Andrea Cruz Marchant

Coreògrafa i ballarina llicenciada per la Universitat de Xile. Andrea Cruz Company és el nom del seu projecte actual en solitari després de treballar les dues últimes dècades amb la companyia auMents. Ens trobam per a conversar a La viniloteca, situada en el número 14 del carrer de l’Argenteria i el 17 de la Vidrieria. Sona Shiny Happy People de R.E.M.

 

El moviment és quelcom que neix de forma natural des de la infància. Com va començar la teva necessitat de ballar per després convertir-se en una professió?

Des de la meva infància he tengut relació amb la dansa, l’òpera, la poesia, els titelles; escrivia i ballava, el meu pare escoltava òpera, el meu oncle era tenor i el meu padrí intèrpret de clàssic. Els diumenges,  amb la meva àvia, la meva mare i la meva germana, anàvem a veure teatre de titelles. Per a mi, la dansa té una relació molt estreta amb la poesia. Una de les activitats que m’encantava de petita era el patinatge artístic. M’emocionava molt, sembla que expressava alguna cosa perquè la gent del meu barri es detenia a mirar la coreografia que feia al carrer, era una dansa que em sortia de forma natural. El moviment sempre ha estat vinculat al meu ser. El meu pare era un bon ballarí de cúmbia, salsa…, la meva mare era maldestra però molt divertida. Crec que tenc això del teatre per part de la meva mare,  i per la del meu pare, gaudir el moviment. Durant sis anys vaig pertànyer als Boy scouts, amb els quals vaig viure experiències molt belles perquè teníem la possibilitat d’expressar-nos artísticament. D’allà va sorgir el meu grup d’amigues,  que després ens hem dedicat al món de l’art en diferents manifestacions. Als vint anys vaig entrar a la Facultat d’Arts de la Universitat de Xile,  on vaig cursar una llicenciatura en dansa. Després de tres anys vaig treballar amb la companyia xilena-Francesa molt potent el Teatre del Silenci i després de diverses col·laboracions vàrem crear AuMents amb Tomeu Gomila. He ballat des de sempre i esper tenir corda per a estona.

 

Per què dansa contemporània  i no clàssica?

Després d’anar a classes de dansa a l’escola et compres les puntes per fer ballet i t’hi puges. La dansa clàssica has de practicar-la des de petitona, jo vaig demanar d’ingressar al conservatori, però la meva mare treballava com a professora i el meu pare tampoc no tenia temps per  portar-m’hi, era molt arriscat per a una nena de 7 anys anar sola fins al centre de Santiago de Xile a fer classes. Potser hauria estat ballarina clàssica, perquè tenia talent, però el context no em va deixar.

 

A  la teva formació,  s’hi poden trobar pràctiques com la dansa butoh. Deia Kazuo Ohno, un dels seus precursors, que és el subconscient el que marca el ritme i dicta els moviments. “És l’ànima la que dansa, el cos la segueix”…

El que em va commoure de la dansa butoh va ser veure intèrprets tan grans, persones d’uns vuitanta anys ballant. Vaig observar que aquesta implicació i interpretació  no es troba en la tècnica, sinó en l’ànima que dansa. Encara que és complexa i dura físicament, no és esquemàtica, que és el que passa normalment  amb altres tècniques. En la dansa butoh danses a mesura que dansa la teva edat, danses amb la teva vida, la teva vida es va mobilitzant d’acord amb la teva experiència. La proposta i la seva estètica onírica em varen captivar.

Per això m’identific amb aquesta dansa, perquè imagín i sent una emoció i la transmet. Per a mi  és molt difícil que ho maquilli amb un moviment estàndard, vull expressar alguna cosa que surti des del profund,  no com un esquema sinó com a quelcom que visc.

 

Centres la teva investigació en la relació que té el cos amb l’espai i la llum, en el qual estableixes un joc amb els objectes. La respiració, el compàs, la presència i les textures t’acompanyen per ampliar la dimensió del joc escènic. Són aquestes interrelacions les que et proporcionen més eines per a la creació?

Absolutament, la llum per sí mateixa és moviment, és vida,  i la llum dissenyada m’interessa perquè hi puc crear diferents paisatges i atmosferes. Per a mi  la llum és màgia pura, és importantíssima, potencia els quadres que es creen. No obstant això, també he experimentat amb l’espectacle MaKaM, un treball de carrer en què treballam amb la llum del dia. Quan no hi ha grans desplegaments de llum, simplement descobreixes que amb el moviment la màgia també és present, tot i així  l’espectacle és hipnòtic.

 

Els elements escenogràfics als teus projectes tenen un paper que va del quotidià al simbòlic. Se seleccionen orgànicament en el procés creatiu o responen a un pla escenogràfic precís?

He descobert el treball des de la intuïció, estic oberta a deixar-me seduir per certes imatges, músiques, objectes, vestuaris, etc. Els elements escenogràfics sempre necessiten instal·lar-se per explicar alguna cosa amb la peça que vaig creant, la qual cosa em sembla molt curiosa, perquè amb el temps trob que aquests materials tenen relacions i símbols molt concrets en altres contextos, per exemple, en altres cultures i sense saber-ho tenen relació amb el que he treballat en el meu espectacle. També em passa amb la música, en aquesta darrera producció hi havia molta música barroca, va aparèixer, és com ara respondre a estímuls que em diuen: “pum!, això ha d’estar aquí”. Després ho estudii, ho analitz i, acuradament, li don un espai en la composició de l’obra.

 

Col·labores amb el centre de creació EIMA, a Maria de la Salut, en l’àrea pedagògica i social, amb persones de la tercera edat. Quina importància penses que té en l’àmbit pedagògic el moviment per a la gent gran?

La nostra classe és d’estiraments i moviment. Quan treballam la llibertat del moviment, la part creativa, percep que els encanta, sent que irradien plaer, alegria, els suggeresc que ens hem de sentir flexibles com un jonc, s’alliberen. Un altre camí molt interessant és el tacte mitjançant les manipulacions, una assistència per  aprofundir en els estiraments i anar més enllà per mitjà de pressions. És quelcom que et fa pensar que tens una edat però que t’has de seguir superant, passar amb consciència els teus límits físics, que al capdavall són determinants. També té a veure amb una relació directa amb escoltar el cos i el que proposa l’altre.

 

Has treballat en algun moment dins l’àmbit educatiu amb la dansa?

És una assignatura pendent, m’ho qüestion. Tenc la idea de mobilitzar l’aula, respirar des d’un altre punt, que es moguin, que observin. Fa poc, el meu fill petit estava estudiant anglès i s’avorria molt,  llavors li vaig dir: “et diré una paraula i tu has de dir-la físicament”, i ell anava fent els moviments, llavors s’aprèn des d’una experiència corporal, no només és l’intel·lecte que capta informació, el cos és experiència i l’experiència és retinguda per la ment. Una vegada vaig fer un treball sensorial al costat de Maud Billén amb el curs d’infantil del meu fill.  Va ser un experiment molt interessant perquè en aquella ocasió els vam fer sentir que la classe era un bosc amb cascades, fulles seques, cants d’ocells, olors de la terra, un viatge dins l’aula.

 

Sembla que com a espectadors estam acostumats a tenir un paper concret. Amb la teva experiència,  penses que amb el temps i les diferents propostes s’ha anat modificant aquesta posició?

El públic és molt variat, no sé si s’ha anat modificant,  el que sent és que hi ha persones que tenen capacitat per assimilar diferents llenguatges i no els costa gens, en gaudeixen. Depèn del context, si entram en una societat conservadora,és més difícil. Record que quan vaig veure Pina Bausch amb la seva obra La consagració de la Primavera i Cafè Müller al Liceu de Barcelona, va haver-hi gent que es va aixecar escandalitzada i se’n van anar i ja era l’any 2011. Depèn de la informació que maneja el públic i de la seva curiositat. D’altra banda,  també hi són els artistes,alguns tenen una tendència cap a la provocació, uns altres treballen amb la fantasia, la cruesa o en una línia més conceptual. Aquesta és la meravella de l’art, que cadascun té un llenguatge i quan un artista troba el seu el públic pot gaudir si està obert a això. Amb relació a la dansa, el que passa és que moltes persones tenen la idea que la dansa és moure’s d’una certa manera, i treure’ls del seu esquema els pot sorprendre per a bé, si estan oberts a experimentar noves propostes, o se sentiran defraudats si van amb la idea de veure el mateix de sempre. I una cosa molt important per a mi és la qualitat de les obres, independentment del format, és el que et transmeten, i això crec que transcendeix.

 

Las hermanas Verán és el teu darrer projecte i el primer de la teva trajectòria creativa en solitari. Acompanyada de la ballarina Naroa Galdós, dirigeixes i coreografies, juntament amb Amelia Llop, la història de dues germanes que ho han perdut tot, excepte els records…

“Verán” és el futur de la tercera persona del plural del verb veure, el que veuré. Las hermanas Verán és un projecte que ja desenvolupava des de fa temps i que es va concretar en una residència del C.I.N.E Sineu, on vaig conèixer Naroa Galdós, amb la qual compartesc escena. Ha estat un plaer crear amb ella perquè és talentosa, té maduresa i una enteresa captivadora. També ha estat al meu costat Amelia Llop, una gran artista amb molta experiència i humilitat que ens ha ensenyat a analitzar el moviment i a qüestionar-lo, és un luxe tenir-la amb nosaltres.

Las hermanas Verán reviuen i viuen dels records, parla de les relacions entre dues germanes en què la més gran  vol transmetre la seva experiència a la petita i ella es rebel·la, no ho vol. Les experiències les hem de viure nosaltres mateixos, perquè per molt que tu vulguis estalviar el dolor als altres cadascun ha de viure el seu propi procés. A la peça feim viure i ballar animals embalsamats, cranis, ocells que portam a la vida des de la mort, el moviment té la capacitat de fer-los reviure. Aquí la relació amb la fotografia és la de rescatar el record, temps atrapat,  i deixar-lo anar aquí i ara perquè dansi. L’amor o l’esquinçament humà o animal coincideixen, plaer i dolor com a reflexió en la imatge final, un quadre que pot expressar la bellesa del mort, allò que fereix la joventut, la nuesa.

 

PalmaDansa és des de fa uns anys un programa municipal consolidat amb l’etiqueta “La ciutat es mou”. L’objectiu, segons la pàgina de l’Ajuntament, és “difondre la feina de ciutadans, estudiants i col·lectius que viuen amb la dansa”. Penses que és un programa interessant?

És un programa interessant com a festival. L’ideal seria que tengués continuïtat durant l’any. Ara, al Teatre Principal, amb la direcció de Carles Forteza i Mónica Pérez, hi ha una presència de dansa de bon nivell, llavors la manca no és tan forta perquè hi ha tallers i hi venen diferents exponents de la dansa. Crec que l’Ajuntament podria implicar-se més, és important educar  la gent amb aquest tipus d’iniciatives, sobretot si poden veure espectacles al carrer, el vianant se sorprèn i és atractiu, et deixa petjada. Seria interessant continuar amb microfestivals o cicles específics de dansa, fer-ho en espais lliures en diferents èpoques de l’any.

 

Quina implicació i suports demanaries com a creadora a les institucions culturals?

Els demanaria una implicació efectiva, que eduquin la població, que invertesquin en teatre, en cultura, que tenguin estima pel que feim i ho valorin. Per a un artista és difícil portar endavant un projecte, tenir efectiu, perquè et paguen tres mesos després de fer la teva actuació i això és molt poc estimulant, no és arribar i actuar, cal pagar l’equip que treballa amb tu, els assajos, les residències, les actuacions. Ens ofeguen amb temes fiscals, tenim per norma ser empresaris autònoms per poder optar a algunes ajudes. Treballam un munt de temps abans, fins a poder arribar a produir-lo, i després ni t’ho explic. Aquesta és una problemàtica que vivim molts artistes, Espanya no s’escapa d’aquesta deficiència en el sistema. També hem de pensar què és el que feim quan anam a una altra destinació, o perquè triam un país. Generalment, el que representa a un país no és tant la seva economia, sinó el seu poder natural i cultural, un reconeix un país pels seus artistes, per la seva arquitectura, per la seva música, pel seu art.

 

Com t’agradaria acabar aquesta conversa?

M’encantaria acabar dient-te que girarem moltíssim per l’estranger amb Las hermanas Verán i amb el projecte Tales of the Body. I que a Mallorca ja tenim novament les entrades esgotades per a la nostra pròxima actuació, a l’octubre, a la Fira B.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Crea un sitio web o blog en WordPress.com

Subir ↑

A %d blogueros les gusta esto: