Carles Garcia O’Dowd / G.O.D

Des de petit Carles Garcia O’Dowd descobrir el seu amor per contar històries a través del dibuix, una època de la qual conserva milers de llibretes amb els seus personatges preferits. Va començar Belles arts a Barcelona on va tenir l’oportunitat de ser becat per fer la carrera a la universitat HFBK d’Hamburg continuant un any més a UdeG Mèxic per acabar de nou a Barcelona. La implicació amb els moviments socials, viatjar, l’autogestió, i la contracultura són els camins que ha triat fins ara. Ens trobam per a la conversa al seu taller “Trini Print Club” dintre del centre cultural Casa Planas.

 

Quan accedim a la vostra pàgina el primer que llegim és: “Pel que puc recordar, dibuixar ha estat l’habilitat en la qual he dedicat més temps i esforç”

Dibuixar és una cosa que vaig fer sempre, em resultava molt divertit, tenia milers de llibretes quan era petit, si m’avorria i no sabia que fer, dibuixava. He estat bastant autodidacta sempre, copiant molt, amb estímuls que veia. Lara Croft va ser un dels primers personatges que em va al·lucinar,  sempre anava desenvolupant dibuixos amb referències visuals de còmics, videojocs i dibuixos animats. A l’escola sempre dibuixava en els apunts, hi havia professors que m’odiaven per això i d’altres que em deixaven fer, ja pots imaginar quins eren amb els que em duia millor (riu). No hi ha una cosa que em molesti més que és aquest rotllo de: “Ara no és l’hora de dibuixar” dibuixar no és res dolent. Sempre he tengut capacitat per prendre apunts i dibuixar a la vegada, per això no ho entenia. Després ja vaig tenir l’oportunitat de triar assignatures i itineraris que anaven cap al que m’agradava, primer va ser el batxillerat artístic i després la carrera de Belles Arts.

 

Els vostres dibuixos estan plens de detalls minúsculs, de fet, podem trobar milers d’històries en una mateixa il·lustració. Sembla que l’interessa allargar el temps d’observació perquè no és fàcil escapar donant un cop d’ull...

Sempre m’han agradat les coses complexes, record que a disseny ens deien: “un bon cartell és aquell que et pega un cop de puny a la cara” i  segons quan pot estar bé, però a mi m’agraden les coses quan són intrincades, rizomàtiques, m’interessen els ecosistemes, els factors interconnectats. El Concept Art  sempre m’ha fascinat, tots els dibuixos que es fan abans que un videojoc es faci realitat. Has de crear mons, races, vestuaris, armes, planetes, mitologies, futurs distòpics, m’agrada que la gent es perdi dintre de la imatge que en realitat és el que m’agrada a mi. (riu) evadir-se, però alhora no és només evasió sinó Imatges de digestió lentes. El tema és que avui totes les imatges són súper ràpides, que està bé, però a vegades s’ha de desenvolupar, crear imatges per donar-se temps a pensar, incitar a no passar una pàgina ràpidament. Em fascina contar històries.

 

Fa 3 anys vàreu obrir un espai-taller al centre cultural Casa Planas “Trini Print Club” autogestionat. Allà impartiu tallers de serigrafia. Que us proporciona aquesta part pedagògica al vostre projecte artístic?

Moltíssim, una cosa que sempre m’ha agradat és explicar, crec que això en ve de ma mare que sempre ha contat històries. La part de docència va començar amb el CAC ses voltes quan em van oferir ser professor de serigrafia, als Estats Units ja havia fet qualque cosa però era una oportunitat per posar-ho en pràctica. Això m’ha donat peu a experimentar molt, fer projectes col·laboratius però sense una finalitat, pensant més amb el procés que amb el resultat juntament amb els alumnes. Vaig conèixer la figura de Corita kent i als meus tallers els vaig anomenar Children of Corita en honor aquesta monja, perquè em feia molta gràcia veure una monja fent serigrafia. Llavors em va donar peu a contar als alumnes qui era aquesta persona, ella també va ser una educadora molt bona, a través de la seva figura vaig poder compartir tota la seva història.  Això és una de les coses que valor més de la docència, compartir.

 

Diu que ha après molt viatjant amb les formes d’entendre la cultura dels circuits alternatius d’altres països. Des de la vostra perspectiva, ens queda molt per aprendre a l’illa?

Molt! Mallorca és un lloc preciós amb una cultura i història rica  a cada poble parlam diferent i és una pena aquesta forma de gestionar l’illa tot cap al turisme, tot cap al privat, fora tenir en compte tots aquests matisos. El que he vist a altres països és que hi ha molts llocs on es tolera que hi hagi centres socials ocupats a la ciutat, com una cosa sana. Aquí hi ha hagut exemples, com s’escola que em va inspirar molt i varen treure allò per posar un pàrquing. La gentrificació no atura a l’illa, al centre de Palma és ple d’hotels de cinc estrelles i,  centres culturals? Tenim l’exemple del Cac ses voltes que era un espai gestionat per creadors que anaven construint la identitat de l’espai, tampoc necessitàvem un súper pressupost, era tenir l’espai per gestionar. La veritat em xapa el cor veure que passa això aquí. Alemanya hi ha un munt d’equipaments culturals, s’han mantingut les cases projecte, els centres socials com a part important pels barris, hi ha una cultura molt més democràtica. A Mallorca hi ha doblers, però estan super concentrats amb màfies, empreses que fan doblers aquí i se’ls enduen, etc. Un exemple boníssim és el país basc, equipaments culturals, ajudes, allà s’impulsa la cultura. No entenc per què a Mallorca no s’aposta per alguna cosa així, tal vegada tendríem un turisme que està més interessat amb la cultura.

 

Vàreu ser a la Xina al Singularity Festival.  Com es viu la creativitat a un país en el qual s’exerceix un control sobre les persones tan exhaustiu?

És veritat que allà tenen el tema de la censura però també és una realitat que ara mateix hi ha una economia molt forta, llavors el festival em va deixar al·lucinat, molta gent amb idees noves, i ganes de fer. Sí que tenc amics que plantegen anar-se’n d’allà pel tema de la censura perquè han tengut problemes, també hi ha una paranoia a l’hora d’escriure missatges per aquest control, però aquesta part no la vaig veure al Festival, allò era com el somni Amèrica. Dintre de tot això sempre hi ha la contracultura. Està clar que no tenir llibertat d’expressió a l’hora de crear és horrible. El que dóna un poc d’esperança és que en el món globalitzat la gent a la Xina està enviant als seus fills estudiar a Europa i tenen oportunitat de veure altres coses, aquest canvi a la Xina a la llarga serà inevitable, tenir més llibertat, perquè és un dret pel qual hem de lluitar.

Els vostres treballs sempre tenen una implicació social a “The Rise and Fall of Eden” tractau un tema d’actualitat, Magaluf i,  com el turisme s’ha convertit en una indústria que ha esdevingut colonialisme contemporani.

Som de l’opinió que el turisme a Mallorca ens ha fuit de les mans. El turisme ha esdevingut una religió perquè clar, duu doblers. El neoliberalisme ho està xafant tot. Pel projecte, vaig estar durant dos mesos parlant amb gent de Magaluf i mirant quasi més les notícies britàniques que les d’aquí. El que és curiós de tot això és que al final li he acabat agafant estima (riu) Magaluf conserva encara un poc aquest esperit de lloc humil, gent que muntava el seu negoci familiar.Al final he descobert moltes capes com el tema del classisme que està molt present i el colonialisme. Es parla que el neocolonialisme va acabar amb les colònies però el turisme s’està convertint en una de les indústries més grans del món, al final això genera uns problemes en l’àmbit social que accentuen la diferència entre rics i pobres, no és oci, és colonialisme.

 

Dintre de l’activisme cultural i social que desenvolupau actualment estau engrescat en la realització d’un Fancine amb na Zahraa, una refugiada Iraquiana. Ens pot avançar una mica el seu contingut?

Tots som producte d’una migració en qualque moment de la nostra genealogia. Fa un any i mig vaig començar a investigar i això em va dur a fer una residència a Croàcia seguint la ruta dels Balcans i parlant amb persones que trobava pel camí, després vaig enrolar-me al vaixell Open Arms per anar a Menorca amb ells. En tornar aquí vaig començar a contactar amb refugiats que estan a Mallorca i tenen qualque vessant artístic perquè volien fer una exposició, llavors vaig conèixer a na Zahraa refugiada d’Irak, els seus quadres són boníssims, ella pinta, pinta sobre el seu passat, fugir d’una guerra, la seva condició de refugiada. Vaig pensar que estaria molt bé donar visibilitat a la seva veu, el més poderós que podem fer per la transformació social és donar veu a la gent que ha viscut la història. Li vaig proposar fer un fancine amb les seves imatges i els meus coneixements de serigrafia. Esper que estigueu atentes quan surti. (Somriu)

 

L’autoedició, el fes-t’ho tu mateix, és una pràctica habitual per vós. Quins són els motius que el porten a decantar-se per aquest camí?

Per una banda he crescut amb els moviments socials, el punk, la cultura anarquista… El fes-t’ho tu mateix, forma part de tot això, i per altra banda quan estudies belles arts et diuen que no faràs mai res. El mercat de l’art també funciona d’una manera molt mafiosa, al final és gent, super rica blanquejant doblers, el que veia en els circuits no comercials em feia pensar més, m’estimula, en canvi en l’altre has de tenir com a contactes per poder fer coses. L’autoedició et permet trobar sortida a la teva feina sense dependre de ningú, això ha estat una sortida per molta gent que es dedica al grafisme, els festivals d’autoedició són com una bossa d’oxigen. Aquí les imatges que es valoren són les guapes, les que sempre queden bé, però si fas una cosa més critica,  ja no entres dintre d’aquest tipus de mercat, l’autoedició és l’espai on pots fer el que vulguis.

 

A partir dels anys seixanta i setanta, l’art es converteix en una plataforma idònia on es comencen a articular tota una sèrie de crítiques dirigides cap a les jerarquies  heteronormatives, qüestionant el masclisme patriarcal de les societats contemporànies. De quina forma pensau que l’art ha ajudat a visibilitzar-ho?

Segurament l’opinió d’una dona o una transsexual seria molt diferent de la meva. A mi personalment m’han inspirat molt les dones artistes empoderades com per exemple les Gerrilla Girls, o Tracy Emin parlant de la seva sexualitat o Björk parlant d’ecologisme o Mia, refugiada a Sri Lanka que va triomfar al món pop i ha lluitat pels drets de les persones migrants. Acaba de sortir un videojoc Triple A on la protagonista és una al·lota lesbiana, fora connotacions sexuals, a la indústria dels videojocs també s’està normalitzant molt perquè fins ara,  ha estat un món bastant masclista. Crec que l’art ha diversificat moltíssim la representació de les sexualitats, com a mínim al món occidental. No m’has demanat per na Rosalia (riu)

 

No… que us sembla la polèmica de l’apropiació cultural que ha generat?

Dintre del món activista que he viscut a vegades hi ha limitacions en l’àmbit de contingut, el que es diu i el que no, molta autocensura. Hem de prendre riscos i generar converses, crec que Rosalia ha fet una feina amb consciència, valenta. Trob que al final està super bé que passin aquestes coses i generin conversa perquè pens que no hi ha respostes clares a res, i per entendre-mhos hem de seure i parlar. Dintre de la cultura això és una cosa que passarà sempre, ens influenciam els uns als altres,  Al final el problema és el capitalisme i la mercantilització.

Per acabar… Si tornés a néixer a part de dibuixant que us agradaria ser?

“Chica Almodóvar”

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Crea un sitio web o blog en WordPress.com

Subir ↑

A %d blogueros les gusta esto: