Catalina Obrador

“No pots canviar res si no tens la necessitat personal de canviar-ho.”

 

Va néixer a Santanyí, on resideix habitualment. Estudià Belles Arts a la Universtitat de Castella-la Manxa (Conca) i, després de quatre anys, va emprendre viatges i visqué a diferents ciutats. És una de les fundadores de l’associació cultural Can Timoner. Conversar amb Catalina Obrador és una lliçó d’humilitat, però no de submissió. Amb paraules fermes i directes, parla de conceptes com cultura, participació i autogestió, des d’un lloc proper, aquell que transita cada dia.

 

Heu estat una de les impulsores de l’associació cultural Can Timoner, un lloc de trobada i creació situat al poble de Santanyí. Com i per què neix Can Timoner?

Al principi tot va sorgir d’un nucli petit i familiar. Per una banda, érem el meu germà Jeroni Obrador i jo que teníem la idea original: crear una nova via d’acció en les arts dins el context, la casa i el poble. Amb els primers socis, com ara Enric Irueste, Jaume Canet i Catalín, treballàrem en la transformació dels espais de la casa mentre anàvem parlant amb la gent del projecte i compartíem idees i il·lusió. L’origen era crear una residència per a artistes i obrir espais per a tallers, assaigs i concerts… No sabíem si hi hauria una bona acollida. Era important començar, obrir les portes per esbrinar-ho, anar fent. Llavors vam començar a visualitzar les xarxes i la importància de les relacions interpersonals per ser un lloc de trobada, on hi hagués cabuda per a diferents formes de pensament i acció, sobretot on el tracte fos proper i respectuós.

 

Com són els espais i les estructures de Can Timoner?

És una casa familiar de l’any 1760, aproximadament, que estava tancada feia molt de temps, una casa en obres. D’allà ve la frase que ens defineix: “Un espai en construcció permanent”. La pell de la casa es veu de ciment. D’una banda, la gent s’hi podria moure amb seguretat, però hi faltava l’esperit. D’aquí ve un poc la part filosòfica de la casa. No necessitàvem espais acabats, estèticament perfectes, pulcres, sinó que volíem donar-li vida. No volíem tapar el ciment per recordar la crisi de la construcció a Mallorca. L’esperit, en aquest cas, són les persones, una família de sòcies i socis.

 

Fomentau un model d’autogestió. Com es manté un espai amb 700 socis i una quota anual simbòlica d’un euro?

L’associació no està muntada per guanyar doblers. Bàsicament, el que treim és per pagar el manteniment de la casa, el llum, l’aigua…. No pagam lloguer, ja que és una col·laboració per part de la família. Autogestió segurament és una paraula que a molta gent li sona, però una cosa és dir-ho i l’altra, fer-ho. La qüestió no és l’euro que la gent aporta. Hi ha gent que fa feina de manera voluntària. Les accions que fa la gent ja són una forma d’autogestió: pintam persianes, posam portes, feim net, l’organització, la web… L’autogestió comença amb la participació. Hi ha socis que aporten més doblers i que han decidit passar de pagar un euro a deu o vint. Aquesta és la clau de l’associació: el trànsit i l’intercanvi. L’autogestió ens permet ser més lliures. Molts de nosaltres, com a artistes, hem conegut la precarietat a les galeries i el laberint burocràtic. Podríem dir que l’autogestió és una via que ens marca un tipus de pensament: Què és treballar i què fem amb els doblers? Tots i totes volem que “això” passi.

 

Dins les activitats que es desenvolupen a Can Timoner podem trobar residències d’artistes, concerts, tallers, exposicions, tertúlies…, però sobretot molts projectes experimentals, hibridacions força interessants. És en el camp de l’experimentació on voleu incidir més?

Sí, entenem l’experimentació com a fricció, tensió sana, sí. Els canvis no es fan d’un dia per l’altre. Si partim de les relacions entre públic i cultura des del consum, és a dir, pagar per veure un espectacle, la participació queda un poc relegada. No estam acostumades a la participació, llavors ho hem de barrejar un poc tot. La part més experimental que hem fet amb l’escola, grups de teatre petits o els socis mateixos, que s’han interessat per fer quelcom junts amb els residents, ha esdevingut una experiència de retroalimentació. L’experimentació la veim com una part fonamental de la diversió; per tant, s’ha de cultivar, fer les coses sense pensar en la finalitat, és el fet de passar-ho bé.

 

És una manera de fer estimar la cultura a la gent?

Sí, crec que ens hem oblidat de passar-ho bé. Nosaltres, els organitzadors i els artistes, som els primers que ens ho hem de passar bé, és a dir, ha de ser una cosa que et dona plaer perquè et surt de dintre i és imminent fer-ho. No pots canviar res si no tens la necessitat personal de canviar-ho.

 

Com gestionau les residències dels artistes? És un intercanvi d’espais per la seva aportació en el temps d’estada?

Quan l’artista ens presenta una proposta, cercam la manera d’integrar-la en el calendari segons el que està passant al nostre voltant o la mena de residents que hi coincidiran. El temps mínim de residència són dues setmanes. Nosaltres hi posam la casa, l’espai de treball el poden escollir ells. No només això, després hi ha la xarxa de gent, i la gestió, els vincles. L’artista ens pot demanar: potser cerca un grup folk, per exemple, o una associació de dones, un pintor local, etc. Durant la seva estada han de fer una activitat, concerts, tallers… com a intercanvi per l’estada. Ells s’autogestionen; ara bé, també hi ha artistes que han vingut subvencionats. Nosaltres no donam doblers. Crec que als artistes els agrada venir per canviar d’aire, passar una bona estona. És una manera de treballar sense pressió.

 

Com veieu en aquests moments la relació entre la cultura i l’educació?

Crec que és un moment interessant. Som davant un mirall deformat i hi ha ganes de trobar-se i canviar perquè veuen les seves deficiències. Però no només cultura i educació. No es pot imaginar una societat en què les coses no funcionin d’una manera més transversal. Per començar, l’educació genera cultura, o almenys ho hauria de fer. Avui dia és primordial afinar, concretar les definicions i marcar un calendari d’accions. Tot té a veure amb l’educació.

 

Quins projectes educatius desenvolupau a l’associació? Treballau amb l’escola del poble?

Sí. Destacaria un projecte que l’any passat es va fer a l’escola Blai Bonet, amb Mamen Duch, una actriu de T de Teatre de Barcelona. Nosaltres hi vàrem col·laborar fent d’enllaç i participant en el muntatge de l’obra de teatre. Ella va venir a preparar un final de curs. Llavors els nins i les nines havien de fer un sopar per als seus pares amb emocions. El que vam valorar va ser el procés, que és el que consideram important. L’escola ens va cedir els seus espais. Va ser enriquidor perquè veus que moltes classificacions que es poden fer d’una persona es desmunten. L’important són les teves habilitats. No és tant si saps sumar dos i dos, o saber el nom d’una capital, per exemple, sinó què és el que t’agrada fer? Ho sap fer igual el que treu un 2 o el que treu un 10 als exàmens? Tots dos saben fer bombolles de sabó igual de bé i de sobte es coneixen i són complementaris. Són petites llavors per canviar i anar fent més accions junts.

 

El Timoner Mòbil és un artefacte que vàreu construir per poder desplaçar-vos i fer activitats a l’espai públic, treure la cultura al carrer. D’on va sorgir la idea?

El Timoner Mòbil ara fa dos anys que el van crear els 2monos. És un artefacte imprescindible per entendre l’associació. Can Timoner no pot esperar que la gent hi arribi, hem de sortir al carrer. És un instrument de “crida i cerca”, diguéssim… [riu]. Els timoners trobàvem imprescindible sortir a parlar amb la gent, a dir: “Hola!, existim, estam fent això i estam amb vosaltres”, amb els veïns, i volem ser al carrer. En un poble, quan no pertanys a la Institució, ets estrany!

 

S’ha perdut amb el temps aquest “sortir al carrer” i habitar l’espai?

Bé, supòs que un sociòleg ho podria explicar millor [riu], però podríem dir que hi ha molts de cotxes i el pensament és “estic millor si no sé què passa al meu voltant”, dins casa meva. Sortir al carrer és ocupar un espai necessari. Les xarxes són importants, però l’acció és al carrer i és on comença la cultura: parlar, compartir, atendre els veïns, escoltar el que passa, és una manera d’intercanvi. L’espai públic, si no l’habites, l’abandones, i aquí és on sorgeix el poder i la violència. La salut del poble és a les venes, als carrers.

 

52 km és la distància que separa Palma de Santanyí. A més del nombre d’habitants i el fet que sigui tot més petit i concentrat, des d’aquesta perspectiva, quines diferències hi trobau en l’estat actual de les polítiques culturals?

No he viscut mai a Palma. Ara bé, crec que hi ha una cosa que seria molt interessant que aprofitàssim quan vivim en un poble: la proximitat. Et trobes amb els polítics pel carrer, pots parlar amb ells, podem arribar a transmetre idees més aviat, però també crec que els polítics no escolten suficientment les aportacions de les plataformes ciutadanes i de les associacions. A Can Timoner, ara mateix, molts dels socis no són del poble ni de Palma; potser el centre de Mallorca és pertot. Santanyí té els mateixos problemes que Palma a petita escala: espais buits, subcontractacions d’empreses en temes d’infància, aigua, etc. Manca de professionalització i passió? Com no pot estar lligada la sanitat amb la cultura? Com no pot estar lligada l’educació amb la cultura? I això ve d’una herència, de com les coses s’han anat fragmentant amb el temps. Si tot el que és personal és polític, els nostres cossos han abandonat els espais. Tenc una visió més municipalista. Anam als ajuntaments a demanar entrades per a una torrada [riu] i que ens resolguin petits problemes, és a dir, individualisme. Al contrari, hem de participar, criticar, per això és tan important l’educació. Veig Can Timoner com una barca que surt d’un port cap a noves oportunitats, a vegades tenc la sensació que la barca es mou. El timó, la idea de timoner, és cap on ens dirigim: cap a l’educació, cap a la salut, cap a un festival de teatre? Com ho combinam? Anam cap on bufa el vent: oportunitats noves, mirades que ens excitin, que ens facin pessigolles. Encara que ens equivoquem, l’important és fer, mirar i continuar.

 

Per acabar, una de les activitats que desenvolupau a Can Timoner és el Cineclub. Si haguéssiu de triar una pel·lícula on coexisteixi el binomi art i educació, quina ens recomanaríeu?

Pride, de Matthew Warchus.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Crea un sitio web o blog en WordPress.com

Subir ↑

A %d blogueros les gusta esto: