Aina Serra Erice

Escriptora i biòloga.

Llicenciada en Biologia especialitzada en plantes. Aina S. Erice col·labora com a escriptora en revistes de divulgació cultural com Paradigma, The Planthunter i el blog de La Térmica entre altres. És autora de Cuéntame, Sésamo (9 històries sobre els poders màgics i reals de les plantes) i La invención del reino vegetal (Històries sobre plantes i la intel·ligència humana). Ens trobam per a la conversa al museu Sa Bassa Blanca, un entorn on natura i art es donen la mà.

 

Quan accedim a la vostra bio el primer que ens trobem és: “Sóc una curiosa compulsiva intrigada per la psique humana, i que gaudeix comunicant idees”

Crec que la curiositat forma part intrínseca del què vol dir ser humà; la meva curiositat, a més, no és gens sectària aprenc pràcticament de tot, i trobar relacions entre les coses. Per altra banda, m’agrada destacar la meva fascinació per la psique humana perquè la lògica podria suggerir que una biòloga estarà sobre tot interessada per la natura no-humana… i no. Sempre m’ha apassionat l’antropologia, la psicologia, la relació entre l’ésser humà i la resta del cosmos, probablement perquè vaig ser escriptora abans de ser biòloga!

 

Té una relació especial amb l’educació i la natura. De fet és monitora mediambiental infantil. Quina mena de pedagogia desenvolupau?

A la finca de Sa Canova feim activitats perquè els nins de primària puguin acostar-se al món natural de la manera més immersiva possible. De fet una cosa que ens agrada dir és que, aquí, allò de mirar i no tocar no s’aplica a les plantes, animam als nins a acariciar-les, tocar-les, ensumar-les. Intentam retornar a les plantes la rellevància que han perdut; personalment crec que és molt important que les plantes no només s’entenguin com un objecte d’estudi exclusiu de les ciències naturals, sinó mirar-les també a partir de l’art, la literatura, la història… tot està relacionat! A més, trob que les plantes són una entrada molt amable per introduïr aquest concepte tan de moda, la interdisciplinarietat. Basta gratar una mica per trobar relacions per tot, i que t’entrin ganes de continuar.

 

Com els enfoca el canvi climàtic i el teme dels residus, en parlau?

Sempre ens falta temps per tocar tots els temes que voldriem, però ens agrada introduïr el canvi climàtic quan tenim ocasió d’entrar a l’hivernacle. Allà pots donar als nins una experiència directa de” l’efecte hivernacle”, i cerques metàfores que els ajudin a entendre conceptes tan difícils d’imaginar com “encalentiment global”. Com que tots acaben suant dins l’hivernacle, els diem, quan sentigueu xerrar de canvi climàtic, recordau la calor que teniu ara… i ses ganes que teniu de sortir. (riu) En qüestió de residus, al principi presentam les regles de funcionament de Sa Canova, i darrerament hem introduït el concepte de residu zero com un repte creatiu, i molt necessari. La resta d’activitats destaquen coses com la relació entre plantes i salut humana, o la importància de la agrobiodiversitat.

 

En un article  reflexiona sobre quina pot ser la causa de la falta de contacte dels nens amb la natura en concret,  assenyala com a una possibilitat la pèrdua del llenguatge…

El llenguatge i les llengües són una altra de les meves curolles; em fascina la idea que la llengua que xerres influeix de qualque manera en les coses que penses i en com les penses, però també en les que no penses (riu). Si no tens paraules per designar certes realitats, aquella realitat difícilment pot existir per tu, perquè el llenguatge no et durà a observar-les i fixar-te en elles. Durant el s. XX hem oblidat moltes paraules per descriure el món natural, perquè les trobam innecessàries; d’altra banda hem perfeccionat un vocabulari científico-tècnic molt precís, però que exclou a tothom que no pertanyi al “clan biologia”. I, encara que  m’agrada el llenguatge científic, intent reivindicar l’ús d’aquestes paraules oblidades que són, o han estat, de tots. Per recuperar l’encís de la natura, també a través de la llengua.

 

Fins a quin punt és preocupant que els nins coneguin el nom de desenes d’apps, i reconeguin les músiques de videojocs i sèries televisives —però es quedin en blanc en preguntar-los quants arbres coneixen, o com sona el cant d’un puput?

No crec que sigui directament preocupant per ells, si viuen a ciutat poden tenir vides plenes i felices sense notar res a faltar. Al mateix temps, té importància perquè sí que impacta directament sobre l’entorn i, per tant, indirectament sobre nosaltres. Només pots cuidar el que coneixes, i difícilment pots conèixer coses que no saps que tenen nom. Fins que l’herba no és res més que “herba”, t’és igual trepitjar-la; però des del moment en què comences a dir, “ah no, aquí hi ha una lleguminosa, aquí un dent de lleó…” llavors ja no és “només herba”, sino una comunitat natural diversa, i t’hi relacionaràs de manera diferent. Com és lògic, qualsevol canvi t’afectarà, perquè ets part de l’ecosistema; si desforestes, tard o d’hora això tendrà conseqüències, encara que visquis a la ciutat i no les puguis veure tot d’una.

 

Deis que us interessa ajudar a les persones a prendre consciència del paper de les plantes a les seves vides. Pensa que ens hem despistat en aquest sentit?

Crec que antigament n’érem més conscients. Quasi tot el que menjàvem abans, per exemple, sortia d’un hort més o manco proper, mentres que molts dels nins que ens arriben no n’han vist mai cap. Veig molts centres educatius que fan esforços per introduir horts escolars, però quan vivim immersos a la ciutat és molt fàcil oblidar que tot està relacionat de qualque manera, material o immaterial, amb les plantes. Quan compram una tauleta a Ikea, no ens aturam a pensar d’on surt aquell material (la fusta no l’han inventada els suecs!) dels arbres, sí, però per què uns arbres concrets i no d’altres? I per què a Suècia i no al Marroc? Abans veiem el fuster, o fins i tot els arbres que tornaven taules. Ara aquestes relacions estan tan amagades, que de vegades és fàcil oblidar que existeixen.

 

Deia Plató que l’art no era coneixement perquè era imitació, d’imitacions. Que us sembla la ficció que des de la seva subjectivitat representen els artistes envers la natura?

És fascinant resseguir els casos de desconfiança cap a l’art dins les ciències naturals. Quan apareixen les càmeres fotogràfiques, per exemple, molts pensen que una foto capta “la veritat” millor que no pas una il·lustració botànica d’una planta, i durant un temps es produeix una espècie de bogeria transitòria que creu que les màquines ens donaran la veritat, a base de dades. Tanmateix, de vegades una il·lustració botànica ben feta pot donar-te informació més “vertadera” sobre una planta, ja que pot representar un individu ideal, destacant-ne els “trets essencials”. Una fotografia et mostra un únic individu, i si justament s’allunya del que és normal per aquella espècie, te’n pots fer una idea distorsionada.

Si ho penses bé, l’objectivitat en sentit estricte no pot existir perquè nosaltres no som objectes sinó subjectes; des del moment en què tu tries representar quelcom, ja estàs aplicant un filtre d’interpretació. Crec que Plató no anava del tot errat, però en realitat tot el que percebem és, en certa manera, una ficció: si nosaltres tenguéssim els ulls d’una mosca, veuríem les coses ben diferents.

 

És curiosa l’evolució de la paraula Cultura que en el seu sentit més primari era cultivar la terra.  En el Renaixement aquest terme es va utilitzar per denominar el procés formatiu exclusiu per artistes, filòsofs, escriptors… pensa que ens hem anat oblidant del seu sentit més primari?

La cultura així com l’entenem avui, un “cultiu de l’esperit”, només pot existir quan tens gent que està conrant la terra per tu; i, paradoxalment, el pagès que fa cultura en el sentit literal de la paraula, es converteix en l’estereotip (antic, i no tan antic) de la persona inculta. Crec que és important reivindicar la saviesa humil que viu a prop de la terra, dels ritmes agrícoles i naturals. Tot i això, les generalitzacions rarament són bones, i tampoc m’agrada idealitzar el passat; al cap i a la fi, si hem arribat on hem arribat, és perquè no hem pensat en cuidar allò que tal vegada valia la pena cuidar. Per altra banda, no crec gaire en una idea de cultura que separi i deixi de banda les ciències: saber qui és Isaac Newton és (o hauria de ser considerat) cultura general, tant com saber qui va escriure El Quixot. Qualsevol separació fa que la teva visió s’empobresqui, perquè deixes de veure relacions, i les coses més fascinants néixen a partir de relacions.

 

I pensau que la tecnologia ens ha afectat en aquest sentit, vull dir, avui dia tot és molt visual…

No em sorprendria gens que tengui un impacte, i no indiferent. La tecnologia digital aplana els estímuls, que només entren pels ulls, i l’experiència es torna gairebé mono dimensional. En aquest sentit crec que tenir un hort escolar és genial, i no només perquè les plantes t’entren pels cinc sentits, sinó perquè tenen un element de temporalitat que tu no pots controlar. Sempre deim als nostres nins que treballam amb museus vius, perquè si vens el Novembre no veuràs el mateix que si vens el Març; les nostres “obres d’art” estan en constant canvi.

 

Malgrat ser obvi que no hi ha ciutat si no hi ha camp. Pensa que tenim prou coneixements i diagnòstics de les nostres ciutats respecte de la cura amb el medi ambient?

Jo trob a faltar una educació urbana ambiental, i l’existència de plataformes on et puguis formar i informar  sobre la gestió i la cura de la natura urbana. Els arbres dels carrers, per exemple, són tan habitants de la ciutat com nosaltres, però pocs sabem què necessiten realment per tenir una bona vida allà on els hem sembrat, i tampoc sabem on aconseguir aquesta informació. Per això, a la fi molts opinam sobre la gestió de la natura urbana a partir del “m’agrada” o “no m’agrada”. Per altra banda, a mi m’ha sorprès descobrir moltes famílies que no han sortit mai de ciutat, o nins que no han vist camp en la vida; la seva idea de natura és un parc urbà! I aquí, trob jo, és on ha d’entrar l’educació, obrint finestres mentals per ajudar-los a imaginar i a descobrir una natura més complexa, i infinitament més interessant.

 

Al vostre primer llibre “La Invención del Reino Vegetal” entremescla la cultura, la història i l’art amb els sabers botànics i la relació que ha tengut aquesta amb l’ésser humà al llarg del temps…

Aquest va ser un projecte curiós, una proposta del filòsof i amic Jose Antonio Marina, que tampoc creu en la separació entre ciències i humanitats. Tot just acabada la carrera, en Jose Antonio em va proposar escriure un llibre que estudiàs les relacions entre la intel·ligència humana i les plantes… i així ho vaig fer. El llibre té parts dedicades a relacions molt materials, com l’ús de plantes com aliment, com elements de construcció… i relacions més simbòliques, on  la imaginació hi juga un paper fonamental. Trob apassionant analitzar les coses que hem desitjat els humans, com les plantes afrodisíaques, o plantes “amigues de la fertilitat”, en lloc de cercar, per exemple, plantes que ens fessin més intel·ligents! A partir de les plantes, arribes a reflexions sobre les escales de valors humanes, a conèixer un poc millor qui és Homo sapiens a partir de les seves relacions amb el món vegetal.

 

Per acabar…és la contemplació el millor regal que podem oferir a la natura?

No sé si és el millor, però el posaria al Top Ten. (riu)

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Crea un sitio web o blog en WordPress.com

Subir ↑

A %d blogueros les gusta esto: