversa, acompanya les paraules com als artistes, amb precisió i respecte.

 


 

 

Quina és la teva visió del què i per a què hauria de servir la feina d’un curador?

És una pregunta complexa. Per començar hi ha molts de contextos en els quals un curador desenvolupa la seva tasca, diferents projectes amb diferents continguts i objectius que fan que es modifiquin les funcions concretes que s’han d’exercir. A vegades la iniciativa parteix de tu, en altres ocasions les propostes sorgeixen d’una altra manera, hi ha projectes de tesi, historiogràfics, retrospectius, col·lectius, individuals, i no parlem només d’exposicions, hi ha molts de formats dels quals un comissari es pot ocupar… L’etimologia llatina de la paraula curador inclou accepcions com cuidar, curar i adequar, però també altres com dirigir. És evident que un curador atén les tasques de mediació, de coordinació i de muntatge, de direcció i d’assistència dels diferents agents artístics, però no només això, també ha de transcendir aquestes funcions realitzant una contribució intel·lectual aplicada al projecte en la seva gènesi i en el seu desenvolupament. Una aportació de continguts que de vegades no s’efectua amb la profunditat i el rigor que s’hauria de fer, donant més importància al fet organitzatiu que al punt conceptual o, fins i tot, més pendents de figurar, aparentar o estar a la moda, que d’aportar, aprofundir i (fer) créixer.

 

Ferran Barenblit actual director del MACBA al seu text La construcció del discurs, El treball dels curadors d’art contemporani assenyala que el comissari ha de realitzar i transcendir totes aquestes tasques organitzatives per ser també el responsable de la concepció teòrica del projecte i de la seva implementació en un espai expositiu…

Aquesta contribució intel·lectual podria ser una de les diferències essencials entre un coordinador d’exposicions i un comissari. El curador conceptualitza i formalitza exposicions, crea o detecta el marc que justifica la proposta, ja sigui una exposició de tesi, una visió retrospectiva o el desenvolupament d’un projecte individual d’un artista… Per això defineix, localitza i selecciona els objectes artístics i extraartístics, els documents, els elements materials o immaterials que suporten el discurs, que el cohesionen i que hi aprofundeixen. També planifica i supervisa la instal·lació i el muntatge dels dispositius d’acord amb el que es vol explicar i com es vol fer, ha de coordinar tots els aspectes de l’exposició, de manera indirecta o amb la col·laboració d’altres professionals, ja que una de les tasques del curador és obrir xarxes amb altres agents que també poden intervenir, aportar i sumar.

El curador conceptualitza i formalitza exposicions, crea o detecta el marc que justifica la proposta

 

Quin tipus de relació es crea entre el curador i l’artista, o millor dit, com penses que es retroalimenten?

M’agrada quan Obrist en el seu Breu història del comissariat diu que Szeemann, un dels pares del comissariat actual, era arxiver, muntador d’art, cap de premsa, comptable i, sobretot, còmplice dels artistes. Aquesta polivalència crec que defineix bé la figura del curador. M’interessa especialment aquest últim element de caràcter emocional, perquè, d’alguna manera, contesta a la teva pregunta: pens que aquesta implicació còmplice entre artista i comissari és fonamental i quan s’estableixen aquest tipus de relacions és quan sorgeixen els millors projectes. No obstant això cal no oblidar que Obrist, de seguida, afegeix que les propostes de Szeemann manifesten una energia sense límits per a la investigació i un saber enciclopèdic, no només sobre l’art contemporani, sinó també sobre els esdeveniments socials i històrics. Szeemann tenia unes capacitats extraordinàries, sens dubte, però crec que la unió d’aquesta implicació sentimental i d’aquesta aportació intel·lectual és la combinació necessària perquè les propostes es desenvolupin fent créixer a tots els agents que hi intervenen, des de la figura essencial de l’artista i la seva obra fins al públic que rep el projecte.

 

Quins són els mecanismes que actualment serveixen per a legitimar una obra d’art?

La veritat és que no em preocupa gaire la legitimació de l’obra d’art com a tal, ni quins són els mecanismes perquè això passi. Pens que en primera instància són els artistes els que decideixen què és art. No crec en criteris absoluts, així que entenc que aquestes qüestions depenen del context de decisió, de la definició d’art amb la qual estiguem treballant i del nivell intens o extens que vulguem aplicar. Ja he comentat en alguna ocasió que en sectors tan especialitzats com el nostre, els que “decideixen” els criteris d’accés al mateix (no confondre amb definir allò que és art) són els propis integrants del sistema, aquests codis els marquen els agents que ja estan inserits en la seva pròpia estructura: artistes, curadors, crítics, galeristes, col·leccionistes, institucions… Tanmateix, tot això pot fer que es confongui aquesta legitimació sobre la qual em demanes, amb l’accés al mercat o a determinades institucions que, per si mateixes, es consideren legitimadores.

Pens que aquesta implicació còmplice entre artista i comissari és fonamental i quan s’estableixen aquest tipus de relacions és quan sorgeixen els millors projectes.

 

Quin acte pedagògic hi ha darrere de la figura d’un comissari?

La feina del curador és plena de gestos, intencions, idees i objectius, i molts d’ells tenen un component pedagògic. A vegades són la finalitat principal i d’altres sorgeixen d’una manera secundària. El que si em sembla clar, és que els itineraris que s’estableixen haurien de procurar un aprenentatge per a tots els agents que intervenen i per al públic que coneix del projecte. El curador, com a principal mediador entre tots els participants d’aquest procés, ha de tenir cura de generar i fomentar aquesta comunicació, aquesta transmissió de coneixement i d’experiència, perquè es converteixi en un ensenyament mutu i amb continuïtat.

 

Si demanam a un nin que és un comissari d’art, quina creus que seria la seva resposta?

Som pare de dos nins i una nina, així que he parlat amb ells unes quantes vegades sobre la meva professió. Al meu fill gran, quan tenia 6 o 7 anys, li vaig fer una pregunta semblant a aquesta que tu em fas. Potser és poc significatiu perquè el meu fill ja tenia una consciència aproximada d’allò al que es dedicava el seu pare, havíem comentat alguna cosa, m’havia acompanyat a qualque muntatge, inauguració o presentació… Va ser curiós perquè en la seva resposta ell em va resumir el que veia que jo feia. Em va dir que jo parlava molt amb artistes, que tenia moltes reunions, que escrivia i que quan anava a la sala d’exposicions (a la qual m’havia acompanyat en alguna ocasió) situava les peces dins l’espai i les explicava a la gent. De tota manera, el “subjecte de la prova” tenia un coneixement a priori de l’assumpte. El que sí que deixa en evidència la pregunta i la resposta que intuesc que es produiria en la majoria dels casos, és la vergonyant manca de presència de tot el vinculat amb la creació en els itineraris formatius dels nostres fills, als plans d’estudis del nostre país no es valora res que tingui a veure amb l’art, malgrat la seva importància i malgrat ser un valor essencial de l’ésser humà. El meu fill, uns anys després, un dia que vaig anar a recollir-lo a l’escola a l’inici del curs, em va dir: “Papa, aquest any he dit a la classe que ets arquitecte, ja estic fart d’explicar què és un comissari d’exposicions”.

Als plans d’estudis del nostre país no es valora res que tingui a veure amb l’art, malgrat la seva importància i malgrat ser un valor essencial de l’ésser humà.

 

Quina podria ser la visió d’un curador per apropar l’art contemporani a l’escola?

Pens en moltes opcions, però crec que la més evident ha de ser procurar aproximacions i articular un discurs pedagògic sobre les diferents manifestacions de l’art contemporani, apropiades i acomodades als nivells dels diversos interlocutors, fer-les accessibles i interessants des del coneixement i el rigor. Nosaltres som els professionals, les persones adequades i preparades per transmetre aquest coneixement. Hem de ser realistes, la creació actual més innovadora mai tindrà un públic ampli, però només des de la formació, des de l’inici dels itineraris educatius, aconseguirem consolidar successives generacions de persones formades i sensibles, de masses crítiques que puguin tenir interès en la creació contemporània.

 

Allan Kaprow al seu llibre La educación del des-artista diu: “Els no-artistes que ara habiten el globus, que segueixen creient que son part de l’antiga església de l’art, podrien pensar amb el que no és satisfactori de la seva posició i com abandonant la fe, dirigir els seus dons cap a qui pugui emprar-los: o sigui, tot el món. (…) llavors, podrien preparar-se per ocupar papers constructius en l’educació pública, elemental i secundària”…

Aquesta cita de Kaprow està inserida dintre del seu propi discurs, però connectant amb el que ell diu i amb la seva voluntat d’integrar art i vida, pens en la importància que ha de tenir l’artista en l’acció i en la construcció social, jo el consider un agent essencial amb capacitats i sensibilitats extraordinàries, necessàries per obrir i aprofundir vies de coneixement i, per descomptat, fer-les arribar a la gent. Per això crec que el seu paper a l’educació hauria de ser més important que el que ara mateix té, pràcticament inexistent. Estam desaprofitant talents i vies interessants per un excés d’encotillament, de norma i d’homogeneïtzació en el nostre sistema educatiu. També seria interessant comentar, al fil de la frase de Kaprow, la consideració social dels professors al nostre país, professionals que tenen una de les comeses més transcendents que puc pensar i que, malgrat això, no tenen un reconeixement suficient per a la importància de la seva funció.

Estam desaprofitant talents i vies interessants per un excés d’encotillament, de norma i d’homogeneïtzació en el nostre sistema educatiu.

 

Moltes vegades es parla de l’excés de catàlegs d’art que a vegades queden relegats dintre de caixes per falta d’una bona distribució entre altres factors. Et sembla necessari l’edició en paper actualment amb la despesa i la contaminació ambiental que això suposa?

Em sembla necessària l’edició en paper de publicacions d’una manera conscient, adequada i sostenible. Molts dels avenços tècnics que s’han anat desenvolupant en els darrers anys han procurat vies respectuoses amb el medi ambient, papers reciclats, tintes ecològiques… En algunes ocasions, no en totes, el llibre, la publicació, són elements necessaris per completar adequadament un projecte, a més és una activitat important per mantenir a gran part de l’organigrama professional de la cultura. Són molts i molt variats els diferents formats editorials que es poden donar en el si d’una proposta, des del llibre d’artista, passant per l’assaig, el catàleg, però és cert que no cal fer una publicació sobre l’enèsima revisió del paisatge, posem per cas, a la col·lecció d’un museu, una exposició de refregit, sense gaire investigació, amb un comissariat que no aporta, una tesi que no existeix i que no té més funció que la d’omplir la programació de forma barata i, si s’escau, pagar algun favor polític. Crec que tots els agents, artistes i comissaris inclosos, hauríem de ser responsables i no participar en aquest tipus de projectes que no aporten gens i molt menys produir publicacions que les recullin, però la fam estreny i les ganes de figurar motiven molt. El respecte que hem de procurar tenir pel medi ambient és el que s’ha d’observar també amb els drets dels autors d’una publicació que es vulneren constantment per part de les institucions i les administracions que decideixen responsabilitzar-se d’una edició. És bastant habitual, per desgràcia, veure com una institució decideix realitzar una publicació del projecte que acull o que finança, però sembla que ho fa només perquè se sent compromesa, gairebé obligada, i que fan allò per marcar una casella més en l’exercici del servei públic i de la construcció cultural a la qual se senten compel·lits. La pena és que no s’adonen que aquestes edicions, sense un esforç de distribució real, queden confinades en magatzems on les mateixes s’acaben podrint. Els drets intel·lectuals dels autors engloben que les institucions a les quals estem donant continguts, tinguin cura de les nostres creacions i, en aquest “tenir cura de”, s’engloba una correcta conservació i distribució de totes aquestes publicacions.

Se sol qüestionar la dificultat d’apropar l’art contemporani, però moltes vegades quan assistim com a receptors a qualsevol museu o centre d’art les fulles de sala empren, en alguns casos, llenguatges massa tècnics que només són fàcils d’entendre per a les persones que treballen en aquest camp. No et sembla que és una tasca que s’hauria de contemplar des d’una banda més pedagògica per part dels curadors?

Bé, assumint la responsabilitat que ens toca com a comissaris i professionals del teixit, i sense voler defugir-ne, he de dir que gran part de la responsabilitat del que assenyales té a veure amb l’estructura precària en la qual es desenvolupa la creació contemporània i la manca de consciència per part de les institucions sobre quins haurien de ser els seus veritables objectius, la seva funció i la finalitat real. Malauradament, en moltes ocasions, com a professional, et trobes amb institucions en les quals es desenvolupen els teus projectes que no estan prou dotades, ni humana ni pressupostàriament parlant. Institucions que no tenen departament pedagògic, que no compten amb el personal ni amb els mitjans adequats, que tracten de tirar endavant projectes amb pressupostos no suficients… el problema és que el nostre propi “estat de necessitat” ens fa acceptar treballs, fins i tot, quan sabem que no es donen les condicions necessàries. Això ens porta a un acord de mínims en el qual només s’atenen a aquests mínims. Moltes vegades, entre els materials i actuacions que hauríem de fer, tot just portem a terme l’indispensable perquè el projecte tiri endavant, un text de tesi més o menys desenvolupat, els materials bàsics de difusió… En una estructura solvent i no tan precària com la nostra, uns honoraris suficients et permetrien poder dedicar un altre tipus de temps i esforç als projectes, es podrien elaborar múltiples materials ajustats a les diferents necessitats, ens trobaríem amb equips pedagògics i d’intermediació preparats, motivats i ben remunerats als diferents museus i centres d’art on feim feina, ens trobaríem allò que hauria de ser i no el que, malauradament, és.

Com t’agradaria acabar aquesta conversa?

Desitjant que el teixit cultural i específicament el sector de les arts visuals es pogués treure de sobre gran part de la dependència i tota la ingerència política que patim. Per sortir de la precarietat en què estem sumits necessitem autonomia, necessitem desvincular-nos d’uns interessos i uns terminis polítics que res tenen a veure amb els de la creació contemporània, necessitem plans de cultura a llarg termini, redactats i dirigits per professionals, necessitem deixar de ser els bufons amb els quals els partits i els polítics programen els seus “palaus” a preu de misèria.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Crea un sitio web o blog en WordPress.com

Subir ↑

A %d blogueros les gusta esto: