Veru Iché

“Som com un extraterrestre que veu els humans a una altra època.”

Va néixer a l’Argentina i actualment viu i treballa a Mallorca. La seva obra s’ha mostrat en exposicions individuals, com Arco (Madrid, 2013-2014), la galeria Pelaires (Palma), la Langhans Galerie (Praga), la Galeria Blanca Berlín (Madrid) i el Centre Cultural Borges (l’Argentina), entre d’altres. A més, ha estat guanyadora de la beca internacional Ivory Press i premi Madrid Photo. Les seves paraules durant la conversa són com el degoteig de l’aigua que escoltam assegudes a la vora d’un safareig i un paisatge performatiu, Banyalbufar.

 

Com van ser els primers anys de la vostra infància? Recordau quina va ser la vostra primera càmera?
A 3 anys m’enviaren a un jardí d’infància duit per un lutier, fèiem instruments que havia inventat. Aquest fou el meu preescolar [riu]. La meva mare estudià dansa i era mestra, el pare era músic, feia curts, llavors vaig mamar molt la imatge d’ell. La meva mare em va regalar per Nadal la primera càmera. Una Polaroid.

 

Quan va començar a interessar-vos el fet de contar històries a través d’una càmera?
Crec que al principi ho feia sense voler-ho. No vaig decidir que la fotografia fos la meva forma, diguem-ho així, però l’he presa molt seriosament com una manera de canalitzar l’energia, simplement perquè em va bé. Vaig fer altres coses: art dramàtic, dansa… Tal vegada tenia 17 o 18 anys quan vaig començar a anar a la biblioteca a veure com funcionaven les càmeres i no vaig tenir un professor fins als 20 anys. Vaig decidir no estudiar a l’escola, cercar un professor pel meu compte. Al final vaig trobar un home vellet i amb ell vaig aprendre la tècnica, sempre contava anècdotes, ens ensenyava coses molt curioses. Era un tipus molt especial, Carlos Barbeito.

Com definiríeu la vostra feina?
Som com una extraterrestre que veu els humans en una altra època. Ho definiria com a fotografia performativa documentada. Per a mi, és com si fos un individu que viu als anys 50 i que té una sèrie de visions, sempre pos personatges per fer les fotos, fins i tot de mi mateixa, estic com en una pel·lícula, jugant a ser director. Som més literària, no conceptual, cosa que al final no s’entén, ho entenc jo a vegades i quan ho cont a algú tampoc no ho entén sempre… [riu] És atemporal, mir de no posar cap element que indiqui una època en concret, o a vegades sí, a propòsit, és com un joc, però generalment ho trec tot.

 

Nascuda a l’Argentina, heu tingut dificultats com a artista a l’hora de fer feina a Mallorca?
Les dificultats que té un lloc petit. Els primers cinc anys es fusiona i incrementa qualsevol problema amb el fet de ser immigrant, és difícil fins que aprens quina mena de ‘metabolisme’ té el lloc ‘nou’ on has triat viure, quins canvis ha generat en tu haver-te traslladat de continent. Vaig arribar jove, el 2003, amb una carrera artística que començava a florir a l’Argentina. Havia fet exposicions, dues a museus, però aquí va ser començar de nou o no començar realment, perquè la meva primera exposició en una galeria fou a Madrid, no vaig arribar a exposar a Mallorca fins que vaig guanyar una beca internacional (beca Ivory Press) i el premi Madrid Photo.

La complicació fou adonar-me que no podria treballar com a artista a Mallorca fins que obtingués un reconeixement exterior i, quan succeí, vaig treballar amb Pelaires dos anys i mig, però em vaig adonar que el meu treball no generava interès a Mallorca. Tampoc no em motivava exposar en fires ni en espais neutres solament destinats a exposar obres, per la qual cosa vaig decidir sortir de la galeria, deixar lligams i tornar a plantejar-m’ho tot, des de quin tipus d’artista som fins a la meva manera de presentar les propostes, en quins circuits vull ser o no ser-hi, etc. Fa 13 anys.

 

Quin és l’instant en què la fotografia es converteix en art?
Existeix aquest instant? S’arriba a l’art (contemporani) a través de la professionalitat amb què l’artista desenvolupa les obres i, la professionalitat, la pots exercir quan hi ha receptors oberts al teu treball que fan feina professionalment, això no s’aconsegueix en un instant. Ara bé, si parles de les obres per si mateixes aïllades del context artista-execució-projecció, què és art i què no és art? Crec que té a veure més amb la intencionalitat del creador i menys amb el resultat estètic, el context-obra és important. Pens que és el gran tema, estam tots intentant aprendre, descobrir, entendre, confeccionar, tal vegada demà canviïn radicalment els paràmetres perquè una obra sigui considerada art o no, tal vegada sigui el mateix fracàs, tan temptador, el silenci mediàtic, el showtime reconstruït de la teva obra per un altre, la negació, la no-obra, no haver fet art en la teva vida o morir-te en diferit, les xarxes socials han entrat en joc, la virtualitat, ull amb el qual publicau [riu].

 

Joan Fontcuberta diu: “Cada vegada em sembla més interessant la mala fotografia. Com pitjor, millor. La quantitat substitueix la qualitat, l’autoria en el sentit tradicional desapareix. Ja no té sentit fer més fotos sinó saber manejar-les. El creador fotogràfic actual no és un perseguidor de qualitat sinó un prescriptor”. Què us sembla el fet que actualment tothom faci fotos? Afecta la vostra professió? Ens ajuda a ser més creatius?
Les dues coses. Què és una bona o una mala fotografia? No ho sé! Qüestió de contextos o bé d’ajustar-nos a un judici tècnic, és més fàcil jutjar. Un fotògraf, per a mi, és qualsevol individu que fa fotografies amb una intenció i es professionalitza en això. Un artista pot treballar amb la fotografia i no ser fotògraf, té a veure amb la lucidesa d’una història. Fotos bones, ara en fa tothom. La tècnica ja no és en la persona, sinó en l’aparell que maneja. Fotografies en una boda, en podem fer tots i sortiran bé; ara bé, qui contracta un fotògraf per a la seva boda cerca una altra cosa, el que demana és una acció més artística. En l’art, la fotografia s’ha confós molt. Va haver-hi un moment en què els bons tècnics eren bons fotògrafs, però l’artista fotògraf és algú que utilitza més la fotografia perquè té coses a dir, més enllà de la tècnica fotogràfica. Pens que s’ha sumat un punt d’exigència cap al professional i això és bo. Com diu Fontcuberta, a mi també m’agraden cada vegada més les fotos ‘dolentes’ i faig cada vegada fotos més buides, més ‘dolentes’, allò ‘dolent’ d’alguna manera ens afluixa, ens connecta amb la ficció o l’acudit de la vida. Tots ens hem convertit en artistes de la reconstrucció i es reconstrueix millor o més fàcilment des de l’error.

 

Estam envoltats de massa renou visual?
Personalment estic tan saturada de les imatges que crec que no hem de sumar-ne més al món [riu]. Si juntàssim les que generam en un segon, quant d’espai físic ocuparien? És com un pensament analògic, igual que la virtualitat que ocupa un lloc a la memòria. A mi m’angoixa, els colors em saturen, no puc estar dues hores a les xarxes, arriba un moment en què no puc més amb la saturació, els discursos que tenim, més enllà de si ets artista o no. Hi ha un moment en què dic: “Prou! He de fer una imatge més? He de fer el contrari”. Per això m’agrada el que faig amb la foto, la posada en escena, per exemple, i després no fer la foto o treballar amb fotos fetes. Allò important és què contaràs amb allò que fas.

 

Les vostres propostes artístiques no ens deixen mai indiferents. El niño escrito és un d’aquests projectes que fusionen dansa, poesia, música i fotografia. Una performança en què us convertiu en una mena de mèdium, entenent aquesta figura com a transmissora d’art, d’allò que succeeix en aquell instant. Sembla que Veru Iché desapareix i són altres veus les que escoltam… Continuau treballant en aquest projecte?
Puter i jo ens enamoram d’El niño escrito perquè és ficció i alhora salvatge. En aquest moment és un fill adormit. Nasqué amb un amor immens a la creació, al símbol, al moviment, a la bogeria. És molt complicat sostenir aquestes coses, són projectes destinats a morir en els primers actes, és el més fascinant. Només el vam presentar dues vegades. A El niño escrito no existia una Veru Iché ni un Puter ni una Andrea Cruz, érem un monstre deslligat però agrupat, allò bonic era això de la no-individualitat territorial artística. Aquí entra en joc una altra cosa, de la qual no m’agrada parlar gaire. Vaig aprendre molt amb la mort des de petita, la meva primera vetla d’un difunt a 8 anys em marcà. Crec que de vegades tinc més la necessitat de l’altre costat que d’aquest. Una part de la meva feina és intentar recordar, durant un temps vaig intentar rescatar de la memòria el que havia quedat de tot allò. Faig un esforç bestial per no oblidar, el record no és més que una recreació, una hi posa veus i actua. Això és un poc El niño escrito, tractar de canalitzar aquest esforç, de rescatar el que és irrescatable des de la mort, l’oblit, que és un altre tipus de mort. La mort està mal entesa, l’hem dipositada al lloc obscur. El lloc fosc és la vida mal duita. L’oblit ens causa terror.

 

Impartir tallers de fotografia és una faceta més de la vostra professió. Veis positiu el fet que de cada vegada més els artistes s’impliquin en l’educació?
És positiu si s’afronta com una acció política i social, no si es fa només perquè el teu treball com a artista no representa uns nombres a final de més que fan que no puguis viure dignament i el que fas és un traspàs d’informació tècnica que crea clons de tu mateix però sense context d’obra. Òbviament també és vàlid, aclaresc, però hi ha d’haver en joc més coses perquè sigui interessant. En realitat, ens educam tot el temps, ara mateix nosaltres conversant. Què hi ha millor que un artista, amb l’experiència, imparteixi un taller perquè ha transitat tota la problemàtica d’un artista? Pens que és una fita interessant, sempre que es faci des d’un lloc d’honestedat, compromís, per treballar-hi junts, transmetre l’experiència d’una manera que faci moure l’experiència de l’altre però transformada. És important per a mi que els artistes prenguem aquests rols, ens ajuda a entendre el mitjà. No és fàcil fer aquesta mena de formacions tan involucrades, però trob que són necessàries i una manera de sostenir-se molt digna.

 

Avui dia, el llenguatge fotogràfic ofereix un recurs visual per als adolescents amb possibilitats educatives àmplies. Què us sembla l’aplicació didàctica de la fotografia?
En realitat, m’agradaria que s’incidís més en la literatura, perquè, si es treballa amb la fotografia, que almenys tingui cos. Crec que les escoles haurien d’apuntar més cap a les vivències corporals, per exemple. Aprendre està bé sempre, però alerta… Segons qui siguin aquests professors, quin tipus de dinàmica formadora utilitzin. En el meu cas, era molt rebel d’adolescent, només m’interessaven les matèries en les quals els docents ensenyaven des de la passió, la llibertat [riu]. De vegades certes educacions et tallen el camí, per això la clau és el cos docent.

 

Com veis el camp d’acció de les polítiques culturals actualment en l’àmbit artístic?
Tinc poca experiència, gairebé mai he demanat res. Pens que l’error és que hi ha un pressupost per a projectes i et veus en la necessitat de demanar, pareix que demanes almoina. El que els interessa políticament és fer créixer les empreses, són conscients que les indústries culturals fora artistes no existeixen, no treballarien si els artistes no existissin, però els que ens n’hem d’adonar, d’això, som els artistes, per poder canviar les coses, dir que no. Els ajuts, majoritàriament, els reben les empreses culturals i llavors es fa molt complicat. Les polítiques no estan fetes per als artistes, estan fetes per a les empreses relacionades amb l’art, que funcionen a costa dels artistes. Els que menys se’n beneficien som nosaltres. La cadena està mal distribuïda, no podem ser servils amb les polítiques ni amb les empreses. Tampoc no s’arrisquen per tu, ells esperen que tu posis un 50% de la feina abans. Si algú internacional aposta per la teva feina, llavors et donen l’ajuda; si no, no. És un ajut en projecció exterior entre cometes. Es fa complicat, al final veus que les empreses ho tenen més fàcil, però no tots els artistes tenim aquesta manera de treballar o de voler ser un producte comercial. Si no ets en una galeria, ets mort. Doncs, jo he decidit morir-me. Nosaltres ens podem subvencionar.

 

Per acabar… Quina imatge no desitjaríeu mai fotografiar?
Un assassinat en viu, em sentiria un monstre.

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s