Àngels Álvarez

Llicenciada en Filologia Hispànica per la UIB. Després de nou anys dedicats a la docència, des del 2001 es dedica a l’assessorament lingüístic i a la traducció. Va ser la cap del Gabinet de la consellera de Cultura del GOIB. Guarda un bon record del projecte Les converses del Terreno, una experiència enriquidora de diàlegs, art i cultura. Ens acull per a la conversa a casa seva, on gaudim de la panoràmica d’un dels barris emblemàtics de ciutat: El Terreno.

 

Des de quan us interessa el món de les lletres?

D’ençà que era nina i vaig començar a llegir, els meus pares són grans lectors. Encara que al batxillerat el llatí no m’agradava (riu). I per esquivar-lo fins i tot a tercer de BUP vaig fet lletres mixtes i a COU matemàtiques, però havia de triar una carrera i com que el que més m’agradava era llegir, em vaig decidir per la filologia, perquè la literatura i les humanitats sempre em van interessar.

 

Des d’un punt de vista històric, els antics ja s’interessaren pels aspectes lògics del llenguatge i per sistematitzar la gramàtica de les llengües. Pensau que avui dia és prou valorada la llengua?

Et podria contestar que sí, i que no, depèn de qui faci la valoració. Hi ha gent que posa molt esment en la llengua i n’hi ha que no, en absolut. I ho podem veure avui a les xarxes socials, amb quina facilitat s’escriu, amb una manca de correcció que escarrufa, amb faltes d’ortografia, una puntuació deficient i una sintaxi pèssima. Per a mi és el mateix escriure una piulada al Twitter o un post al Facebook que escriure un article per a un diari, és a dir, la llengua et dona unes eines i les has de tenir en compte. Una persona comença a comunicar per la seva manera d’escriure, per com empra la llengua, i amb les xarxes la gent s’ha relaxat massa.

 

Els estudis de filologia no són massa populars a les universitats i se sol dir que qui els cursa té una vocació molt gran, però potser, no s’ha sabut inocular prou el coneixement i l’atractiu de la llengua i la literatura?

Seria interessant veure si aquest descens de vocacions només ha afectat els estudis de filologia o ha estat general a les humanitats. Potser avui es prioritzen les carreres més tècniques, més científiques, “més útils”, i no les del pensament, filosofia, història de l’art, etc. Hi ha un llibre de Nuccio Ordine, La utilitat de l’inútil, que parla de tot això, dels sabers humanístics, que no tenen una finalitat utilitarista i que, per tant, es consideren inútils. I record que posa uns exemples que et fan pensar, com ara que un martell val més que una simfonia, o que un ganivet més que un poema, o una clau anglesa més que un quadre. Tot depèn del grau d’utilitarisme de cada un, a més de la vocació, a l’hora de triar els estudis. Amb tot, grans matemàtics han estat filòsofs, vull dir amb això que tanmateix tot està relacionat. També hem de pensar en l’etimologia del terme ‘filologia’, amor per les paraules, i si no sents aquest amor cap a la paraula, només la veus com un instrument i no com un camp d’estudi. No sé si aquesta és la resposta a la pregunta, però a partir d’aquí podríem reflexionar i encara demanar-nos, què és el coneixement? què és el pensament? què és l’esperit crític? etc., etc.

 

Com creis que ha afectat la vostra professió l’arribada de la tecnologia ara que  podem trobar al nostre abast multitud d’eines de traducció i correcció?

Crec que ha afectat molt positivament. Per a un traductor o corrector, el fet de tenir una biblioteca física, plena de diccionaris que havies d’anar consultant, era un procés lent, però era el que hi havia i no t’imaginaves que un dia es podria fer d’una altra manera. De fet, vaig començar així, amb mil i un diccionaris i gramàtiques. Ara bé, hi ha dos tipus d’eines, una cosa són els programes de traducció i l’altra els mitjans disponibles a la xarxa per fer consultes, que ara són molt ràpides i t’ajuden a millorar els textos perquè ho tens tot al teu abast. Ha estat un gran avenç. Ara, pel que fa als programes de traducció, a mi particularment no m’interessen, pens que s’han d’emprar per entendre documents d’una llengua que no saps o que no domines prou, però no quan parlam de traducció en majúscules. L’ús d’aquests programes s’ha estès rebaixar costs, i es veuen vertaderes animalades, fins i tot en llibres, en què és evident que els han utilitzat i després no s’ha fet una revisió adequada. Perquè una traducció sigui bona hi ha d’haver sempre una persona darrere, una màquina tradueix literalment, no discrimina i no contempla els matisos. De fet, quan anam a un restaurant i tothom ja ha demanat el que vol, jo encara estic mirant les faltes de la carta, (riu) és inconscient, deformació professional, però no ho puc evitar. (Riu)

La traductora Emily Wilson diu que no hi ha una traducció definitiva i que certament els traductors sempre prenen decisions que estan influenciades pel seu temps i la seva cultura. No hi ha paraula innocent, ni cap elecció és casual?

Hi estic d’acord, de fet, quan es reediten obres clàssiques, i també contemporànies, normalment s’encomanen noves traduccions que aporten noves mirades. El nou context històric, cultural i social i la mirada personal de cada traductor influeix en la traducció. Amb tot, no crec que hi hagi cap traducció definitiva. A més, aquí hi ha un altre debat, si el traductor ha de ser molt fidel al text o pot ser també creador quan tradueix. Per a mi s’ha d’aconseguir un equilibri entre la fidelitat al text original i l’adequació a la llengua d’arribada sense perdre els matisos pel camí, i això passa per la creació.

 

Treballau en la traducció de textos i assessorament lingüístic de catàlegs per a exposicions. Què us sembla el llenguatge que s’empra en l’art contemporani?

L’artista crea una obra amb un discurs artístic que pot posar per escrit o no posar-li. Naturalment, després el curador o el crític pot parlar amb l’artista per donar forma al discurs i contextualitzar-lo. Quan faig feina amb catàlegs d’exposicions em trob textos de tota mena, és un tema que sovint parlam amb els coordinadors de les publicacions. A vegades et trobes textos molt acadèmics, fins i tot de caire filosòfic, que tenen un grau de dificultat molt alt per a un catàleg d’art. Des del meu punt de vista són textos per a especialistes. Ara bé, tu no saps quin perfil de visitant comprarà el catàleg i, suposadament, penses en un perfil mitjà. Crec que el text no ha de ser excessivament obvi, però si és massa acadèmic, el visitant de l’exposició que vol saber el perquè d’aquell artista pot no entendre el discurs. Pens que és més una qüestió de concepte, el punt de partida és la concepció del catàleg, tenir clar què vols transmetre i a qui vols arribar.

 

Vàreu ser cocreadora del projecte cultural “El Terreno converses”, en el qual, a través del diàleg i diverses manifestacions artístiques, es parlava sempre sobre la memòria i la identitat d’un dels barris més emblemàtics de Palma. Amb la perspectiva del temps, quina valoració en feis, pel que fa a la incidència que varen  tenir al barri?

Les Converses del Terreno varen ser un repte amb dos objectius, visualitzar el barri des de la cultura i demostrar que es podia fer cultura al marge de les institucions, perquè veníem d’on veníem, d’una sequera lingüística i cultural durant tot el període del govern Bauzá. Va ser un projecte creatiu, reivindicatiu i molt estimulant que va tenir una gran repercussió, aconseguírem que es parlàs del Terreno des de la cultura, després va arribar el canvi perquè es feren les eleccions just abans que acabassin les converses. Crec que les converses varen servir per reivindicar molts de temes, perquè totes tenien formats diferents, i en aquell moment varen moure molta gent. A vegades pens que m’agradaria tornar-les a fer, però d’altra banda també crec que la màgia d’aquell moment és irrepetible. I què n’ha quedat, de les Converses del Terreno? Què en queda, de la cultura? En queda el que un s’endú, el que interioritzes, el que reps i dones, el que comparteixes.

 

El 2016 es va celebrar una edició d’Art Jove a la barriada del Terreno, on els artistes intervingueren en diferents espais dialogant amb els veïns per tal de posar en comú les seves necessitats. Amb el pas del temps, pensau que aquestes accions puntuals han ajudat a visibilitzar les mancances del barri?

Pens que aquestes accions només serveixen en moments puntuals per visibilitzar el que passa durant el temps en què es duen a terme. Quan es varen acabar aquelles accions es va fer la festa de lliurament de premis i després no se n’ha sabut res més. Avui he llegit al diari que s’ha adjudicat el projecte de recuperació de s’Aigua Dolça, una reivindicació històrica que es fa de legislatura en legislatura, però el cost és tan elevat que veurem quan es podrà fer. Al Terreno només es fan promeses i petites accions que no duen enlloc.

 

Què és per vos la cultura?

El meu concepte de cultura és social i totalment transversal. I això passa indiscutiblement per l’educació, per la transferència de coneixement, que és un procés social. I encara que sembli utòpic, crec que la cultura i l’educació són les eines a partir de les quals es pot transformar la societat. I no podem renunciar a la utopia… La cultura és coneixement, aprenentatge, reflexió, creativitat, pensament crític… Per a mi cal diferenciar entre cultura i entreteniment, perquè el que ens trobam cada vegada més són “productes culturals” molt simplificats, de consum ràpid i poc reflexius, en detriment de la “cultura que s’interioritza”, la cultura analítica i reflexiva.

 

Amb la vostra  experiència, com creis que haurien de ser les polítiques culturals?

Si parlam de polítiques culturals, i sempre a partir del que per a mi és la cultura, crec que per dur-les a terme hi ha dues premisses bàsiques. La primera, la independència, fonamental per fer polítiques culturals; però ‘independència’ i ‘política’ són conceptes oposats. La independència és llibertat d’opinió i d’actuació, i els partits sovint no ho permeten, amb la qual cosa la independència en política es paga molt cara, tan cara que sovint per poder-la conservar s’ha de partir. Però això ja depèn de la fermesa dels principis de cada un i, a més, és una altra història… I la segona premissa és tenir ben clar que la cultura és conflicte, debat, intercanvi… I aquest debat s’ha de tenir en compte perquè és positiu, no s’ha de silenciar. Crec que hi ha massa por al debat, tot es redueix a “o estàs amb mi o estàs contra mi”. I a la vida mai no hi ha res blanc o negre, hi ha una gamma de matisos molt interessant. Però per percebre aquests matisos cal escoltar, no només sentir-hi. Hi ha una frase de Kafka que sempre tenc molt present: “Només és possible transformar la realitat si la miram d’una altra manera”. Si sempre ho miram tot de la mateixa manera no avançam, i les polítiques culturals, sovint, només miren en una direcció.

 

Per acabar… Quina paraula salvaríeu d’una crema?

Connexions.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Crea un sitio web o blog en WordPress.com

Subir ↑

A %d blogueros les gusta esto: