Andrea Jarales

“Pens que tot ésser humà és artista per naturalesa”

Sou llicenciada en Belles Arts. Quan neix el vostre interès per l’art?

Va ser una cosa bastant natural. Vaig créixer a Son Espanyolet i allà es va crear un ambient prou artístic. Érem pocs veïns i, encara que els meus pares no es dediquen al món de l’art, a mi sí que des de petita em va sortir aquesta expressió artística. A partir dels 14 anys em vaig començar a personalitzar la roba. De petita no m’agradava la roba que em compraven, llavors vaig començar a agafar les tisores i a tallar-me la roba [riu] o a aferrar-la d’un lloc a l’altre, com si fes un collage, molt precari però a la vegada divertit.

 

A més de ser una professió, quina definició donau a la paraula ‘artista’?

“Fer màgic el que és rutinari”, una cosa així cantaven les magnífiques Vainica Doble, i és una definició que s’aproxima molt al que crec que és un artista. Pens que tot ésser humà és artista per naturalesa. El que passa és que per situacions econòmiques, polítiques i socials ens podem dedicar plenament a això o no, depèn de moltes coses, del teu context, etc. Pots ser artista però no dedicar-t’hi com a professió, necessitam la creativitat per a tota classe d’oficis, com els científics, per exemple.

 

La música gairebé sempre forma part dels vostres projectes. És l’art visual una influència per a la música o és la música l’eina d’exploració i experimentació per a l’artista visual?

Hi ha hagut cultures sense pintura, però mai una cultura fora música. La música ha existit des de sempre. Abans de les representacions de les arts visuals, el nostre cos produeix sons. D’ençà que som al ventre matern. El primer que desenvolupam és l’escolta, la música, el renou ens envolta per totes bandes, forma part de nosaltres. Cada vegada don més importància al fet d’escoltar, l’escolta atenta del que ens envolta, una cosa que m’ajuda a aprendre molt en l’àmbit comunicatiu. Si es treballàs més a les aules, canviaria molt el que està per venir.

 

Al vostre darrer projecte, When Romance says Goodbye , tractau les relacions, el sexe i la perspectiva de la dona al cinema… De fet, les dones ocupen un espai central a les vostres propostes. Fa temps que es reivindica la falta de visibilitat de la dona al món de l’art, hem avançat?

Malauradament no, ni en el món de l’art ni en el món en general. Si hem avançat, pens que és poc, queda molt de camí per fer, totes aquestes lluites pels drets i la visibilitat. Sí que és cert que en la revolució d’internet arribam a moltes més coses, tenim molta més reeducació, informació, i això ens influeix a l’hora de poder crear les nostres peces artístiques. Vaig llegir fa poc un article en el qual Dianne Keaton deia: “No hi ha papers interessants en el cinema per a les dones, perquè en el món real tampoc no ens els volen atorgar”. Aquesta frase va ser un punt d’inflexió per començar a treballar en aquesta exposició. Sovint em deman on són tots els homes heterosexuals en la nostra lluita. Un gorrió m’ha dit que existeixen, però jo quasi no en trob.

 

Heu viscut qualque situació en la qual us sentíssiu exclosa per ser dona en el món de l’art?

I tant, en quasi tota la meva carrera. En l’àmbit de l’escolta, per exemple, o de donar-te importància, ho veia molt, com es puntualitza el que és masculí i allò femení queda en un segon pla, totalment, i els interessos de la gent, sempre es tira pel camí masculí. Així ens han educat i costa molt rompre amb això. D’altra banda, a la meva universitat vaig viure el feminisme a flor de pell, els professors i professores feien prou feina a partir d’allò teòric, visibilitzaven la història que ha estat amagada, però, és clar, com dic, a escala teòrica, en la pràctica ja és una altra cosa.

 

La vostra residència a la Xina va donar com a resultat el projecte Aquí Radio Pekín , amb la intenció de posar en context la convivència entre els discursos tradicionals i la música contemporània. Què en vàreu aprendre, de l’experiència?

En general, el fet de veure que totes les persones som iguals, alliberar-me dels prejudicis que et sorprenen quan ets fora és el millor que em va passar. En l’àmbit musical va ser brutal, perquè, és clar, em consider melòmana, però en aquell moment vaig pensar “no en tens ni idea” [riu]. De vegades enfocam cap a punts massa unidireccionals. Record que abans de partir, investigant, vaig trobar bandes interessants com els Carsick Cars, Torturing Nurse o les Hang On The Box, però va ser increïble tot el que vaig descobrir allà, anar a concerts va ser essencial per conèixer l’escena underground, era com tornar a ser adolescent i gaudir d’un concert. Una agitació cultural, interessant i molt diversa.

 

Aquesta estada a la Xina us va donar l’oportunitat de treballar en el context artisticoeducatiu formant part de la creació d’una escola d’art. En quin estat vàreu trobar l’educació artística?

Vaig trobar moltes similituds amb l’educació artística espanyola. Per exemple, a moltes escoles continuen emprant llibres per a les classes de plàstica, cosa que em sembla innecessari, i és l’assignatura que perd més importància a mesura que entren a l’adolescència. Allà estan centrats en artistes coneguts, Picasso, per exemple, tothom el coneix. Vaig intentar ser equitativa i introduir artistes que no es coneixien com María Blanchard o Maruja Mallo… Aprofitar l’oportunitat de començar una escola de zero per introduir-hi aquests canvis. La part no tan bona és que aquesta classe d’activitats només les poden gaudir les famílies que tenen recursos, és la història de sempre.

 

Es pot ensenyar art més enllà de tècniques i procediments?

És una pregunta complicada [riu]. Per a mi, l’art, igual que els diferents tipus d’intel·ligència, és múltiple. Crec que allò interessant seria ensenyar a partir de les necessitats de cada persona, perquè les tècniques i els procediments com a base ajuden molt. Però bé… jo sempre he estat un poc anarquista en aquest sentit. Quan era a l’institut hi havia coses que no m’interessaven. Haver de passar per una sèrie de fases per fer una cosa determinada? No em sentia gaire identificada amb la manera de procedir. Des de petites ens imposen un model educatiu sense dret a escollir, llavors arribam a l’etapa adulta condicionades i insegures del camí que hem de triar. Hauríem de poder aprendre amb més llibertat i diversitat.

 

Com ha estat fins ara la vostra relació amb les institucions?

Una de les experiències que he tingut és el projecte de Pequín. Vaig poder anar-hi amb la Fundació Bosch i Gimpera de Barcelona. Era un projecte que ja estava subvencionat i, per tant, no vaig haver de córrer papers com si et donassin una beca. Josep Cerdà, el meu professor d’art sonor de la facultat, sabia que en aquell moment jo feia el màster de professorat i llavors a Barcelona, juntament amb gent de la Xina, estaven desenvolupant aquest projecte. Vaig tenir la sort que em proposassin a mi. Em varen pagar totes les despeses, l’estada, un salari… Va ser fantàstic!

 

Heu trobat qualque tipus d’ajuda semblant a les Illes?

No. Tampoc no he mirat gaire i no ho he fet perquè no m’ha interessat, hi ha tot un procés administratiu on no em veig. D’altra banda, sí que m’he apuntat a bastantes convocatòries de pintura, sobretot perquè en acabar la carrera era com si ho hagués de fer, però em sembla una cosa fosca, no sé si realment és bo per a una artista que no coneixen de res. Hi ha concursos en què el nom no es veu, per exemple, però a d’altres sí. Llavors hi ha un jurat i, malauradament, que tinguis contactes és bàsic a tots els nivells [riu].

 

Si parlam des d’un punt de vista institucional, estan pensades les exposicions per als artistes emergents?

Depèn de l’interès, de l’espai i de qui ho gestioni. Als itineraris que vaig fer per a la Nit de l’Art, per exemple, mirava quin tipus d’espais promocionen artistes joves i vaig fer una recerca de galeries de Palma. Fran Reus crec que és una de les galeries que aposten més pels artistes emergents. L21, La Caja Blanca, Aba Art Lab… Ara bé, si he de generalitzar, diria que no, hi ha pocs espais. Mentre uns emergeixen els altres se submergeixen. Són els casos de Casa Planas o Rata Corner, que presenten altres tipus de mostres a Palma. La veritat és que em sent més còmoda exposant al Bar Lisboa o en una perruqueria.

 

Quina importància donau com a artista al fet de poder exposar en un lloc, no només penjant-hi un quadre, sinó amb la llibertat de poder interactuar transformant l’espai?

Oh! És el millor, crec que hauria de ser la manera de funcionar. L’exposició està molt bé, però s’ha d’explorar més en l’àmbit arquitectònic. Així surten coses molt potents, perquè moltes vegades quan una fa feina a l’estudi o a casa després, segons l’espai que li donin, pot perdre valor, es desvincula de l’essència de l’acció de fer-ho. Llavors pens que és una de les millors experiències que pot tenir una artista, poder experimentar i crear a partir d’un espai específic.

 

Per acabar… Ens podeu recomanar una artista contemporània que no ens hauríem de perdre?

Kim Gordon, que va ser la baixista dels Sonic Youth, una banda de rock alternatiu, va estudiar Belles Arts i es va especialitzar en videoart. Després de llegir la seva biografia, em va entusiasmar la manera com va viure el renou, una artista multidisciplinària. El que més m’agrada d’ella és que abasta molts de camps, pareix que no té prejudicis, i que ha sabut desvincular-se’n per crear diferents escenaris artístics. Per ser sincera, la seva exposició The Noise Paintings em va donar la força per tornar a enfrontar-me al llenç en blanc, m’ha influït molt.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s