Tonina Matamalas

És artista visual i activista. Es va llicenciar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona i va completar els estudis a la Cooper Union de Nova York i a la Weissensse Kunsthohschule de Berlín. Els seus ulls desprenen inquietud, inclinació cap a allò que li desperta curiositat. Quan parla, sembla que dibuixi allò que diu en una mil·lèsima de segon, traçant contorns ben aparents i donant-los forma amb cada paraula.

 

Éreu una d’aquelles alumnes que, quan el professor explicava la lliçó, dibuixava?

Sí, ben sovint, als marges dels llibres, als marges dels apunts. En teoria, no es podia [riu], però vaig descobrir que, a vegades, gràcies a un dibuix recordava informació que d’una altra manera m’hauria estat mala de retenir. Em feia esquemes amb dibuixos i amb el fet de fer-lo ja havia estudiat la història de la llengua, els éssers vius o l’Antic Règim. Feia dibuixos mecànics dels de telèfon i així mantenia l’escolta. Era com prendre un camí que m’entretenia en relació amb allò que estudiàvem i això m’ajudava a no anar per altres senders [riu].

 

Sou llicenciada en Belles Arts a Barcelona i vàreu completar els estudis a Nova York i Berlín. Quines diferències destacaríeu en metodologies pedagògiques i sistemes educatius?

Totes tres facultats eren ben diferents. De fet, a la facultat de Barcelona pots fer recorreguts per pedagogies distintes depenent de les assignatures i professors/es que vagis triant en l’itinerari. Normalment triava l’assignatura segons el professor/a, per la manera com plantejaven pedagògicament les classes, els debats… perquè així tenia la sensació d’enriquir-me i obrir camí. La Cooper Union de Nova York era molt diferent de la universitat de Barcelona. Era una universitat privada una mica especial. Tots els alumnes que hi entraven ho feien amb beca; per tant, cap d’ells havia de pagar matrícula per poder-hi estudiar. Com que era petita, hi entraven molt pocs alumnes cada any i el procés de selecció era bèstia. En aquest sentit, sí que podem dir que era un poc elitista. Per altra banda, això també feia possible que les classes fossin d’entre 6 i 12 alumnes, fet que afavoria la relació entre estudiants i professorat, i l’accés a unes instal·lacions i mitjans impressionants. La universitat estava oberta cada dia de la setmana, l’alumnat tenia un estudi/espai de treball fix al qual podia accedir gairebé 24 hores i la major part del temps s’invertia en treball personal. Les assignatures ocupaven poca estona del temps lectiu, eren molt participatives i es basaven en la conversa i el debat: de fet, les anomenaven crit class. El que em va sobtar és que ningú s’ofenia perquè una companya comentàs i qüestionàs el treball d’una altra; s’entenia com a part d’un aprenentatge enriquidor i era tan important parar atenció i comentar el treball de companyes com dur a terme el treball propi. Berlín també era una mica diferent: allà vaig fer els darrers crèdits de la carrera. La universitat, en ser Knsthohschule (escola d’arts i oficis), disposa d’unes instal·lacions molt bones, tallers, etc. Es dona molta importància als mestres de taller, gent amb molts coneixements que tal vegada no et qüestionaran en l’àmbit conceptual, però tenen molts coneixements tècnics i això és el que treballes amb ells. Et pots moure amb molta llibertat pels diferents tallers i vas fent el teu projecte. Tal vegada és més “aprendre fent”. Vull dir que no feia cap classe teòrica, sinó que desenvolupava un projecte. Allà es treballa per projectes.

 

Vàreu formar part durant un temps del departament d’educació del Museu Es Baluard. Com va ser la vostra experiència? Quins són, per vós, els projectes educatius que s’haurien de potenciar més al museu?

Tenc molt bon record d’aquesta experiència. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer l’equip educatiu del museu el 2009 arran de participar a Pràctiques dialògiques III. Després, l’any 2011 vàrem fer una col·laboració amb l’equip educatiu (en aquest moment ja com a artista) amb Sargir memòries. Finalment, el 2012 em proposaren cobrir una baixa com a membre de l’equip educatiu. Vaig aprendre molt. L’equip educatiu d’Es Baluard és un dels pocs equips consolidats contractats pel museu i això es nota. Fa anys que treballen plegats teixint xarxa i cuidant els col·lectius amb qui treballen. Tot plegat es nota amb la qualitat dels projectes i amb la possibilitat de treballar més enllà de visites escolars o tallers familiars, desenvolupant també projectes a mitjan i llarg termini amb altres col·lectius. Els processos de disseny, execució i avaluació d’un projecte educatiu es duen a terme amb el mateix equip, cosa que em sembla molt enriquidora, ja que permet reflexionar sobre les pràctiques, posar en relació teories llegides i debatudes des de l’aula o des de la lectura amb la pràctica del dia a dia. Així es pot aprendre d’allò que fas, de les contradiccions i tensions que també aquesta pràctica genera. Personalment, em sembla interessant potenciar tot el que són projectes educatius amb col·lectius (educació no formal) més enllà de la programació educativa per escoles i per famílies. En el context de l’espai d’educació en museus, pareix que s’obre un espai de diàleg i formació no reglada molt interessant (dins el marc del qual hi seria l’espai institucional). El museu és una institució. Les institucions existeixen i construeixen discursos que ens afecten i contribueixen a construir la nostra societat. Per tant, els espais de crítica i reflexió dins aquest marc són d’allò més necessaris.

 

Quina formació creis que haurien de tenir els educadors/es de museus i on es podria situar l’educació no formal dins d’aquestes institucions? Hi té cabuda?

Formació específica en aquest àmbit, fugir d’entendre les educadores de museus com a monitores que tradueixen els significats dels quadres a les escoles o de veure-les com a tetes, cuidadores o dinamitzadores socioculturals. Crec que a vegades s’enfoca des de la dinamització cultural i això empobreix molt el que són les possibilitats d’entendre un projecte educatiu. No és entreteniment per pur entreteniment; per posar-ne un exemple, agafar i fer una piscina de bolles [riu]. El que està clar és la importància de parar atenció al procés, no tan sols en l’entreteniment. Existeixen formacions específiques en l’àmbit d’educació en museus i gent molt formada. Estam parlant d’educació no formal, d’espais on es genera i es posen en relació coneixements, no d’espais de pur entreteniment, oci i oferta turística.

 

Darrerament treballau l’ scketching i el mindmaping a temps real per fixar tots els coneixements que sorgeixen de conferències, taules rodones, grups de treball… Per què creis que és important la incorporació d’aquesta eina al procés de documentació?

Personalment, m’agrada pensar en el dibuix com una eina de comunicació. Amb esquemes o mapes mentals, es poden aglutinar, col·lapsar i organitzar de manera visual processos que, quan circulen en la paraula, poden ser molt complexos i es fa difícil recapitular ràpidament, o quan la documentació és fotogràfica, trob a faltar quelcom del recorregut oral-narratiu que en vídeo a vegades pot dur molta feina de postproducció, per tal de poder tornar a accedir a síntesis, resums i documents utilitzables del que s’ha dit. Amb el dibuix en directe, per mi suposa tornar una mica al procés de prendre apunts que tan bé m’anava: fixar-me en algunes coses i paraules clau, relacionar temes amb fletxes i veure fàcilment d’un cop d’ull de quins temes s’han parlat i de quina manera.

 

Creis que es reflexionen prou en el camp de les arts visuals les representacions masclistes, els estereotips de gènere i el paper de les dones a la cultura?

Trob que encara hi ha molta feina a fer, moltíssima. Encara tenen sentit i molt les Guerrilla Girls dins museus, galeries, aules… Per una banda, podem revisar i a fons les representacions hegemòniques i els discursos que es continuen generant amb les imatges mateixes. Amb Ulls sadolls, el col·lectiu del qual form part, vàrem fer propostes culturals, documentals, exposicions, etc., treballant de manera transversal la mirada del gènere. Llavors, arran d’aquesta idea, vàrem plantejar un festival que ens va constituir un poc més com a grup orgànic. El festival Ulls sadolls, poètiques insubmises ens va ajudar a hibridar diferents exposicions. L’objectiu era ser productores de narratives i discursos teixint xarxes i aliances amb espais com Transitant, Los Oficios Terrestres i d’altres. Però hi ha feina a fer no només pel que fa a la mirada crítica sobre les representacions visuals, sinó també en relació amb els discursos que continuen vigents i es perpetuen, les condicions de producció i el treball feminitzat també en l’àmbit de les arts visuals i la cultura. Un tema que m’inquieta i sobre el qual em sembla important parar atenció és el que passa amb els rols de gènere en treballs col·lectius, amb les visibilitats, les coses que es donen per assumides. És quelcom que m’estic plantejant darrerament. Fa anys que treball amb diversos col·lectius, majoritàriament formats per dones. Però amb el projecte Úter, un dels membres del qual és un home, no m’havia passat això d’haver de justificar o aclarir que no som ‘l’al·lota’ de… i que som a parts iguals creadora del projecte. Sent que hi ha una tendència a identificar l’artista home amb projectes d’autoria compartida i és bo de fer que s’assimilin els rols i discursos propis de viure en una societat que és patriarcal. No estam en una situació d’igualtat ni prop fer-hi. I per molt que en l’àmbit intern plantegem pràctiques horitzontals, ens trobam situacions d’aquestes. Amb col·lectius les components dels quals són dones lesbianes i transsexuals, això exactament no passa tant, però també em queda la pregunta de si les portes que s’obren són ben bé les mateixes.

 

Com es podrien tractar els temes de gènere a les escoles?

Crec que hi ha un potencial enorme amb l’art i l’educació perquè es treballen temes de representació i cultura visual. Vivim en un entorn en què la cultura visual està a l’ordre del dia. El sistema capitalista ens bombardeja per tots els costats amb una sèrie d’estereotips i narratives molt repressives i no es poden eliminar tots aquests processos de reflexió. És necessari tot un temps per descodificar, per aprendre a llegir i que no ens dictin les coses com a veritats absolutes. Els sistemes educatius tenen una tasca important en aquest sentit.

 

Aprofitant una de les vostres virtuts: com representaríeu, amb un dibuix, la relació entre art i educació?

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s