Perruquería i lletres amb Laura Llevadot

Una perruquería és una conversa,

un cap un món.

Crec que el llibre obri encertadament amb una cita de Lucrecia Martel que diu: «Per a saber quines regles ens imposa una paraula, cal pensar com seria el món sense aquesta paraula». Suïcidí és una paraula que encara esgarrifa quan la sentim. Sembla que ens costa acceptar que algú estimat ha decidit passar a l’acció. Com seria el món sense aquesta paraula? Pens que el seu llibre se sustenta en part en aquest buit, en què vol dir avui dia aquest nombre: Quatre mil dos-cents vint-i-set suïcidis no exemplars.

Quan vaig introduir aquesta cita de la Martel pensava, de fet, en la paraula «malaltia mental», que miro de deconstruir al text, i també amb la paraula «desig», que crec que hauríem de deixar de considerar com una categoria antropològica eterna i trascendental i preguntar-nos per la seva historicitat i el seu funcionament fonamental dins del capitalisme neoliberal. Però és cert que la paraula «suïcidi» ens fa esgarrifar. De fet, crec que és una paraula que s’ha emprat poc. No fa pas gaire que es donen a conèixer les xifres i índexs de suïcidis. L’explicació de la raó d’estat era que no es donaven a conèixer perquè podien incitar a la imitació, especialment entre la població més jove, que podien considerar el suïcidi com una sortida possible. Jo crec que si fins ara no s’han publicat les estadístiques de suïcidis, se n’ha parlat poc, o bé s’han dissimulat les morts per aquesta causa, no és només per l’estigma que s’hi associa, sinó també perquè el suïcidi, tant com la depressió i els malestars mentals, són el símptoma del fracàs del mode de vida capitalista. El nombre 4227, que apareix al títol, fa referència a això. Tal com les denúncies anònimes de violència de gènere, el nombre ret compte de quelcom que és estructural i que cal analitzar, més enllà de les motivacions personals i singulars de cadascú, que són sempre insondables.

Vull fer-li saber que he assenyalat molt el seu llibre perquè hi ha conceptes molts esclaridors respecte al que està exposant, com el desig. M’agradaria posar el focus en el contrasentit. Desitjar, com explica molt bé al llibre, sembla donar menjar a l’ego, una ficció. En realitat pens que les nostres vides actualment són més ficcionades que mai pel fet de l’exposició a les xarxes i el bombardeig d’imatges que generam per mostrar qui som, o més ben dit, quin tipus de ficció hem triat ser, què desitjam. M’agrada al llibre quan diu: «Queda sempre la sospita de si matar-se no serà potser un retorn a la ficció del jo, un desig com qualsevol altre». I em fa pensar amb com matam i cremam una imatge rere l’altre com si fos una espècie de suïcidi. Què en pensa?

Em sembla molt interessant la teva idea de matar i cremar imatges. De fet, a aquesta hiperproducció d’imatges de nosaltres mateixos, Hito Steyerl les qualificava «d’imatges brossa», és a dir, imatges de baixa resolució, efímeres com les stories de l’Insta, que desapareixen en 24h. Ella les anomena «els spam de la terra», fent referència al llibre de Fanon. Més enllà que tota aquesta producció d’imatges virtuals té un correlat material, s’allotja en algun lloc físic del planeta que ens dediquem a destruir, hi ha la qüestió de l’autoproducció. En el capítol dedicat a la «reproductibilitat tècnica» miro d’explicar com hem passat d’una societat que consumia espectacle, i per tant ideologia (el cinema de Hollywood, per exemple), a una societat on cadascú de nosaltres produïm espectacle. Tot i que podríem pensar que no hi ha prou espectadors per a tant espectacle, el fet que tots siguem alhora productors d’imatges, assegura el funcionament del cercle infernal. És per això que el capitalisme post-fordista funciona gràcies al nostre desig, el desig d’autoproduir-nos, exposar-nos i ser objecte de desig dels altres. Però el desig, com dic, no olora a res viu. D’una banda, és insaciable, de l’altra, és esgotador, i finalment, és poc interessant, reiteratiu i avorridíssim. D’aquí la sensació d’abatiment que ens arriba quan hem passat llargues hores a les xarxes. És una forma lenta de suïcidi: produir espectacle, consumir-ne, no poder parar de desitjar. Ens cremem fent scroll, incapaços d’aturar la mirada, aquella mirada que obriria potser una escletxa en aquesta ficció a la que anomenem «jo» i que resulta tant funcional al cibercapitalisme.  

Imatge: How Not to Be Seen, Hito Steyerl (2013

En aquest sentit, podríem dir que l’algoritme és un dictador de les nostres emocions, aquell que ens diu cap on mirar, què sentir, quin serà el teu pròxim desig, el suggeriment del suggeriment. És un no parar. Al llibre trobam l’exemple de Replika un Xat-bot amb tecnologia IA especialitzat en afectes. Diu: «La gent que se sent sola i depressiva busca un amic o fins i tot un amant. La diferència entre ambdues categories és -com sempre- el preu». Enfront d’aquesta maquinària depredadora que ens esgota, no ser-hi és com no existir, diuen, i si no existim? no ser ningú a qui puntuar, no ser ningú a qui valorar quantitativament parlant, a qui no jutjar.   

Vaig arribar a Replika escoltant la Sibylle Baier, una cantant de folk contemporani poc coneguda que només va gravar un àlbum, el qual trenta-cinc anys després el seu fill va donar a conèixer. D’aquesta anècdota personal m’interessen vàries coses. En primer lloc, el gest existencial de la Sibylle que, essent talentosa i estant en contacte amb Wim Wenders i bona part de la contracultura alemanya de l’època, va triar ser ningú. La composició del seu àlbum va ser la manera que va trobar per sortir de la depressió que l’assolava i quan es va estabilitzar en va tenir prou. Crec que això és important per a qualsevol que escriu, pinta, filma, o fa alguna cosa enlloc de limitar-se a treballar, si es que li queda temps i forces per fer-ho. Les creacions que provenen d’una necessitat vital, i no d’un desig de creació o de reconeixement, porten amb elles aquesta marca, que és la que ens ressona cor endins. En segon lloc, aquells que escolten la música melancòlica de la Sibylle són gent que ja s’ha adonat de l’estupidesa i la vacuïtat de la màquina capitalista en la que estem immersos. La depressió, la melancolia, són estats d’ànim, i a vegades caràcters o malestars, que qüestionen els valors vitalistes del discurs oficial. Per això, en el llibre, faig una sort de defensa d’aquests estats que, lluny de ser malalties mentals, són en realitat, estats de lucidesa que, com deia Ian Curtis mostren «que els nostres desitjos més urgents no són sinó un brut truc vitalista per a mantenir l’espectacle en funcionament». Però, finalment, la qüestió és que el cibercapitalisme ja s’ha adonat d’això, de l’existència de desertors del desig neoliberal, i mira de capturar-los. Ho fa a través de fàrmacs, però a través també de la mateixa màquina. L’algoritme de youtube em va portar de la música de la Sybille a altres cantants de folk fosc, fins arribar a Bon Iver.

Llegint els comentaris que els usuaris van deixar en aquest darrer, vaig descobrir l’existència del xatbot Replika. Així que el capitalisme ja ha inventat un artefacte que captura el darrer desig que li resta a aquell que se sent deprimit i en soledat, el de ser acompanyat, en l’ànima, per algú que el comprèn. Això ja és de l’ordre d’allò esgarrifós, que diria Fisher. Que siguem tan previsibles i tant manipulables requereix una pressa política de posició davant la tecnologia i cercar formes tecnològiques de resistència. Però cal, en primer terme, ser conscients de com d’enxampats estem. 

Anteriorment, comentarem que quan escoltam el terme «Malaltia» i més, si hi afegim «Mental» no l’acceptam fàcilment. A 4.227 suïcidis no contemplats en dediques un capítol. Encara crida l’atenció que des del 1973 l’homosexualitat era diagnosticada com a una malaltia mental i que la disfòria de gènere encara segueix avui dia al DSM-5 (Manual de diagnòstic i estadístiques de desordres mentals) una categoria de trastorn mental aplicada a les persones trans. Hi ha una altra categoria que neix amb la psiquiatria de la qual Foucault diu: L’origen de la psiquiatria és jurídic, no medic. 

Sí. Avui dia tothom parla de problemes de salut mental i de «malaltia mental» com si fos un concepte clar i evident, i no és pas així. Crec indispensable passar per Foucault per comprendre que el concepte de «malaltia mental» té el seu origen en el marc del que ell anomenà «El Gran Tancament», la creació de l’Hospital General de Paris on es tancarà a bona part de la població considerada ociosa i improductiva, en realitat pobres i miserables, que amb el temps seran classificats com «insensats» o «alienats». Tal i com explica al seu curs sobre «Els anormals», la psiquiatria no sorgirà pas com una branca del saber mèdic, sinó lligada a l’àmbit jurídic. La psiquiatria apareix al s. XIX com una ciència la finalitat de la qual és determinar els factors de perillositat en la societat, decidir, per exemple, si algú és boig, i per tant ha de ser tancat al manicomi, o bé un criminal, i per tant ha d’anar a la presó. Avui la psiquiatria, i els especialistes de les ciències «psi» s’escampen per arreu. Detecten els malestars mentals de la societat, els individualitzen mitjançant diagnòstics del DSM-5, i miren de neutralitzar-los amb fàrmacs, atribuint-los, sovint, a causes endògenes, és a dir, físiques i/o hereditàries. La realitat és que els números no surten. És impossible que el 20% de la població hagi nascut tarada, i que a més, la major part de la població diagnosticada per malalties mentals, estiguin a l’atur, siguin de renda baixa, siguin dones i visquin en grans ciutats. Per no parlar de la quantitat d’antidepressius que se’ns administren a tort i a dret. És clar que, com deia Fisher, la «malaltia mental» és el nom amb el que el neoliberalisme ha batejat el malestar social, i la farmacologia, la nova forma de «Gran Tancament», en uns estats que han decidit deixar d’invertir en les institucions.   

Tornem de nou al desig. «Demana un desig» et diuen quan has de bufar les espelmes el dia del teu aniversari, com si el desig fos una paraula que un dia serà realitat, si desitges ho tindràs. La dinàmica del desig s’ha instal·lat còmodament en la maquinària neoliberal. Més, en un món tan visual i en el qual et fan saber que et desitgen simplement posant una emoticona. Però, no pensa que hi ha un tipus de desig que no és el desig de desitjar constantment?

Aviam, sé que sona contra-intuïtiu això de criticar el desig. Que el neoliberalisme ha pogut triomfar gràcies a què ha sabut capturar el desig, mentre que el fordisme, amb els seus horaris de fàbrica i la seva família patriarcal, el reprimia, és una tesis compartida per molts (Land, Fisher, Berardi, etc.). D’altra banda, lacanians com Zizek, plantegen que el capitalisme viu del «gaudi», que distingeixen del desig, i que seria més aviat la seva descàrrega pulsional i compulsiva. Això és, en part, cert, tal i com miro d’explicar al llibre, el cibercapitalisme funciona a través de l’addicció, a les xarxes, la pornografia, les sèries, per exemple… Ara bé, en el llibre arrisco la hipótesis de que si tot això ha estat possible, que el neoliberalisme funcioni a través del nostre desig i gaudi, és perquè des del s. XIX, dins del que Foucault va anomenar dispositiu de la sexualitat, va emergir el «subjecte de desig». És a dir, vam començar a entendre’ns a nosaltres mateixos com a subjectes desitjants, vàrem creure que aquesta era la nostra essència antropològica, d’aquí l’aparició de la psicoanàlisi que s’encarregaria d’esbrinar-lo. A Grècia, a l’Edat Mitjana, els homes no es consideraven a sí mateixos subjectes de desig, i això no vol dir que no desitgessin, sinó que aquest no era el seu problema. Per això, no crec que el problema sigui avui pensar un desig diferent, alliberador, perquè crec que el desig no és en sí mateix una categoria emancipadora, sinó més aviat el contrari. Si hem de pensar un escenari post-capitalista serà, crec, en una societat en la que els individus no posaran el desig en el centre de la seva vida. 

Sent el desig de tirar per aquí en la nostra conversa (rialles) però, és un fil del qual podríem estar parlant-ne moltíssim, i m’agradaria arribar al capítol que dedica a La- Ro-sa-lí-a!, en el qual per començar, ens trobam una afirmació que ja ens dona pistes de quin serà el terreny que trepitjarem: «Avui ningú és músic sense ser alhora empresari». Ho he pensat prou vegades quan sent a les seves cançons La Ro-sa-lí-a! La marca inserida en allò que es fa. Em va fer gràcia quan al llibre diu: Allò que ahir ens hauria semblat ridícul, sentir per exemple Bob Dylan aturar «Like a Rolling Stone» (1965) per entonar «El-Bob-Dý-Lan!». 

Jajajaja… sí. En aquest capítol que esmentes faig una comparació entre Rosalía i Burial, ja que en el seu darrer disc ella fa una versió del tema «Archangel». La idea no és pas fer una crítica a la Rosalía, sinó una comparació del producte cultural de les acaballes del fordisme i el del neoliberalisme, que el tema de la Rosalía encarna. Allò que es percep en la comparació és que hi ha diferències tant en la materialitat de la composició com en la seva forma d’aparició pública. El de Burial era un tema de dubstep, sòrdid i melancòlic, amb baixos contundents i samples de veu que li donen un aire al.lucinat i espectral, i en el que el crepitar de l’agulla en el vinil, a més d’oferir al so profunditat de camp, ret compte de la materialitat de la gravació que les gravacions mainstream fan desaparèixer en favor de la transparència. D’altra banda, Burial va ser un productor anònim que no donava entrevistes. En va buscarem a internet la seva cara, tot i que els fidels reconeixen perfectament la seva música. El tema «Candy» de la Rosalia, tot i ser un cover, està a les antípodes. La melancolia s’ha convertit en empoderament, les referències als reggaetoners, el videoclip d’estètica japonesa inspirada en el film «Lost in Translation», les referències a marques caríssimes de roba, tot està hiperproduit. La venta del producte es fa via TickTok. Cal que la Rosalia es maquilli davant la càmera, ensenyi la seva nevera, mostri al company i les amigues per a que els seus temes siguin massivament escoltats. La vida de la Rosalia és bàsicament treball i exposició a les xarxes, que és també treball.

I cal que els temes siguin signats amb el propi nom, cosa que és un tret comú del reggaetón. És la marca de qui ha triomfat en el sistema tot i provenir de classes baixes. De la mateixa manera que les ungles llarguíssimes són el signe de qui ja no ha de treballar amb les mans. Burial era contracultura, una forma de cultura popular de joves dels extraradis que durant la fase dels anomenats «Estats de Benestar», que tampoc no ho eren, varen poder accedir a la cultura de vanguardes i disposar del temps necessari per intervenir la cultura pop. Avui la contra-cultura ha estat engolida per la Indústria Cultural, i el reggaetón, que és música urbana i ve també de baix, és empassat pel mainstream i col.labora en el mite de l’ascensor social neoliberal. Allò que s’ha perdut entre un i altre és el sentit del combat, i allò que s’ha guanyat es aura, mite, fetitxisme de la mercaderia, i, en acabat, un retorn pagà a la religiositat que inspiren les stars. 

Al llibre trobam moltes referències musicals i cinematogràfiques. De fet, crec que mai hauríem de deixar de parlar de Walter Benjamin i el seu assaig mitic: L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, en el qual, fent un <<resum resum>> podríem dir que diserta en el sentit de la pèrdua de l’original i el seu valor de culte enfront de la còpia. Com deia aquell rètol d’una copisteria fet ja meme: <<Es fan còpies exactes>>. Ara bé, la part que m’ha semblat interessat és aquesta del muntatge, la mateixa paraula ja ho diu. Aquest tipus de muntatge quasi fet publicitat (crec que en part té molt a veure) que fa per a nosaltres les associacions d’idees i no ens permet quasi pensar. 

Sí. Aquest és el meu text preferit de Walter Benjamin. Fa anys que el rellegeixo. És un text complex, que no dona la seva clau de lectura a la primera i crec que, en general, s’ha fet popular una lectura esbiaixada. En termes generals la lectura més popularitzada entén que allò que defensa Benjamin en aquest text és: a) que l’aura de l’obra d’art ha decaigut per culpa de les noves tècniques reproductives, i això és un problema; b) que el cinema és una tècnica que promou el feixisme; c) que cal polititzar l’art. Allò que intento explicar és que, ben al contrari, tot i l’ambivalència del concepte d’aura en l’obra de Benjamin (que aquí no puc desenvolupar), el text, de fet, celebra la caiguda de l’aura de l’obra d’art burgesa, que la vincula amb l’originalitat, la suposada genialitat de l’artista i, al capdavall, amb el fetitxisme de la mercaderia.

Passa, però, que en el cas del cinema, l’aura es re-introdueix per la porta del darrere, és a dir, amb l’adulació mítica a les estrelles de Hollywood i a les suposades «grans personalitats», per exemple, les dels polítics i dictadors. En segon lloc, que si el cinema és un art del que tant el feixisme com Hollywood van poder apropiar-se’l, és perquè s’havia entès com una tècnica de muntatge de plans, que es tradueix en producció i domini del sentit que l’espectador ha de rebre i que domina les seves emocions. El muntatge és una tècnica de manipulació. «No ens deixa pensar», deia Duhamel. No sé pas què diria Benjamin avui de les xarxes socials! Jajaja… Ara bé, davant d’aquest perill potencial del cinema, hi va haver molts cineastes que van optar per un altre ús, prioritzant el pla sobre el muntatge, per exemple. Són cineastes com Dreyer, Antonioni, Varda, Godard… Per això crec que, en tercer lloc, la politització de l’art contra el feixisme no passa tant pel missatge, el contingut o la ideologia, sinó per l’ús polític que es fa de la pròpia tècnica. Crec que amb això Benjamin ens dóna una pista molt valuosa per entendre allò que cal fer ara amb les noves tecnologies. No es tracta d’abandonar-les i retornar a un mític món pre-tecnològic, sinó d’usar-les per interrompre la seva essència capitalista i feixista.

Em sembla un capítol en el qual quedar-se perquè el podríem allargar moltíssim. Per la meva banda, recomanar el llibre anteriorment citat de Walter Benjamin. Encara que vull continuar avançant. Podríem dir que la melancolia té mala premsa, en canvi, a mi em sembla que ser melancòlic és un altre tipus de posicionament que es confronta amb el capitalisme abusiu de la positivitat impostada per la IA. Ho descriu molt bé precisament la pel·lícula Melancolia de Lars von Trier, la qual, també esmenta a l’assaig. Diu que aquesta es confon massa sovint amb la nostàlgia precisament per estar condicionada pel romanticisme. Pens que avui dia imperen els ideals i no tant les idees. 

Exacte. Crec que la melancolia és el revers del desig capitalista i, per tant, una posició política, i això no s’entén si es confon amb la nostàlgia. La nostàlgia és el sentiment de tristesa que acompanya a la pèrdua d’un passat que, en realitat, no ha existit mai, però que s’idealitza. És la Roma dels feixistes italians o l’Amèrica de Trump. Pura idolatria. Per contra, la melancolia és el sentiment de tristesa i la pèrdua de desig que acompanya la certesa de que la catàstrofe ja ha tingut lloc, la pèrdua és irreversible i té condició de trauma. La confusió entre ambdós sentiments prové d’un text de Freud on mira de distingir la melancolia del dol. Estableix que el melancòlic és aquell qui es nega a desvincular-se de l’objecte perdut (sigui algú estimat o un ideal), mentre que el dol consisteix en fer el treball de desvincular-se d’allò perdut i orientar la libido cap a un nou objecte, i per tant, seguir vivint. A mi, aquesta definició del dol freudiana em sembla d’una economia salvatge, capitalista i miserable, que mira de rendibilitzar el desig i tracta els objectes i la seva pèrdua com si fossin biodegradables. Crec que el dol, en realitat, no ha existit mai, que Freud se l’inventa per tal d’acorralar la melancolia. En realitat els altres no son pas biodegradables, els portem dins, encara que ja no hi siguin, i ens parlen. El veritable melancòlic, a qui la pèrdua li esclatarà a la cara un dia o un altre, és qui creu haver fet el dol per la via de la substitució.

Melanconia 2011. Lars Von Trier

No sóc pas l’única que fa la crítica a aquest text de Freud, segueixo aquí a autors com Kristeva, Derrida, Abraham i Torok, o el mateix Lacan. Però allò que m’interessa és allò que aporta la melancolia, com a afecte polític a l’alçada del capitalisme neoliberal, quan l’entenem com l’acceptació traumàtica de la pèrdua. La melancolia, així entesa, és l’acceptació de l’absència de sentit del món i de la vida, esdevé un ateisme militant. És també el recordatori del trauma que el nostre sistema infringeix, el «ni oblit, ni perdó» per les violències rebudes. Per això teòriques feministes com Butler o Cvetkovich, plantegen el trauma, la melancolia i la depressió com a afectes polítics. I finalment, la melancolia és la mort de Déu, dels ideals, i, en especial, de la creença en el futur, que és un ideal modernista que ja és hora de superar. La melancolia, així entesa, no porta pas a la inacció, sinó a l’acció rotunda, sense camuflatges ni contes de fades, sense utopies destinades a reproduir les pitjors violències. És l’actitud que encarna Justine al film Melancolia de Lars von Trier. El món s’acaba, sí, i què?…no us histeritzeu pas. Aquí hi ha un nen a qui cal cuidar, amb qui cal construir una cabana màgica, s’acabi el món o no. Trobo que aquest ateisme melancòlic i militant és avui la única posició política digna davant aquest infern de salvadors que ens venen futurs esperançadors a tort i a dret.

De fet, ho llegim al capítol. No més futur, si us plau: <<Tan sols els melancòlics sabem que es pot viure perfectament sense futur>>. Fa poc deia a algú que el temps tampoc em preocupa massa, més, quan és un temps que ens ha tocat viure hiperaccelerat, tant, que avui dia abans que surti la notícia ja l’hem construïda creant el relat. Entenc que aquest No future del qual parlau al llibre fa referència en part a la sempre imparable maquinària colonitzadora del capitalisme depredador que ven el futur com allò on sempre hi has de ser, acceptar les cookies per continuar funcionant. 

El «No Future» va ser una consigna punk que, crec, cal recuperar. «No future» no vol pas dir que no hi haurà demà sinó que no volem més futur com a imaginari propulsor dels nostres desitjos. La idea de futur com a imaginari utòpic i esperançador és una construcció de la Modernitat, vinculada a una concepció lineal i teleològica de la història, que ens ha dut exactament on som, a la destrucció del planeta i a l’esclat de les contradiccions del capitalisme tardà. A principis del s.XX ja es parlava del s.XXI en termes de progrés i esperança. Recordo que el meu pare solia dir «això es resoldrà al s.XXI».

A dia d’avui, ningú no parla del segle XXII si no és per murmurar cap endins «tant de bo no hi sigui». Hi ha una percepció clara de que, si seguim per aquí, el sistema col·lapsarà. Crec que per evitar-ho no cal rellançar imaginaris de futurs esperançadors ni tampoc voler tornar enrere, això és el que fan els feixismes. És un moment propici per a que emergeixin sacerdots i salvadors per arreu. Pel contrari, posar en valor el «No future» vol dir renunciar d’una vegada per totes als imaginaris, als sacerdots i als líders prometedors, i actuar, aquí i ara, en funció de criteris com la justícia, la igualtat, l’anti-autoritarisme o l’anti-feixisme. Això és els que han fet els feminismes, que són la veritable revolució en marxa, i per fer-ho no han necessitat cap imaginari utòpic i futurista d’una societat no patriarcal.

Aquesta secció es diu perruqueria i lletres perquè aquesta va ser la meva professió durant molts d’anys. Llarga vida a les perruqueres pel seu paper i la seva carrera en psicologia i consultes gratuïtes (Rialles). No li sembla que posar-se davant un mirall i canviar-se un look és una acció valenta i a la vegada perillosíssima? Li dic per experiència. 

olt interesant! Això té una història. Crec que podria fer una narrativa de la meva vida en funció dels pentinats i colors de cabell que he portat. Quan era jove, el meu estil era punk: roba sempre negre, botes militars i cabells blaus i en punta. Em tallava el cabell a «La Pelu» que, als anys 80 i 90, era la perruqueria moderneta i radical del Born. Allà vaig conèixer la Raquel, una perruquera que, quan «La Pelu» va tancar, ens va tallar el cabell a casa seva durant molts anys. Després de la Facultat, quan va arribar el moment d’inserir-se a la vida laboral i deixar de viure de beques, vaig moderar el meu estil. Aleshores el negre va passar de la roba al cabell, el duia laci i llarg. Van ser els anys en que era profe d’institut. Potser no els més feliços, però sí els més rics en aprenentatges a nivell humà. Conservo, encara avui, grans amics d’aquella època. Quan va arribar la maternitat em vaig tallar el cabell. El duia curt i castany, que és el meu color natural. Va ser una època en que la bellesa i la feminitat de cara enfora em va deixar d’interessar. Em vaig concentrar en ser mare i en treballar a la Facultat. Vaig fer gestió, vaig estudiar molt, em vaig professionalitzar. Havia d’assegurar la criança del meu fill. Això es va convertir en prioritat i el meu aspecte exterior m’importava molt poc, i resultar atractiva als altres, encara menys. Em tallava el cabell a la primera pelu que trobava. Alhora estava passant els pitjors anys de la meva vida en parella, un infern, fins que em vaig separar. Aleshores una amiga em va dir que havia vist la Raquel que havia muntat una perruqueria al Raval que es deia «Gilda». Hi vaig anar i la Raquel no em va reconèixer, em va dir: «Però si no sembles tu». Em va tallar el cabell a l’estil tirant a punk que duia de jove però més actualitzat, a capes, i em va fer metxes de colors: verd, rosa, vermell. Osti, tu, vida nova!!! Amb això vaig revifar, la veritat. Sempre li agrairé. Venia d’un pou i em va donar la força per enfrontar-me a la vida des de la meva pròpia posició, que sé que no coincideix sempre amb la dels altres. Ara, seguint els seus consells, porto unes metxes balash degradades en vermell. El tint me’l poso jo cada setmana, i el compro a la botiga de Gràcia que surt a la foto. Sé que no és un estil propi d’una dona de la meva edat, però tampoc ho era el blau punk de la joventut, ni el negre sever dels 30 anys. Si alguna cosa he après en aquests temps és que ni la vida, ni l’aspecte, consisteixen en ser acceptats. La vida consisteix més aviat en el contrari, en construir la teva posició i la manera com et mostres i et relaciones amb els altres, independentment del seu judici, que normalment és força normatiu i, per tant, poc interessant. És des de la pròpia posició que trobes els amics, les tribus i les connexions que realment necessites per seguir lluitant. Així que glòria eterna a la Raquel (ara «@Gilda», la trobareu a Instagram) i a les perruqueres que saben veure l’ànima de qui pentinen, i proporcionen el tall i els colors que cadascú necessita per seguir endavant.  

Aquesta conversa va començar l’u d’abril i va acabar l’u de maig.

Sobre l’autora:

Laura Llevadot és professora titular de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona. Ha centrat la seva tasca investigadora en el pensament contemporani, especialment en el postestructuralisme francès, i destaca el seu coneixement de figures com Jacques Derrida o Søren Kierkegaard. Va ser la impulsora i directora de les dues primeres edicions del Festival de Filosofia Barcelona Pensa. Ha dirigit la col·lecció d’assaig «Pensament Polític Postfundacional», de l’editorial Gedisa, on ha signat el volum Jacques Derrida: democràcia i sobirania (2019). D’entre les seves publicacions destaca l’assaig Mi herida existía antes que yo. Feminismo y crítica de la diferencia sexual (Tusquets, 2022). A H&O publica Quatre mil dos-cents vint-i-set suïcidis no exemplars.